DEIXAR DE FUMAR

Una de les coses que cal fer quan s'arriba als 40 és deixar de fumar. T'ho diu tothom, la gent s'arriba a fer, fins i tot, pesada, però en el fons tenen un pelet de raó. Jo estic mirant de fumar només després del sexe, amb la qual cosa es pot que, tècnicament, hauré deixat de fumar.

La veritat és que ho he provat moltes vegades però aquest cop la cosa ha d'anar del tot seriosament. M'explico, ahir (dimecres, 29 d'agost) vaig anar a l'hospital perquè estava refredat i se m'havia acumulat mucositat als bronquis (em passa tot sovint), en resum, que per un error en una de les proves em van dir que era un infart i vaig estar 12 hores monotoritzat pendent del meu pobre cor. Finalment vaig poder sortir tranquilament però l'espant ja me'l vaig endur, així que si algú més té ganes de deixar de fumar conjuntament amb mi que ho faci saber en aquesta mateixa pàgina i podrem, fins i tot, fer apostes i fer un sopar quan hagi passat un temps prudencial sense fumar.

Fixeu-vos que l'altra persona que escriu en aquest bloc, en Jordi, ho va deixar ja fa més d'un any i té la mateixa voluntat que una escórpora, per tant ho podem aconseguir!!!!

Asteroides

Plovia i no vam anar a la platja, m'avorria i tenia cinc duros. A Sa Riera no s'hi podia fer gaire res el dia que plovia. Vaig entrar al bar que hi havia a peu de platja i vaig destinar tot el meu capital a passar dos minuts amb una màquina de marcianitus. Hi ha dies que la sort et somriu i va sortir-me una bona partida. Cap al final quan els asteroides m'assetjaven de forma perillosa vaig començar a donar voltes i a disparar com un boig perillós. I jo aguantant. Un noi que em mirava va deixar anar: - òstia nen, dónes més voltes que un fill de puta buscant la partida de naixement- em va fer riure tant que em van matar. Tot just ara en fa, més o menys, vint-i-cinc anys.

Fa una partideta?

DRETS I TRIBUTS

El fet de pagar impostos és una obligació que parteix de la idea de que tots hem de contribuir en les despeses comunes del barri, del poble, ciutat, del país... i, alhora, del pagament d’aquests tributs, neixen uns drets que es poden resumir en el dret d’utilitzar i gaudir d’una sèrie de serveis, equipaments... que són, bàsicament, d’ús públic. Si teniu temps i ganes podeu donar un cop d’ull a la Llei 58/2003 del 17 de desembre General Tributària, sinó ja serveix el resum que n’acabo de fer.
La veu popular, però, és molt més sàvia que els mateixos legisladors i, aquest clamor popular afegeix una sèrie de drets al fet de pagar impostos que no recullen les mateixes lleis. En faig un resum breu per si algú ho vol tenir en compte.
- El fet de pagar l’Impost de vehicles de tracció mecànica, dóna dret, entre d’altres coses, a aparcar on et surti dels collons, ja sigui sobre la vorera, en un pas de vianants, en doble fila, davant d’un hospital...
- Si pagues l’IBI (Impost de Bens Immobles), pots posar la música a tot drap al menjador de casa, pots instal·lar un aire condicionat just sota la finestra de veí, tens dret a tancar la porta de casa teva amb els cops que vulguis fins que arrenquis el marc de la paret, pots, si ho vols, tenir l’ascensor ocupat tres quarts d’hora mentre xerres amb el veí/veïna...
- Pagar l’impost de les deixalles et permet abandonar la bossa plena de merda en qualsevol racó del carrer, et legitima per deixar la rentadora vella en mig de la muntanya, tens dret a obrir qualsevol contenidor (sigui del color que sigui) i deixar-hi la bossa amb les deixalles generals (paper, plàstic, orgànic...), fins i tot, pots penjar una bossa amb tot tipus de deixalles de qualsevol arbre quan vagis al bosc, perquè no la rebentin els típics lleons dels nostres boscos.
En cas que pagui l’IAE (els que el paguen) o l’impost de societats o qualsevol similar, pots, naturalment, contractar a qualsevol immigrant sense papers i explotar-lo fins que caigui rendit (fa un temps que es va retirar l’impost sobre l’esclavatge però els governs s’ho haurien de replantejar, donat que tindrien una important font d’ingressos per aquesta banda).
- Si pagues l’IVA d’un paquet de xiclets ja pots indignar-te quan algú et vol cobrar el mateix tribut per altres béns o serveis, per exemple, per fer-te una piscina coberta a la segona residència.
- Si contribueixes a la Seguretat Social, tens les portes obertes a ocupar la consulta del teu metge de capçalera tres cops per setmana per qualsevol ximpleria, allà assegut s’està molt millor que al carrer.
- Finalment caldria fer esment de l’IRPF, donat que el fet de pagar-lo obre les portes a tots els drets que no he esmentat abans (dret a una justícia personalitzada, que empresoni de per vida al que cometi alguna falta o delicte sempre que no sigui de la teva família, dret a anar a 220 quilòmetres per hora amb el cotxe i reclamar a l’administració si tens un accident...).

Naturalment podeu trobar qualsevol altre dret que us sembli i afegir-lo en qualevol dels impostos que he esmentat o en d'altres que m'he deixat (impost de succesions i donacions, sobre el patrimoni...) Pel que fa a obligacions no cal que patiu, no n'hi ha més que la que he esmentat al principi.
Ja seria hora de que els legisladors adoptessin per escrit tots aquests drets que ara només són adquirits per “usucapió” (bonica i estúpida parauleta jurídica que ve a voler dir per ocupació o per ús).Quan la llei contempli totes aquestes possibilitats el país estarà avançant amb passos “agigantats” cap al 2020. O és que no hi tenim dret? Que no paguem els nostres impostos?

Sense comentaris...

No...

...i em sap greu, o no, però no et pots quedar. I no ho dic per ràbia, per enveja o per mala llet.
Tots ho hem provat. Al fer la vintena potser no, ens feia il·lusió ser grans. Els vint-i-cinc van costar però de festa en festa i "tiro porqué me toca" i qui dia dia passa vintena empeny. Als trenta vam començar a dir la bestiesa dels vint-i-deu i a sentir-nos dir - són vells que volen semblar joves - qui ho deia, ara, ja passa dels trenta.

I tot plegat per arribar als quaranta, i adonar-te'n de que tens més panxa i menys cabells i d'aquests uns quants molts, blancs, una hipoteca fins als seixanta ben passats i en algun cas mainada o mainades. Per adonar-te'n que ja no beus Martini, que t'has passat al gin-tònic que odiaves i al whisky de malta que no podies pagar, que tres cubates et tomben i que les borratxeres de dissabte et foten de ressaca fins dijous. I en Serrat que no ens enganyi, no fa vint anys que tinc vint anys, fa quinze dies que en tinc quaranta i és per això per aquests quinze dies d'experiència que et dic:

No company, no et pots quedar.

EGO

Moltes vegades he pensat que el fet d'escriure un bloc és un exercici d'egocentrisme claríssim. És a dir, què ens fa pensar que a algú, que no siguem nosaltres, li pot importar una merda el que nosaltres opinem, pensem, vivim... Però què vols fer-hi? m'encanta seguir amb aquesta mostra d'egoisme que ens fa, a tots, un pelet més humans.

La veritat és que tenia pensat, en aquest "post", explicar unes quantes coses que m'emprenyen, que m'han emprenyat al llarg dels meus 38 anyets, però algú se m'ha avançat en el seu bloc (la Bet, que és cosina d'en Jordi, que també col·labora en aquest bloc). Malgrat tot no me'n puc estar de comentar dues cosetes que no puc suportar.

Una són les mosques, odio estar descansant, llegint, treballant, mirant la tele... i que hi hagi unes quantes mosques que es van parant per les cames, els braços, els peus..., que et van fent pessigolles i que no et deixen concentrar en una tasca tant important com, per exemple, treure boletes de ronya dels dits dels peus.

En segon lloc no suporto la gent que, d'entrada, et pren per idiota. Això ho escrit perquè m'ha passat fa molt poc i ho tinc molt i molt present (he de recordar que ja tinc 38 anys i que la memòria ja no és el que era). Es tracta d'aquelles persones amb les que no hi tens un tracte habitual (caixera d'un supermercat, treballador d'una benzinera...) però que si que vas veient d'una manera, més o menys, asídua. Aleshores, un bon dia, els hi fas un comentari del tipus: -Estàs a punt de fer vacances, no?- i ells riuen de to sorneguer, per sota el nas, et responen un lacònic: -Si- i busquen, al seu voltant, aviam si hi ha algú que rigui amb ells. Què cony els hi fa tant gràcia? La pregunta? L'estúpida resposta que han donat? O bé, el fet de que treballen més hores que un rellotge per una merda de sou? Clar que potser la culpa és meva, m'hauria de limitar a demanar el que vull, pagar i marxar. Això, ja no faria gràcia, però és que, aleshores, el món, al meu parer, no faria gràcia.

En fi... en un altre ordre de coses, recordeu els xiclets bazoka? Jo si.

A PROP DELS 40

Per si us pot ajudar, amb aquest bloc (escrit així per catalanitzar-ho), pretenc recollir tots els pensaments, vivències, reflexions, anècdotes... d'algú que ja ronda els 40. De moment en tinc 38, per això el títol del bloc (em puc quedar?). Possiblement les entrades que hi afegiré contindran la maduresa dels 40, barrejada amb la immaduresa dels homes. Consti que quan dic homes ho dic amb tota la mala llet, si... homes, la majoria d'homes entrem a "l'edat del pavo" als 13 o 14 anys i ens deprimim en el moment en el que la pròstata ens impedeix fer concursos "d'aviam qui pixa més lluny". En aquest moment deixem la primera adolescència i entrem en la segona. Aquesta és molt pitjor, perquè, com que ja no podem acabar les festes amb els calçotets per barretina, ens dediquem a perseguir sexualment tot allò que tingui una mica més de vida que una ameba (Protozou de l’ordre dels ameboides, constituït per una cèl·lula eucariota habitualment nua i uninucleada, limitada solament per la membrana citoplasmàtica, que pot variar contínuament de forma a causa de l’emissió de pseudopodis, amb funció locomotriu i alimentària, aquesta és la definició de l'IEC, no direu que no us ha posat un pèl... en fi, no us ha posat?).
Doncs bé, ens anirem trobant per aquí, reflexionant des d'aprop dels 40 el que no vam tenir temps de reflexionar als 20 i desitjant que la vida ens torni als 15 per tornar-la a cagar com quan en tinguem 50. Bàsics... jo diria que, simplement, som bàsics.