La ignorància, la ignomínia, la falòrnia i la cohabitació

Justícia preventiva

2010-08-20T13:52:00.002+02:00

Que algú m'ho aclareixi si us plau, però a mi m'havien explicat que la justícia no pot ser preventiva. Dit d'una altra manera un jutge no pot privar de la llibertat d'altri basant-se només en una sospita de que alguna cosa pot passar.

Per dir-ho d'una altra manera per molt que jo estigui estudiant l'edifici del banc no em poden detenir fins que no hagi intentat robar-lo.

Llavors per què el jutge Ruz prohibeix un acte que, d'entrada, s'ha convocat com una festa de benvinguda?

El què fa aquest jutge no és prevaricar?

Relats Conjunts oportunistes

2010-06-29T00:50:00.004+02:00

- Maria Emilia! Vols fer el favor de deixar de merdejar amb l'Estatut!

- Sí papa, ja me l'acabo...

IT'S ONLY A WOMAN

2010-04-08T13:06:00.004+02:00

Camino pel carrer, plou, no massa, però plou. El terra està moll. De front se m'acosten dues dones. Quan estic a la seva alçada rellisco lleugerament. Faig un gest instintiu amb els braços i toco subtilment la màniga de la jaqueta d'una de les dues dones. Rondinen... i una diu:

- Però què t'has pensat??

- Que queia...

BUCLES 2

2010-02-05T08:13:00.001+01:00

Ah! Gràcies!!!

Nuclear?

2010-01-29T02:03:00.001+01:00

No m’agrada que a Ascó hagin decidit optar al cementiri nuclear per molt que diguin que és molt segur i que els riscos són mínims. El problema ben mirat és aquest: que no és absolutament segur i que el risc no és zero i quan es parla d’energia nuclear aquest petit percentatge fa por.
Per altra banda tots plegats volem tenir electricitat a casa per fer anar l’ordinador, la televisió, la ràdio, el rentaplats, la rentadora i l’aire condicionat. L’energia que cal per fer moure tot això prové, ara mateix i en gran mesura, de les centrals nuclears, les d’aquí o les de França. I aquestes centrals que ens subministren creen residus que s’han de gestionar.
Arribem llavors a un tema etern, tots fem la merda però ningú no la vol a prop de casa seva i quan hi ha algú que sí que la vol ens queixem perquè encara són massa a prop.
Està clar que tot porta problemes. Les centrals nuclears perquè són nuclears, les tèrmiques contaminen, les eòliques perquè maten ocells i les solars perquè espatllen el paisatge.

Què hem de fer doncs?

RELATS CONJUNTS

2010-01-15T09:45:00.001+01:00

La va festejar de la manera més dolça que sabia: la perseguia per carrerons foscos i li feia trucades a la matinada, amb un gran ventall de tons que anaven de la lascívia als silencis amb respiracions profundes.
Al cap de poc va aconseguir resultats: una denúncia per assetjament. Era feliç, finalment ella se n’havia adonat de que existia i li havia fet cas.

A UN AMIC

2009-12-16T09:03:00.000+01:00

Fa uns quants anys vaig anar a viure a Tiana per segona vegada, en aquell moment i en aquell lloc el vaig conèixer. Més endavant, una fosca nit de setembre, es va dedicar a fer-me trucades estranyes – obscenes. No va trigar a traslladar-se des de Santa Maria de Martorelles, on vivia, fins al pis on jo m’estava, just a la planta de sobre. Naturalment vaig fugir, cap a Premià i més tard a Mataró.
Quan néixer el meu fill les primeres paraules que va dir van ser: “vull que ELL sigui el meu padrí”. El vam fer padrí, però també vam mirar de fugir una mica més lluny, cap a Cardedeu. Ara ell es trasllada de sota el Montgrí fins a Cardedeu i per acabar-ho d’adobar jo treballo a Martorelles, des d’on ell em feia les trucadetes de mitjanit.
M’està perseguint? Algú em podria amagar a casa seva? Sóc net, endreçat i puntual.

CARRIL D'ACCELERACIÓ I CEDIU EL PAS: USOS I COSTUMS

2009-12-14T08:59:00.002+01:00

OPCIONS

1. Arribes al carril d’acceleració de l’autopista a una velocitat anormalment reduïda. Fas diversos intents de entro, no entro, entro, no entro. I, finalment, saltes a l’autopista com un salmó i que Déu hi faci més que tu.

2. Arribes al carril d’acceleració de l’autopista a la velocitat correcte però t’agafen cagarrines quan veus els cotxes passar i vas frenant, frenant, frenant... fins que al final pares del tot i et quedes a sobre del triangle de cediu el pas amb el morret ficat dins l’autopista.

3. Arribes al carril d’acceleració de l’autopista a la velocitat correcte, vas accelerant fins que agafes la mateixa velocitat a la que van els vehicles de l’autopista i t’incorpores tranquil·lament sense molestar, repeteixo, SENSE MOLESTAR.

Escolliu, a mi m’és igual, però de la resposta en depèn la salut del vostre cotxe i la salut mental de la resta de conductors.

PROMESA I TANCAMENT

2009-12-04T09:50:00.002+01:00

Ho vaig prometre i ho compleixo. Us prometo que ja no en parlaré més, per no fer-me pesat. Ahir vaig anar al debat que organitzava l’Il·lustre (on n’hi hagi) Col·legi d’Advocats de Barcelona sobre la pena mediàtica, el del cartellet del post de sota d’aquest.

He de dir que en vaig sortir una mica frustrat per diverses raons. La primera és que hi havia poca gent. Llàstima, als advocats ens hauria d’interessar més, no hi havia més penalistes disposats a escoltar una estoneta? La segona és perquè el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya (no poso noms de forma conscient), va engegar el ventilador i va culpar a tothom, incloses les persones que miren la televisió, de les situacions que s'han donat darrerament. No ho vaig entendre... si que tinc clar que els periodistes estan immersos en una lluita que no és seva, que és dels empresaris mediàtics (antena 3, tele 5...) per l’audiència. Però, digueu-me si és culpa dels empresaris que un càmera li digués a una dona: “mire ya sale, insúltelo”, per tenir unes imatges més impactants del noi de Tenerife (això és real). Si que va valer la pena la intervenció del President del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Va fer unes reflexions similars a les que jo havia fet en l’article de més avall (potser per això em va agradar tant :-)). Va acceptar que moltes de les situacions dels darrers dies havien estat patètiques... Genial, és un bon primer pas, jo també acceptaré errors gremials en els apunts finals següents:

1. Reflexió a periodistes i advocats: el secret de sumari hi és SEMPRE. El secret de sumari s’inicia amb la instrucció del cas i s’acaba en el moment de la vista oral que és pública. Durant aquest temps només les parts poden saber coses del cas (advocats, fiscal i jutge). Quan el jutge declara el secret de sumari en una interlocutòria el que està dient és que mentre dura la investigació ni tan sols les parts poden saber res del cas. Per tant, si hi ha secret sempre, qui filtra coses a la premsa? Entono el mea culpa, perquè això ha de ser cosa dels advocats. Vigilem.

2.La presumpció de la que hem parlat és d’innocència, no de culpabilitat, per tant, "presumpte assassí" és del tot erroni.

3.Cal revisar i actualitzar els protocols de trasllat, detenció... Com bé va dir la secretària de la Junta de Govern de l’ICAB: les detencions espectacle no porten enlloc i no ajuden a cap procés.

4. Pel que fa al cas de Tenerife... Un diari va escriure primer una crònica de les que tots hem llegit “el asesino, monstruo...”, cal cap d’uns dies deia, en el titular, que el noi estava abatut i que no es podria recuperar del que havia viscut. Doncs bé, més endavant, en el text de l’article diu que el noi “vomitava, tenia malsons, mal de cap, plorava...”, doncs apa!!! Més carnassa!!! Si no n’hi havia hagut prou amb la primera vegada, anem a treure en una segona més drapets bruts personals per tornar a vendre, o sigui que ni tant sols la compassió va ser real. Deixeu-lo en pau, collons, que ja heu fet prou mal!!!

Ah, per cert, una altre, quan m’atreveixi, parlaré de l’Il·lustre (on n’hi hagi) Col·legi d’Advocats de Barcelona, que també necessita una espolsada.

PRESUMPCIÓ DE NOU

2009-12-03T08:35:00.002+01:00

La Núr va respondre, fa uns dies, amb aquest article a un altre que jo havia fet sobre la presumpció d'inocència. Li agraeixo, sobretot perquè el tema m'agrada i, com a mínim, n'hem parlat una estoneta. També perquè així sé que algú llegeix el que escric. Doncs bé, avui, a l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona hi ha la sessió que està descrita en el cartellet que he adjuntat. Estava prevista de fa temps i m'hi havia apuntat fa dies, però ara ha agafat més importància amb el que va passar el cap de setmana a Tenerife i que explicava, perfectament, la Núr. Demà explicaré com ha anat...

LÒGICA

2009-11-30T09:00:00.002+01:00

Fa uns dies llegia al diar: "Transportistes i conductors tallen la carretera a l'alçada de la Panadella per protesta...". Avui llegeixo en un diari digital: "Usuaris de RENFE aturen trens a Sant Celoni en protesta per...". Protestar està de conya, jo ho he fet sempre, però aviam si ens organitzem: "Transportistes i conductors tallen les vies de RENFE rodalies per protestar...", "Usuaris de RENFE tallen la carretera a l'alçada de...". Ara si!!! La resta és tirar-se pedres a la teulada.

RELACIÓ CAUSAL (I)

2009-11-27T09:05:00.004+01:00

- El tren va ple, no molt, però ple, costa bellugar-se. Algú va i tornar, de punta a punta del vagó i fa bellugar a tothom cada cop que passa. Em fa sentir ràbia.
- Parla per telèfon: - Al final m’han “despedit”. No sé què li responen a l’altra banda però ha de penjar, té un nus al coll, mira a banda i banda com buscant una solució d’emergència. Finalment es queda mirant a l’infinit, cap al futur... Em fa sentir llàstima.
- Una noia amb la faldilla i la intel·ligència curtes avança a tothom a corre-cuita, donant cops de colze quan cal, enfila les escales molestant a una dona gran que se la mira amb odi. Finalment la noia rellisca i cau asseguda a les escales. Ens deixa veure unes calcetes negres amb blonda. Em fa riu... em posa calent.
- Un home seu en un racó amb el braç i la mà estirats. Demana, pidola... Passa una mare amb un nen petit que menja un entrepà. El nen es queda mirant l’escena i li diu alguna cosa a la mare. La mare s’ajup i li parla a cau d’orella. Continuen caminant i al passar pel costat de l’home el nen fa el gest de donar-li l’entrepà a l’home. Imagino què li havia dit la mare al nen. M’entendreix.

TELEVISIÓ

2009-11-25T09:23:00.000+01:00

Possiblement en Jordi, el company d’aquest blog, farà aviat un repàs de temes publicitaris, televisió... no sé si ho farà en el seu blog (cròniques de sota del mugró) o ho farà en aquest mateix (té una vida molt agitada...). El cas és que, mentrestant, deixo uns apunts d’observacions que he fet a la televisió.

1. Anuncis: Fa uns dies comentàvem que s’han deixat de fer aquells anuncis que tenien gràcia (“guiropa” i similars). És una llàstima perquè et feien més agradable l’estona de publicitat. Ja sé que moltes vegades ni tant sols recordaves la marca que pagava l’anunci però és que ara, encara que la recordis, continues comprant els que et surt dels ous (kinder, clar). O al revés, perquè puc assegurar que mai, mai compro aquells productes de neteja que han de fer servir el masclisme per anunciar-se, és el cas, per exemple, cillit bang i productes similars que, sembla ser, només poden fer servir les dones.

2. Suggeriment: Les televisions fan pocs programes bons, és cert. La majoria no valen la pena, però n’hi ha alguns que fan de bon veure (que bonic ha quedat això). Seria el cas, per exemple, de Polònia, House, Bones, El Mentalista, Se lo que... La majoria són al vespre i alguns coincideixen en dia i hora. Les televisions programen i contraprogramen sense manies però m’atreveixo a fer un suggeriment: no es podrien posar d’acord i fer cada dia, cada cadena un programa o sèrie bo? Ho dic perquè el dia que una televisió emet, per exemple, una sèrie genial la resta ja ho tenen perdut, per tant, perdut per perdut, coi, deixa de contraprogramar i guanya’t el vespre següent!! Arribarà el moment en què faran la mateixa nit House, Polònia, Bones, El Mentalista, CSI? Si això els engegaré a la merda, ho juro!!

3. Ahir (dimarts 24.11) va jugar el barça contra l’Inter. Ho vaig veure i escoltar per la 1 perquè no tinc cap ràdio a prop de la tele. Ho vaig escoltar en castellà perquè no em funcionava el dual. Fins aquí el resum. A partir d’ara la queixa... és que els hi molesta a les cadenes espanyoles que jugui el barça a Europa? Els comentaris dels locutors i convidats eren penosos. Això passa a la 1, a antena 3, a tele 5... Quan el barça juga la champions els comentaris són despectius, avorrits, repetitius... Després d’una gran jugada de tot l’equip en Xavi va fer una rematada de cap genial... doncs van passar dos minuts parlant de l’aturada del porter de l’Inter... El Milà no jugava bé perquè no havia vingut preparat i perquè estava tenint una mala nit, què collons!!! Si el barça se’l va menjar amb patates, si no els va deixar passar del mig camp!! A la segona part els locutors encara deien: l’Inter es recupera encara farà un bon partit... no era un comentari, era un desig!!

ESTIMATS INÚTILS...

2009-11-14T11:50:00.003+01:00

No acostumo a demanar mai que un metge vingui a casa. Sovint necessito veure el metge, per al·lèrgies, refredats o, simplement, per hipocondria. Malgrat tot mai demano que el metge vingui a casa. Només ho he fet dues vegades i ha estat perquè, realment, no em podia moure. Les dues vegades el metge s’ha fet el “suec”, del CAP m’han dit:

- el metge vindrà d’aquí a una hora.

Al cap d’una hora ha trucat el metge i m’ha dit:

- Com et trobes?
- Doncs molt malament, no puc respirar i tinc molta febre, per descomptat no puc caminar i no em puc acostar cap a aquí on sou.
- Doncs mira... pren “ibuprofè” i “paracetamol” i si en un moment donat, d’aquí a dos o tres dies estàs pitjor, demanes hora que aleshores si que et voldré veure.

Doncs bé, cap de les dues vegades n’he fet cas. No podia més, quan vaig demanar el metge a casa ja no podia respirar i em costava, fins i tot, anar fins al lavabo.
Les dues vegades he acabat anant a l’hospital d’urgències. La primera vegada es va saldar amb un pneumònia que vaig poder guarir a casa, amb medicació. Aquesta segona vegada s’ha complicat més i he estat 4 dies complerts ingressat en un hospital, amb una mascareta d’oxigen i amb la medicació administrada, directament, a la vena.
Ara ja estic bé, gràcies, i “ells” encara no han bellugat el seu cul del seient calentó, d’aquell raconet que els proporciona el seu despatx de la seva consulta: - si d’aquí a uns dies estàs pitjor si que et voldré veure... si d’aquí a uns dies estic pitjor m’hauràs de veure en foto, idiota!!!!
En fi... que moltes gràcies a alguns inútils per la seva col·laboració, espero que mai necessitin un advocat de forma urgent:

- Estic a comissaria perquè m’han atrapat conduint amb una tassa d’alcohol superior a la permesa.
- Doncs pren un got d’aigua que et rebaixarà la tassa d’alcohol en sang i si d’aquí a uns dies et trobes pitjor ja em trucaràs que potser aleshores si que et voldré atendre.

A banda: moltes gràcies a tot el personal dels dos hospitals on em van atendre (metges, infermeres, personal sanitari, personal de l’ambulància), realment tots van estar molt professionals i em van fer l’estada molt més agradable. Ells si que són persones que estimen la seva professió!!!. Una abraçada a tots.

RECULLO EL TESTIMONI

2009-10-30T10:21:00.001+01:00

Avui em toca defensar dues coses que són difícils d’explicar.

Començo per recollir el testimoni del post que hi ha just a sota d’aquest. Els delictes que, previsiblement, poden haver comès les dues persones imputades en el cas del Palau de la Música cobren una especial importància quan es parla de la quantitat, mentrestant podríem dir que “només” estan acusats de falsedat documental i apropiació indeguda. Serà la investigació que ara s’està duent a terme la que decidirà si se’ls pot, o no, acusar d’altres delictes i en quin grau s’han comès els que ja es coneixen (continuat, diversos...) i decidirà, sobretot, si s’han comès o no. No vull avorrir deixant aquí gran quantitat d’articles de codis o jurisprudència però si que cal recordar que la presó provisional és una eina que, com he dit més d’una vegada, s’ha d’utilitzar amb molta cura. Bàsicament perquè es tracta d’empresonar una persona que encara no ha estat jutjada, que no té una condemna concreta, que no sabem, perquè així ho diu la llei, si és o no és culpable (ningú ho és fins que es demostra en un judici, fins que hi ha condemna). L’alarma social es pot prendre com a base per a decretar una presó provisional, però, repeteixo, l’alarma social, no la indignació social. La llei no es pot dictar en base a la ràbia que sentim cadascú de nosaltres, les sentències tampoc. Pot ser que en aquesta ocasió s’hagi comès un error (no he llegit la interlocutòria del jutge que el va deixar en llibertat), malgrat tot la previsió i la certesa és que el judici per aquest cas no serà ni la setmana que ve, ni el mes que ve, ni, segurament, l’any que ve. No es pot tenir a la presó a una persona de forma preventiva durant tant de temps i aquí si que em permeto demanar celeritat a les autoritats judicials perquè la dilació en el procés no sabria com defensar-la.

El segon tema són els casos de “corrupció” que han sortit a la llum els darrers dies. No me’n podia estar de fer-hi algun comentar-hi, tot i que reconec que són temes difícils de tocar i voldria fer algunes apreciacions:

1. No tots els polítics són iguals, ja he “confessat” algun cop que he estat polític en un poble i us puc assegurar que la majoria de persones que s’hi dediquen no tenen la intenció de lucrar-se de forma ràpida i a costa de molts. Aquest cas, com l’anterior, cobren força quan surten als mitjans de comunicació i quan sabem que aquell o aquell altre s’han embutxacat tants diners... En realitat, però, no crec que la corrupció política en els ajuntaments arribi ni a l’1 per cent del total d’alcaldes i regidors que hi ha a al nostre país (estem a la vora dels 1.000 ens locals).

2. Ara alguns s’han apuntat a demanar la “presumpció d’inocència”. Aquest és un terme jurídic que es pot tenir a la punta de la llengua segons el vent que bufi perquè s’acaba prostituint. La presumpció d’inocència té molt a veure amb el que explicava en el punt anterior i s’ha de respectar sempre, no només quan la part passiva és militant d’un partit polític concret. No m’ha agradat el que ha passat però encara m’ha agradat menys la reacció d’alguns partits. Em permeto recordar-los que a les televisions públiques que depenen directament o indirectament d’ells es vulnera aquest dret a diari i no surten a fer-ne una defensa aferrissada com estan fent ara.

Recuperem la calma si us plau, tinguem una mínima fe en la justícia, sabent que també comet grans errors i esperem al desenllaç de tot plegat. Els judicis paral·lels no són bons.

Llei

2009-10-20T00:21:00.003+02:00

Un pot anar de bona fe quan té sis anys i després de robar un sobret de cromos quan l'enganxen demana perdó i promet no fer-ho mai més. Però quan se'n tenen setanta-tres i el que t'has endut són vint milions d'euros...

Digueu-me burro si voleu, però hi ha coses que no entenc per molt que s'ajustin a llei i em fan pensar que no tots som iguals davant d'aquesta llei. Hi ha d'haver actuacions que han de ser estètiques i exemplificadores i aquests dos senyors haurien d'haver passat algun dia a la presó, ni que fos per fer-nos veure que passar-te trenta anys robant, enganyant i mentint mereix algun càstig més que una breu visita a la nova ciutat de la justícia.

TRISTESA

2009-08-12T14:38:00.002+02:00

Na Poeva és una prostituta. Diuen que va venir del nord, que la va portar un d’aquells vents freds que l’hivern et poden aclarir l’esperit o convertir-te en el més salvatge dels monstres.
Poeva havia estat jove, com totes les prostitutes... com tothom i durant molts anys la seva millor ofrena era el seu cos. Un cos jove, bonic, perfecte. Un cos amb unes corbes ben definides i amb racons feréstecs i poc explorats.
Poeva no havia estat mai amable, no li calia, els seus clients s’adaptaven a la irritabilitat constant que respirava i a les maneres de fer tosques i desagradables que exhibia. Però aquell cos els atreia. No els hi va importar mai que no demostrés cap gratitud, cap simpatia, cap tendresa...
Poeva, però, s’ha fet gran, com en tots els contes tristos on hi apareix alguna prostituta. Els seu cos no és prou vell per deixar-ho estar, ni prou jove per atreure els clients com abans. Ella no ha après mai a ser acollidora i ara ja li sembla massa tard. El seu cos està massa potinejat, manejat... ja no queden racons inexplorats i els clients ja no se senten atrets per tanta deixadesa.
Poeva, ara, seu en el mateix racó de sempre i observa, cansada, trista... però massa orgullosa per plorar, per trencar amb tot i tornar a començar de nou. Massa gran, segons ella, per aprendre paraules noves, altres maneres de fer...
Per a Poeva, però, no és tard, els seus clients ho sabem, només li cal deixar l’orgull que l’ha mantingut fins ara. Si, encara hi és a temps!!

Torracollons

2009-07-06T00:20:00.003+02:00

A veure, U2 ve a Barcelona a engegar la seva gira mundial, fent-hi dos concerts que han d’haver reportat a la ciutat uns ingressos considerables a part d’una publicitat a nivell mundial brutal. Segur que a més la gent que va anar als concerts, els periodistes que el van seguir, els policies que el controlaven van fer consum i despesa als comerços i bars del barri. Tenir un gran equipament al costat de casa dóna molts avantatges, prestigi i vida a un barri. Aquests beneficis, molt de tant en tant, comporten algun inconvenient.

Hi ha vegades que les autoritats haurien de poder engegar a pastar als veïns que truquen per queixar-se i aquesta hauria de ser una d’aquestes vegades. Per què una part de la bona imatge que havia donat la ciutat se n’ha anat en orris per culpa de quatre, i molt probablement el següent concert que hagi de programar Dr. Music s'hagi d'anar a veure a València o Saragossa. Llavors el mateix que ha trucat per queixar-se del soroll també trucarà per queixar-se que ja no es fan concerts i que el seu veí ha hagut de tancar el bar.

I això em recorda al veí torracollons que, havent llogat una bonica casa al costat del local dels diables, el dia del correfoc de la festa major trucava a la policia local per queixar-se que fèiem soroll.

I ja em perdonareu, però és que s’ha de ser burro de queixar-se i molt més de fer-ne cas. I no dic que els veïns no tinguin dret a dormir o a veure la televisió tranquils. Però hi ha vegades que un ha de saber aguantar-se.

Relats conjunts

2009-05-15T16:31:00.002+02:00

Tiana, Bar de baix 2:00 a.m

Adrià - Què? Baixem a Titus?
Jordi - Passo d’agafar el cotxe, a més és tard.
Adrià - Si només són les dues!
Jordi - Que et dic que no, si agafo el cotxe és per anar a París
Adrià - No hi ha ous!

París, Torre Eiffel 2:00 p.m

Adrià - No hi ha ous a tornar al Bar de baix abans no tanquin
Jordi - Vale!
Judith - Esteu com una puta cabra!

Aquesta història està basada en fets reals, qualsevol semblança amb els personatges reals és intencionada.

Traducció

2009-04-27T01:17:00.005+02:00

- Especificaciones
- Numerosas funciones de edición de canales
- Búsqueda automática de canales
- OSD teletexto y función de subtítulos soportada

Agafeu aquestes frases i passeu-les per aquí seleccionant Español i Català.

Un cop fet dieu-me si això no és mala llet, desídia i racisme. I el més greu és que passem de tot i ho entomem sense dir res.

No cal ni que expliqui com estaven les instruccions d'us...

Relats Conjunts - Anada de bola

2009-04-14T23:53:00.002+02:00

Heilongjianganesos :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Heilongjiangesa com Estat integrant de la Federació Xinesa.
D'acord amb el President de la República federal xinesa senyor Kao Chiu, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Liang-Shan-Po, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Heilongjiang, esperant que el poble Xinès i el Heilongjiangès expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Heilongjiang que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Heilongjiangesa, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles de Xina i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia bolbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Heilongjiang, pels altres pobles germans de Xina, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Heilongjiangesos, sapigueu fer-vos dignes de Heilongjiang.

Harbin, 14 d'abril de 210 a.C.
El President
Ling Chung

PRESUMPCIÓ D'INOCÈNCIA

2009-02-27T08:20:00.002+01:00

La presumpció d'inocència no són només paraules, no és només un gest puntual en un moment concret, no és cobrir l'expedient... la presumpció d'inocència és un dret que tots tenim. Un dret que, bàsicament diu que no es pot considerar a ningú culpable fins que hagi estat jutjat i, naturalment, una sentència digui que ho és. Així doncs la presumpció d'inocència és una actitud, una manera de comportar-se, és, fins i tot, una manera d'entendre el respecte a les persones, a la seva llibertat, als seus drets... una manera d'entendre la democràcia.

Algú, però, es creu que afegint "pressumpte" davant de qualsevol nom ja podem dir el que volguem d'aquella persona: "todos esperamos que se haga justicia y que se encierre al presunto asesino", això ho vaig sentir ahir, al l'infame programa de TVE "Gente". En aquest programa vaig sentir per primera vegada "terrorismo machista"!!!!! Imagino que, després, algú els hi va donar la definició de terrorisme i, de pas, la de masclisme. En programes televisius com l'esmentat i en d'altres molt similars d'altres cadenes han arribat als límits més bèsties de l'estupidesa humana posant contra les cordes al sistema judicial, a la imparcialitat judicial i, en definitiva, a la democràcia.

Un dels màxims representants d'aquesta vergonya és en Jordi González que, darrerament en la seva nòria (més que nòria em recorda un ventilador que l'engegues, hi tires merda a sobre i l'escampa per tot arreu) ha creat situacions que han rondat la ilegalitat, per no dir que hi han entrat plenament.

Si alguns periodistes segueixen vomitant la seva frustració, la seva ignorància i la seva estupidesa en programes estúpids ens juguem una part de la nostra democràcia, ens juguem una part del nostre sistema jurídic que, per més que aquests programes vulguin fer creure, no és tant dolent (entent que el que falla és l'administració de justícia que està colapsada, no el sistema normatiu).

Però és que alguns periodistes ho tenen clar, sinó que serveixi aquesta frase que em va dir un periodista que ara està a RAC: "allà on no hi ha polèmica es crea, el cas és que la gent t'escolti".

Peatges

2009-02-12T20:11:00.002+01:00

Un peatge fa ràbia, dos molta ràbia, tres odi profund i si a sobre no portes targeta de crèdit, ni teletac i has de passar pel manual llavors n’hi ha per agafar una retallada i començar a engegar trets a tort i a dret.

Però el que em treu de polleguera és que només obrin una línia per pagar manualment i que en el cotxe que tens davant i hagi una d’aquelles persones que quan arriba agafa la bossa del seient de darrere, en treu el moneder, tria les monedes, paga, espera el canvi, el recull, el torna a posar al moneder que torna a guardar a la bossa que torna a deixar al seient del darrere i llavors a sobre demana el tiquet que ha de deixar al moneder per no perdre’l i agafa la bossa del seient del darrere...

Que no ho sabies que hauries de pagar el peatge?, que no ho saps que d’aquí a deu quilometres n’hi ha un altre i d’aquí a vint-i-cinc un altre?

Vols fer el favor de tenir els diners preparats!

GRÀCIES

2009-02-04T14:26:00.006+01:00

Possiblement aquest post l'entenguin només algunes persones, demano disculpes a tota la resta, però penseu que és una cosa bona. He aconseguit una de les fites més importants de la meva vida i volia donar les gràcies a tots els que m'han acompanyat en aquesta travessa, amb noms concrets i a l'engrós:

Gràcies, particularment, a la Isabel i a l'Arnau, per ser-hi i per la seva paciència. A alguns amics, que ho són, sobretot a en Jordi i la Marta. Als meus pares. A la meva professora particular d'anglès. Gràcies, també, a alguns companys i companyes de feina per les oportunitats i per aguantar-me. Finalment, gràcies a tots aquells que d'alguna manera hi han participat o ho han patit, una abraçada i em teniu a a la vostra disposició pel que faci falta.

NOVA PREGUNTA EXISTENCIAL

2009-01-30T18:27:00.001+01:00

Per què allà on l'home diu: vaig a sopar amb els amics, la dona llegeix: s'acaba d'obrir un procés participatiu per recabar opinions sobre el meu sopar amb els amics?

2009-01-28T23:45:00.001+01:00

Tots són iguals, quan necessites un rei que mati un ós insuportable no el trobes mai.

MISSATGE

2009-01-19T09:24:00.002+01:00

Avui he rebut aquest missatge al mòbil:

Duas chichas te qieren! Una tiene ojos azules. Descubre que es!

He de confessar que he estat a punt de respondre, bàsicament per curiositat. Com en una frase tant curta es poden crear tants dubtes? D'entrada, tot i que mal escrit o escrit en un idioma que no entenc, dues noies em volen (o m'estimen, no ho tinc clar). Cap de les dues em coneix, però ja m'estimen o em volen... bé, no? Una té els ulls blaus, perfecte!! I l'altra? No té ulls? Els té d'un altre color? Ja la descarten ells mateixos perquè els seus ulls no valen la pena? I què vol dir: tiene ojos azules, éls seus? En té en un pot amb formol?. El més interessant, però, és la darrera frase: "Descubre que es!". Així, amb un signe d'admiració!. I si, m'he quedat admirat: què és exactament el que he de descobrir? Que dues noies m'estimin... coi, si és això val la pena, sobretot si l'estimació és carnal... però, m'estimaran a l'hora o per torns? Potser el que he de descobrir és què és tenir els ulls blaus... però això ja ho sé. No sé, la verita és que he estat a punt de demanar més informació... per saber, bàsicament.

NEU A CARDEDEU (SI VOLEU)

2009-01-07T16:09:00.004+01:00

bon any!!!!!!!!!!

Totes les imatges d'aquest blog (bloc, blok...) tenen, només, dret moral d'autor, això vol dir que les podeu fer servir per allò que vulgueu, indicant, només, la seva procedència.

CAGA TÍO

2008-12-25T22:45:00.002+01:00

Necessito, amb urgència, saber la lletra d'aquesta cançó:

Caga tio, atmetlles i turró, sinó vols cagar, garrotada va...

Hi ha més versions i necessito saber-les. M'ajudeu?

PREGUNTA EXISTENCIAL

2008-12-18T20:18:00.002+01:00

A les trobades pre-part que són molt abans del part, sel's hi diu orgies?

2008-12-17T20:38:00.003+01:00

Algú m'ha preguntat algun cop per què sóc independista i d'esquerres. Doncs perquè l'independentisme va néixer el mateix anys que jo, o jo vaig néixer el mateix anys que l'independentisme, o l'independentisme i jo som germans, o... per una qüestió sexual: que ens deixin de tocar les pilotes.

2008-12-15T21:06:00.002+01:00

Entre els uns, al principi, i els altres al final no anirem enlloc...
Que mal parits!

EL PORT DE LA SELVA

2008-12-13T17:45:00.002+01:00

Em sembla que no he parlat mai del Port de la Selva... doncs bé, això és el poble en qüestió, de nit, naturalment, i què esperaveu? si el voleu veure de dia hi haureu d'anar personalment, que falta els hi fa.

QUE CONSTI (I)

2008-12-09T09:54:00.004+01:00

Aquest pegat es podria allargar massa, per tant el faré, com a mínim, en tres vegades (presentació de la qüestió d’inconstitucionalitat, resposta del TC i vots particulars). Es tracta de la resposta que ha donat el nostre estimat TC (Tribunal Constitucional), a la qüestió de constitucionalitat (diferent a un recurs d’inconstitucionalitat) que va formular una jutgessa de Múrcia, la presentació es va fer el 29 de juliol del 2005, poc després de que la llei entrés en vigor. La titular del Jutjat Penal número 4 de Múrcia va basar la seva qüestió, entre d’altres punts, en el següent: “Para el órgano judicial promotor de la cuestión, resultaría imponible una pena de prisión cuyo mínimo, a diferencia de lo que sucedería en el caso de que, en idénticas circunstancias, la agresora hubiese sido la esposa y la víctima el marido, es de 9 meses y un día y no de siete meses y 16 días”.
Però centrem el tema... la llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, va modificar el codi penal (entre d’altres textos normatius) per afegir-hi una protecció “extra” a les dones víctimes de violència de gènere. Al meu parer va castigar molt més la violència que ve d’un home i que va a una dona per sobre de la que pugui venir d’una dona cap a un home o, fins i tot, d’un home cap a un altre home. Així es va crear una mena de classisme violent que castiga amb penes més grans el mateix delicte depenent de qui el comet. La redacció de l’article 153 del codi penal va quedar de la següent manera, després de l’entrada en vigor de la llei orgànica 1/2004: “El que por cualquier medio o procedimiento causare a otro menoscabo psíquico o una lesión no definidos como delito en este Código, o golpeare o maltratare de obra a otro sin causarle lesión, cuando la ofendida sea o haya sido esposa, o mujer que esté o haya estado ligada a él por una análoga relación de afectividad aun sin convivencia, o persona especialmente vulnerable que conviva con el autor, será castigado con la pena de prisión de seis meses a un año o de trabajos en beneficios de la comunidad de treinta y uno a ochenta días y...”. És important la redacció d’aquest article concret pel que veurem després, en la resposta el Consti. En qualsevol cas avanço que el TC ha trobat la discriminació del tot constitucional. Això malgrat que la jutgessa que va presentar la qüestió d’inconstitucionalitat parlava de la diferència en les penes, però també de la diferència en l’aplicació de penes alternatives, entre d’altres la inhabilitació per a exercir la curatela, guarda, pàtria potestat... Diu, la mateixa jutgessa que: “El precepto presupone así un sujeto activo hombre y un sujeto pasivo mujer, y exige además una relación, actual o pasada, conyugal o de afectividad análoga”. És a dir, que el que agreuja la falta no és la convivència en si, sinó el gènere de cadascun dels subjectes de la violència.
Per no allargar-me... dir que, a partir d’aquesta llei, es castiga de manera diferent la violència depenent de qui vingui quan, la violència, és sempre violència. Amb aquesta llei, al meu entendre, el legislatiu es va cobrir les espatlles sobre una situació que continua succeint i que encara, per desgràcia, durarà uns anys. Després dels brams d’ase d’alguns infames programes televisius s’ha recorregut al sistema d’augmentar la pena judicialment quan, recordem, la llei actua un cop ja s’ha comès el delicte (o falta) i continua sense funcionar la xarxa que hauria d’unir totes les administracions (des dels mosso d’esquadra fins a qualsevol poblet, per petit que sigui) i que podria donar cobertura a aquelles dones que poden ser, a la llarga, víctimes de la violència de gènere (o digueu-li el nom que vulgueu que, al cap i a la fi, és el mateix).
Hem tranquilitzat les consciències creant una discriminació violenta i alguns progres ja dormen tranquils però ens hem oblidat de la prevenció. Seguim escoltant els brams d’ase i això és perillós, no només per aquesta llei sinó per d’altres que ja es pretén modificar. No podem seguir buscant en la justícia el que no trobem en l’administració. No podem seguir escoltant els que diuen justícia però que, en realitat reclamen venjança i legislar segons el que diguin.

De tot això n'ha respost, fa uns dies, el TC amb una sentència que comentaré d'aquí a poc.

TERRIBLE

2008-12-03T08:41:00.002+01:00

Fa dos mesos que no fumo... estic tranquil... però, a estones, us tinc mania a tots!!!!!!!!!! Amb "carinyu" , clar.

CARTA OBERTA AL SR BUSH (LA IGNORÀNCIA)

2008-12-02T19:45:00.003+01:00

Estimat Sr. Bush,

Em sap greu però ara ja és massa tard. Assumir els propis actes és important, però es converteix en imprescindible quan algú és el president d'un país i és ineludible si aquest país es diu Estats Units d'Amèrica. Reconèixer els errors propis és molt noble però quan aquest error és envaïr un país, amb totes les conseqüències que comporta, simplement, no s'ha de cometre l'error. Malgrat tot, no ens ho expliqui a nosaltres, cal explicar-ho a les famílies dels 4.000 soldats americans que han mort en una guerra estúpida (1.000 persones més que en l'atac a les torres bessones) i a tots els morts anònims, iraquians, americans, europeus...

Ara no em vingui a dir que no ho sabia. Vostè és el president del país més poderós del món. Els seus serveis d'inteligència no van ser capaços de dir-li que allà no hi havia ni un trist tirapells? No m'ho crec. En qualsevol cas, a Barcelona, vam sortir prop d'un milió de persones al carrer per dir-li, no vam cridar prou? Aleshores se'n va enfotre, ara afronti les seves culpes... que sigui un tribunal internacional qui el jutgi, això si, amb totes les garanties legals, sense guantanamos, perquè nosaltres vam sortir al carrer per aconseguir, precisament, això, les garanties democràtiques que vostè, alegrament, s'ha passat pel forro dels collons.

Vostè ha representat la ignorància i els que estan al seu voltant han fet el paper perfecte de la ignomínia, la falòrnia i la cohabitació... l'estupidesa la teníem aquí, al país veí, fent-li costat.

PER FI!!!!!!!!!!!!

2008-12-01T08:49:00.002+01:00

Sempre he volgut ser diferent i ara ho he aconseguit!!! Sobretot gràcies a la meva entitat bancària: quan a tothom li baixen la hipoteca la nostra ha pujat 150 euros, just aquest matí. Gràcies CAIXATERRASSA!!!!! D'aquesta manera ja no em sento "del montón". Que bé!!! I mentres, em pregunto: en comtpes de posar diners entre tots per rescatar els bancs, no els hi podríem cardar foc d'un puta vegada?!!

Coses que has de fer si vols obrir un negoci d'aparcament públic...

2008-11-29T17:42:00.004+01:00

1. Has de triar un local el més estret i ple de columnes possible. Quantes més columnes hi hagi i més estret sigui, més places d'aparcament podràs ofertar. És important, però, que el local baixi fins a l'infern, si pot tenir 6 o 7 plantes cap avall millor que si en té 4.

2. En un racó on just hi cabria una moto pinta-hi línies com per a dos o tres cotxes. Això si, després hi poses un putu cartellet que digui, sempre en castellà: sólo coches pequeños.

3. El que a la vida real seria un carril bici ho converteixes en un carril de doble circulació per a cotxes i si als costats hi pot haver alguna cosa que sobresurti de la paret, doncs... millor.

4. És important que l'ascensor no arribi a dalt de tot, cal que acabi el recorregut al pis -1 o al 0, però sempre amb un munt d'escales fins arribar a la sortida, així si algú hi va amb cadira de rodes o amb un carret de nen es trobarà perdut en mig del no res, sense saber si tornar a baixar o intentar llançar-se escales avall desesperat.

5. Posa una sola màquina per a cobrar. Ha d'estar al primer o segon pis, així agreujes els problemes de l'ascensor del punt anterior.

6. D'ascensors, evidentment, amb un n'hi ha prou, encara que ofertis 1.000 places d'aparcament.

7. És essencial que no indiquis res... els cartells han de brillar per la seva absència i si n'hi ha algun cal que sigui ambigu i que no es pugui seguir. Així quan algú arribi a aconseguir saber com se surt a peu es trobarà en un racó tancat, entre el buit i el no-res, amb moltes portes que no duen enlloc. Algunes poden ser pintades, no té imporància.

8. Si a aquest caos hi pots afegir una sortida que vagi a parar a l'interior d'un edifici (un hotel, oficines...) molt millor, així el porter es podrà posar nerviós i tu quedar com un cuc.

9. Tot ha de ser obac com la ratlla del cul d'una monja. D'aquesta manera sumaràs mal rotllo a la situació.

10. Enlloc has d'indicar que els cotxes més grans, tipus tot terreny, no passen pel passadís, d'aquesta manera acumularà situacions surrealistes que resoldrà el tiu del punt següent.

10. És imprescindible que, per si algú vol preguntar, posis a un tiu passejant amb les maneres d'un cavall cabrejat que serà el que orientarà als soferts clients en tot el laberint.

11. Finalment, estaria bé que els clients haguessin de deixar les claus perquè l'individu esmentat podés fer ús dels cotxes a voluntat, violant així totes les lleis sobre propietat privada del planeta. Si algú, sorprès, li diu que no li fa gràcia deixar les claus i que què passa si li roben el cotxe, el potro salvatge li pot respondre: pues te compras otro!!! i en paus...

2008-11-23T21:36:00.000+01:00

Quan a la violència d’esquerres se l’anomena terrorisme i a la de dretes patriotisme.
Quan es tanca un diari per la ideologia i es manté una ràdio que fomenta l’odi.
Quan dir que s’és amic d’un assassí és delicte però commemorar-ne la mort d’un altre no.

Tot plegat vol dir que vivim en un país de merda.

S'ha acabat...

2008-09-20T12:02:00.002+02:00

...i com pots veure no t'hi has pogut quedar, afortunadament has fet els quaranta.
Hores d'ara estàs fent una de les dues coses que et quedaven per fer. L'altra és cosa teva i d'un altre que no seré jo.

Fa temps que ho sabíem però de tant en tant va bé recordar que tot plegat és culpa de:

La ignorància, la ignomínia, la falòrnia i la cohabitació.

Per molts anys!

2008-09-06T02:22:00.002+02:00

Que fàcil és congelar-se el sou així.

Quins collons!

2008-07-21T23:12:00.002+02:00

... i ha d'anar per força cap a la dreta?

ENS RECHAZEN

2008-07-03T09:06:00.002+02:00

Ara que, fins i tot, el futbol ens va en contra algunes empreses importants (entitats bancàries) han trobat la manera de situar-se a la nova cojuntura.

Ahir vaig fer un pagament per internet i em vaig equivocar de targeta, no era de crèdit, i vaig rebre el següent missatge:

Referència: Cyberpac de "la Caixa"

Assumpte:

Apreciat/ada senyor/a:

L' informem que, hem rechazat el pagament amb referència...

M'han rechazat el pagament... ai senyor!!! Tot és qüestió d'adaptar-se a la manera de parlar del nostre president. Despuès diràn que els catalans no nus savem adaptar...

2008-06-26T18:57:00.001+02:00

U CAUREM DAGUANTAR

VAN I VÉNEN

2008-06-17T14:33:00.001+02:00

Al llarg de la vida m’he trobat molts tipus de persones. No les puc recollir totes en un sol escrit, però si que vull parlar d’un tipus concret... de fet, de dos. El primer seria el puntual estricte. Aquest personatge arriba a dos quarts de cinc quan s’ha quedat a les cinc. Tu et deixes caure cap allà a les 5 i uns minuts i et diu:
- Fa quasi tres quarts d’hora que t’espero!!!
- Clar, és que havíem quedat a les cinc, no a un quart!!!
Però no ho entén i continua la resta del dia de morros per la teva suposada tardança.
A l’altra banda hi ha els que, per costum, arriben entre mitja hora i una hora tard, o més...
Aquests s’emprenyen quan, passada una horeta, decideixes que ja n’hi ha prou d’esperar i marxes cap a casa:
- Però que no havíem quedat?
- Si, però a les cinc, no a dos quarts de set.
Els uns i altres tenen sort de tenir-nos als que som, en general, “moderats”. Sense nosaltres no s’haurien conegut mai, els primers haguessin marxat cinc minuts abans de l’hora i els segons, en aquell moment, encara no haurien ni sortit de casa. Sort que, persones com jo, retenim als histèrics de l’hora i esperem als que arriben tardíssim... el món, així, dóna grans col·laboracions.
En properes entregues: vegetarians, maniàtics de l’ordre....

Burro!

2008-04-16T23:44:00.002+02:00

Fa uns quants anys fent trasllat, el coautor d’aquest blog i un servidor de vostès vam marcar un abans i un després en la història de la mecànica del automòbil.

Veient una gota d’un líquid viscós que degotava per sota la furgoneta i després de vàries hipòtesis a saber:

1- Això ha de ser líquid de frens
2- Si són hidràulics podria ser líquid dels esmorteïdors
3- Benzina no pot ser i
4- Oli del motor tampoc... està massa net

Vam decidir que degut al canvi d’oli de feia poc la gota es devia a un probable sobreeixidor que eliminava l’oli sobrer que s’havia afegit. Al cap de deu minuts i amb la furgoneta buida vam descobrir que la llauna d’oli de recanvi s’havia abocat i vessava i degotava pels foradets de la planxa.
I que n’esperaveu d’un que de viatge es va endur una clau de bugies per si de cas s’havien de canviar... i el cotxe era diesel.
Fa quatre dies vaig recanviar els cartutxos de la impressora, al col•locar-los i reiniciar es van moure de banda a banda i al final es van quedar a la dreta del tot vibrant i fent un clac clac clac fort i seguit. Hàbil i deductiu vaig dir:
- està remenant els cartutxos
Deu minuts més tard vaig descobrir que m’havia quedat sense impressora.

Dinar

2008-02-25T23:55:00.000+01:00

El dinar… aquella estona que hi havia entre pati i pati. Ineludible. Fèiem cua a la porta i ja senties l’olor de cuina massiva, de cuina per centenars. Entràvem i a mà esquerra hi havia les guixetes dels tovallons, després la safata i a passar per la finestra de la cuina on començava el suplici. De bones a primeres, després dels coberts i el got, agafàvem les postres per no desmoralitzar per començar, fruita generalment i de tant en tant donut o mig phoskitos. Després el primer, el segon i a taula. Algú agafava el megàfon i... Déuipareomnipotentambsadivinaparaulabeneeixiaquestataulaiatotsnosaltresamén.
Començava llavors una llarga hora de negociacions i amenaces.

- Vaaa menja!
- És que no m’agrada.
- Vols fer el favor de menjar.
- Jordi no facis el ronso i menja.
- Lluís, la taronja amb forquilla i ganivet o te la menges amb pell...
I el lluís per tocar el collons es menjava la taronja amb pell.

Eren dies d’amagar el peix al tovalló i deixar-lo a la guixeta fins a final de curs, de posar la carn a la butxaca i abandonar-la de camí al camp, de menjar per terra, de bon rollo el dia d’ou al niu, de repetir el dia de macarrons, d’intercanvis de la carn d’avui pel peix de divendres i d’escampar les llenties pel plat per fer veure que no n’havies deixat massa i a l’hora de tornar la safata no et fessin tornar per acabar-les.

RELATS CONJUNTS

2008-02-22T11:14:00.004+01:00

Tot va començar quan en Joan va trobar feina en aquella oficina de Barcelona. L'edifici estava just al centre, allà on els turistes japonesos aconsegueixen una fotografia perfecta, excepcional, única... idèntica a la que han fet milers de compatriotes seus en dies anteriors.

Pel tipus de feina que feia en Joan es passava el dia amunt i avall, pels carrers de ciutat vella i, fins i tot, de l'eixample. Quan tenia ganes d'anar al lavabo entrava al primer bar que trobava, demanava un tallat, entrava al wc, s'asseia a la tassa i es posava a llegir el diari que sempre portava sota el braç.

Ineludiblement un cop havia acabat el que estava fent (no cal especificar) se n'adonava que no hi havia paper higiènic. Aleshores, amb el cabreig normal que comporten aquestes situacions, feia servir un tros de paper de diari.

Al cap d'un temps, a en Joan, va plegar de la feina i va deixar aquesta pràctica. El mal, però, ja estava fet. Un dia mentre es dutxava va veure la seva esquena reflexada en el mirall i el que va veure el va deixar petrificat.

SEQUERA

2008-02-18T15:45:00.002+01:00

No recordo en tota la meva vida una sequera tan persistent com la que estem vivint. La Generalitat ja s'ha preocupat de dictar un Decret (el 84/2007), per a mirar de paliar els efectes que pot produïr. Naturalment es tracta d'un d'aquells decrets en què es prohibeix a totes les persones regar els jardins i omplir les piscines. Però, i de la resta de despesa estúpida d'aigua que es fa cada dia? Sectors com la indústria, l'oci, l'agricultura... segueixen gastant grans quantitats d'aigua que es podrien reduir notablement si s'obligués a prendre unes mínimes mesures. Clar que... "con la iglesia hemos topado", és més fàcil que ens apretem nosaltres el cinturó (la despesa a les llars només representa un 10 per cent de tota la quantitat d'aigua que es gasta) que no pas fer front a les queixes de sectors importants com la indústria o la construcció.

Doncs bé, tota aquesta introducció per dir que jo també pateixo una sequera important. Us heu trobat mai d'obrir el bloc i no saber què dir, què escriure. Us ha passat mai que tot el que se us acudeix us sembla estúpid i sense sentit.

Si a algú més li ha passat que m'ho digui si us plau... em farà sentir una mica millor.

Per cert, la fotografia de Sau és de fa molts mesos, actualment la situació és molt pitjor.

L'hora del patí

2008-02-03T21:13:00.000+01:00

Un, dos, tres piedra, papel, estijeras...

Així començaven tots els partits de futbol al camp del costat de l’escola.
S’anava triant els equips, un jugador cada un, el que havia guanyat iniciava la tria. Els noms anaven caient, els bons s’escollien primer, al final de tot quedàvem els dolents i se’ns repartien per força. Llavors, com a mínim, podies córrer darrere la pilota. La tocaves poc i gols poquets i si en feies algun eres un oportunista, que d’altra banda era la única possibilitat de tocar bola.

Amb el temps deixaves de jugar a futbol, havies rebut massa coces i ja en tenies prou de córrer per no res i anaves amb el grup que jugava a basquet, però quan eres el més baix de la classe, les opcions no eren gaire millors que amb el futbol. I també ho deixaves.

Et passaves al pichi, versió escolar del beisbol , i almenys tenies les mateixes oportunitats que els altres de jugar, però a la mínima t’havies obert el cap d’un cop de bat i tres punts de sutura no ajudaven gaire a tornar-hi.

Es posava de moda saltar a corda, però tampoc te’n sorties massa i a gomes era massa de nenes, i a fer mes gran la cova que hi havia a la paret del camp els mestres i les excavadores ho van tallar per la via ràpida.

I t’afegies al grup que jugava a guerres, buscaves un pal que feia d’escopeta o espasa i un es feia mal i acabaves castigat sense patí i sense pal.

I quan, al cap d’una setmana, el càstig s’acabava i tornaves al patí tornaves amb el grup del futbol, perquè tot i ser dels dolents, podies esquivar les puntades si anaves en compte i, oportunista o no, de vegades feies algun gol.

DONES I TELEVISIÓ

2008-01-25T14:33:00.000+01:00

Després d’uns quants dies sense aparèixer per aquí avui torno a ser persona i aquí em teniu, amb forces renovades!!! Sort que tots aquests dies m’ha substituït, brillantment, en Jordi. En fi, que he acabat uns quants exàmens i ja puc tornar a dedicar estones a escriure i passejar pels blocs.
Durant tots aquests dies he estat observant un fet que ja em va sorprendre fa temps, però que he acabat de constatar en els últims dies. Nosaltres, la nostra generació, vam descobrir el sexe femení d’una manera, més o menys, tendre. Primer la mare, la germana, l’àvia i, més endavant, ja posats, la primera nuvieta, algunes amigues... Les generacions actuals, però, descobreixen el sexe femení d’una manera absolutament bèstia. M’explico.
Mirant la televisió, en concret els anuncis, he trobat una part del món íntim femení que, la veritat, em crea “desassossec” i un punt de mal rotllo.
Per una banda tenim el tema del “període” (llegeixi’s regla, menstruació...) que, més o menys, ja teníem clar des de fa molts anys, quan les companyes del col·legi van tenir la seva primera “mala setmana”. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Ara sabem molt, molt, molt més. Resulta que si tenen una certa edat i són “guapes” quan riuen es pixen a sobre i necessiten un tipus de protector especial, això, naturalment, si han aconseguit aguantar al seu lloc la dentadura postissa. Però és que, a més a més, ara sabem que s’han de posar una crema especial perquè tenen unes picors increïbles a les parts íntimes que els hi fan canviar el caràcter, o serà per culpa de la crema que s’han posat una estona abans perquè se’ls hi ressecava?. Tot això, està clar, si han pogut superar els remordiments d’haver menjat una mica de torró per Nadal i no han d’acabar visitant una clínica d’estètica. Almenys els hi queden els tampons amb els que poden muntar a cavall, anar en bici, banyar-se, però clar, amb el cabreig que deuen portar per culpa de les picors...
En resum, que quan una dona arriba de mala llet o riu descaradament penso que, en qualsevol moment, succeirà una desgràcia, sinó està succeint ja... és a dir, que no em puc mirar les dones de la mateixa manera que abans. Almenys, els homes, ho hem solucionat amb sol anunci: a partir de certa edat o en segons quines circumstàncies no se’ns aixeca, però en Pelé, ja ens va donar la solució en el seu moment.

Dues hòsties i un quart

2008-01-08T19:26:00.000+01:00

Tocava missa multitudinària, a l’escola de tant en tant en feien alguna.
Al meu costat, a penúltima fila, hi seia en Jaume, a casa seva l’obligaven a anar a missa i se la sabia de memòria. L’anava recitant al mateix temps que el capellà.
A l’ultima, de fila, hi havia el professorat, just darrere nostre. Arribava l’hora de combregar, vam aixecar-nos, vam fer cua, elcosdecrist, treure la llengua i tornar al banc.

Com moltes altres vegades, aquell dia, havien fet curt d’hòsties, solució, partir les que hi havia en quarts i ja em teniu tornant al banc amb el meu quart d’hòstia a la boca. Representava que llavors havies de resar o donar les gràcies o... jo què sé. La qüestió és que allà de genolls en Jaume em mira, treu la llengua amb el seu quart i molt fluixet em diu:

- Tio, m’ha tocat la cama dreta

Jo em moria de riure, però no podia amb els mestres darrere. Vaig tapar-me la cara amb les mans, vaig acotar el cap`i vaig fer veure que resava molt... concentrant-me... no riguis... no el miris... respira fons...
Vaig aixecar el cap, centrat, controlat, tranquil. Ell reblà:

- Sort que li han tret la sandàlia

La riallada la va sentir tothom, el “Casanovas fuera!” també i les dues bufetades que em va fotre la mestra les vaig sentir especialment jo.

Cagundeu

2007-12-29T15:04:00.000+01:00

De petit vaig tenir una educació religiosa, però ja fa molt temps vaig decidir que no volia tenir res a veure amb la l'església catòlica, no me'ls crec. Després vaig tenir una època on un bon capellà va explicar-me que no tots eren iguals i m'hi vaig mig reconciliar, sense tornar-hi a entrar però almenys van recuperar una part de la credibilitat que havien perdut.

Avui he llegit això a diferents mitjans. Ahir això altre.

Però de què van aquesta colla d'imbècils? I entenguis imbècils per certa jerarquia de l'església catòlica.

1- Estem en un país laic
2- La pederàstia és un delicte. Com es pot permetre a un cafre dir que la culpa és dels nens i nenes que els provoquen.
3- Com, a sobre, la conferència episcopal diu que no vol fer-ne comentaris i per altra banda es permet de fer-los sobre un programa de televisió o d'una llei del govern.

Tot plegat em recorda dues pel·lícules.
Air bag on el Santiago Segura que (crec recordar) feia de ministre, argumentava al ser acusat de pederàstia:
- como iba yo a saber que tenia 15 años, si es que las visten como putas.
El nom de la Rosa on alguns monjos castigaven les rialles dels altres.

I per acabar, com ho sap el Bisbe Álvarez que els nens i nenes provoquen? que ho ha vist? que s'hi ha trobat? i en cas afirmatiu què va fer?

Cada cop són més llocs d'on m'haig de donar de baixa.

EL BLOGAIRE INVISIBLE

2007-12-21T00:18:00.000+01:00

Doncs si, tal i com ha dit l'Alepsi, ja ha arribat el dia!!!! I mira... m'ha agradat aquesta iniciativa, bona idea, m'ha obligat a pensar (quasi em fereixo) i al final crec que m'ha sortit una cosa prou digne, sobretot tenint en compte el meu nivellet intel·lectual (no sé què vol dir la paraula, però m'ha agradat), social, cultural... en fi.

Així les coses, el meu regalet de blogaite invisible és per........

EN MON

Si he de ser sincer no conec gens en Mon, però per fer el regalet he donat unes quantes voltes pel seu blog i he confesar que m'ha agradat, de fet, hi he passat unes quantes hores.

Doncs bé Mon, expressions nadalenques!!! Espero que t'agradi i que no t'enfadis.

Ah!! I expressions nadalenques per tothom.

PD. Em sap greu haver entrat un pegat just després d'en Jordi, o sigui que recordeu que s'ha de llegir el pegat de sota, val la pena.

Fer tard

2007-12-20T22:58:00.000+01:00

Vet'ho aquí el tercer lliurament de la sèrie "Jo sóc burro per què el món m'ha fet així". Avui entrem en el concepte "Fer tard".
N'hi ha que hem fet tard sempre i amb tot, ja ho adelantava una mica quan parlava dels Manley o Dacs en alguna de les opcions.
A l'escola es funcionava per modes. Iniciaves el curs i la penya començava a dur baldufes i tu en volies una oi? però no en tenies i feies comptes, l'aniversari ja havia passat, pel sant quedava massa lluny, el tió! era el moment adequat. I veies els companys com portaven les seves baldufes pintades que al girar resultaven colors diferents... el tunning de les baldufes, amb claus més llargs, el capuchino tallat i una moneda foradada per subjectar la corda entre els dits. I t'esperaves fins al tió i quan passat festes arribaves amb la teva baldufa... ells ja portaven cromos.
I tu demanaves cromos prestats per començar a jugar a piques i separaves el mamon del Satrustegui (11 lletres) que sempre queia de la banda equivocada, i la teva pica era petita i la dels altres sempre gran, molt gran. Jugaves a un per no perdre massa. I la teva pica començava a crèixer, i la mare te'n comprava i llavors, un dia, ells duien caniques (ara bales).
I començaves a fer comptes un altre cop, i pel sant era un bon moment, les demanaves a la iaia i la iaia te les regalava però, per un cop que arribaves a temps, les teves no eren xines (ara xineses) i eres l'únic que no en tenia.
I s'acabava el curs i com que s'acostava el teu aniversari començaves a mirar que demanaries, per no fer tard el curs vinent i veies a l'estanc que ja hi havia escubidus, i els demanaves i ja et feies el primer braçalet de nus quadrat per arribar al setembre preparat. I quan tornaves llest per triomfar ells ja eren massa grans per dur braçalets d'escubidus de colors. Ells duien el cub de Rubik.

DIGUES...

2007-12-17T09:59:00.001+01:00

Una de les situacions que recordo amb més nostàlgia (és sinònim de ràbia?) és aquella de quan era molt petit, o potser no tan, devia tenir uns 3 o 4 anys.

Aviam, poseu-vos en situació:

Dues mares s'acosten, en sentit contrari, pel carrer. Les dues porten un nen/a agafadet/a del/a manet/a (deixaré el políticament correcte perquè m 'emprenya). Quan estan a la mateixa alçada una diu, dirigint-se al seu fill:

- Mira, en... (aquí hi va el nom del fill de l'altra mare, MAI el de la mare). Digues... que veniu de treballar?

- (L'altra mare dirigint-se al seu propi fill) Digues... no, hem anat a comprar roba.

- Digues... doncs avui és dia de treballar.

- Digues... si, però hem agafat festa.

- Digues... després rondinarem perquè no tenim diners.

- Digues... això vosaltres que sempre esteu rondinant.

- Digues... no som nosaltres els que anem justos a final de mes.

A partir d'aquí la conversa anava per uns "derroters" inexcrutables i podia acabar, quasi, com el rosari de l'aurora.

Les mares, com si fossin ventri... ventroli... ventrilo... com si parlessin amb el ventre, feien servir els fills per dir-se totes les burrades no es dirien sense els seus ninots agafats de la mà.

Sempre em quedava la sensació d'haver participat en una gran discussió. Des d'aleshores quan veig una mare amb un nen li dic:

- Digues... si vades boca t'arrencaré la llengua amb unes alicates.

I funciona!!!

Qui s’enganxa a la planxa

2007-12-14T21:19:00.000+01:00

Arribava l’hora del patí. Cadascú sortia amb la pressa que la mestra permetia al baixar les escales i recórrer el tros de riera per anar cap al camp. Allà amb l’esmorzar a les mans o llençant les restes de dinar amagades a la butxaca de la bata ens disposàvem a jugar, però jugar a què?

De molt petits quan, entre un parell o tres, decidíem un joc ens agafàvem per les espatlles donant voltes al patí i cantant:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a pilla-pilla – això s’anava repetint, augmentant el volum a cada volta fins que hi havia la quantitat de gent necessària per jugar-hi.

Aquests últims dies sentint els polítics espanyols, Bono & Acebes & Ferran i companyia se m’ha acudit que, ja que no podem i tampoc no ens deixen marxar, jo em dono de baixa. No vull pertànyer a un país que té aquests impresentables. Vull ser apàtrida. Potser si al final som molts ho acabaran entenent i podrem jugar solets i tranquils. Per tant començo:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -
- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -

MEME

2007-12-10T09:45:00.000+01:00

Com a introducció d'aquest MEME... només dir que: cria cuervos... i en tindràs més. A vegades en Jordi em fa ràbia, no ho puc evitar.

1. Quan temps portes com a blocaire?

Doncs quasi no ho recordo, en vaig començar un que va quedar mig mort i amb aquest des de l'agost del 2006.

2. Com vas saber l’existència dels blogs?

Bàsicament el que escriu aquí amb mi, en Jordi, en va començar un i jo, com que no tinc personalitat ni dignitat, el vaig seguir.

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament. Només 5!

Diàriament el que es diu diàriament, l’Avi, la Zel, en Jordi, en Jesús Ma. Tibau, i en Zincpiritione o "la iaia té caspa" tot i que també en llegeixo d'altres però només en puc dir 5.

4. Ets lector anònim d’algun bloc?

Si, de força, hi vaig a parar perquè busco alguna cosa que m'interessa i després ja m'hi quedo.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Els que he esmentat per decomptat, més alguns que no he esmentat i que vaig descobrint poc a poc.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

Ups!!! doncs no ho sé, no voldria que cap blocaire que volgués anar de marxa amb mi es quedés sense venir, per tant penso que amb tots els que en tinguessin ganes, i deuen ser més de 5!!!

7. Amb quins o quines 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

Amb mi, que m'ho passo de conya; amb en Jordi, que practiquem el sexe oral (en parlem molt i no fotem mai res) i, potser, amb l'Avi, de sexe no n'hi hauria però riuríem molt.

8. T’has enamorat mai d’algun o alguna blocaire?

M'han agradat moltes coses, però enamorat... enamorat, doncs no, en absolut.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

Va a dies, depèn del que se m'acudeix penjar-hi, no sé, alguns dies n'estic molt content, d'altres no tant

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê.

Doncs, aviam, ho passaré a alguns dels blocaires que no he esmentat abans, així no quedaré malament amb tantes persones: D'entrada a la Srta. "Y", perquè "vull saber", a la Mafalda, perquè m'encanta en Quino, a la Zel, perquè un dia va dir que li agradava la meva casa i, finalment, a en xexu, perquè té detallets... :-)

La mani

2007-12-04T00:19:00.000+01:00

Hem anat a la manifestació. Jo ho he fet convençut, pensant que havia de ser una de les grans, com la de la guerra o la del trasvassament de l’Ebre.
Ens hem esperat més d’una hora a que comencés a caminar, cansats d’esperar hem sentit que deien que la capçalera ja havia arribat al final, no m’ho creia. Hem fet marrada i hem anat directe a Via Laietana. Tot ple, però almenys allà s’avança.Baixem cap a mar, ni un sol insult, ni una mala paraula.
Els lemes, els de sempre:
in, inde, independència
boti, boti, boti...o segui, segui, segui...
Els mossos protegeixen la comissaria de Laietana.
Arribem al final, manifest, aplaudiments i cap a casa.

Tornem per allà on hem vingut. I anem trobant de cara els diferents grups.
Primer CiU i les JNC. Els grans criden Montilla dimissió, els petits independència. Algú enceta un Visca la terra! Contesten dos. Evidentment no hi ha visques a Terra Lliure.

A continuació ERC i les JERC deixant una separació de més d’un centenar de metres. Criden independència i esbronquen els sindicats quan hi passen per davant, això també ho hem fet nosaltres.

Un altre centenar de metres, IC encapçalat per una furgoneta amb altaveus Volem rodalies! Un porta una pancarta CiU + PP= Desastre. Un que és a la vorera l’increpa, ja t’ha donat permís en Montilla per venir?

Més enrere les CUP, Acció Catalana i potser algun més.

No anem bé.
No m’ha agradat que els partits polítics hagin fet servir la manifestació com a acte de pre-campanya.
Si no som capaços de fer una manifestació unitària per reclamar el que és nostre tanquem la paradeta.
Si hem de posar metres entre els partits per no barrejar-nos, no tenim futur com a poble.
Per què no hi va haver cap crit en contra de la Magdalena Álvarez? Per protegir qui? El PSOE?

I per acabar reflexions sobre la independència extretes de veure la manifestació:
Per CiU la independència és una cosa que s’ha de passar amb l’edat.
Per el PSC una idea que només pots tenir si ja t’han jubilat.
Per ERC un objectiu que disminueix amb el poder.
Per IC indepen... què?
Per el PP allò en què els catalans no es posaran mai d’acord i per això riuen.

Els catalans ja fa temps que hem confós el seny amb la covardia. Això sí, molt cívics.

AIXEQUEM LES LLAMBORDES

2007-11-30T20:36:00.000+01:00

Ara mateix, parlàvem amb un amic del lema del maig del 68 a París. Doncs bé, demà, dia 1, manifestació a Barcelona: pel dret a decidir, és a dir, que ens deixin de tocar el collons que n'estem fins al capdamunt (cabeza de arriba). Ens hi trobarem?

L'esmorzar

2007-11-28T23:54:00.001+01:00

Continuant amb el tema de les coses que ens han marcat per sempre, tenim l'esmorzar a l'hora del patí a l'escola.

Ell, que fèia servir Caran d'Ache, Manley i Staedler, va començar a dur Bonys, Tigretons i Bucaneros abans que ningú.
T'hauries conformat amb el bocata (en aquella època bocadillu) de Nocilla amb pa Bimbo. Amb una mica de sort i si havies arreplegat quatre monedes de ves a saber on (altrament dit monederu de la mama o tauleta de nit del papa) arrivabes a comprar-te uns Cuates.
El dia que portaves entrepà d'embotit, l'altre el portava en pa de brioix.
Però què difícil era no convertir-se en un bitxo raro quan el teu esmorzar consistia en un entrepà (de pa del dia abans) torrat amb oli i colacao...

La imatge l'he tret d'en Pd40.

ARA VE...

2007-11-26T20:54:00.000+01:00

Ara que estem a prop d’iniciar el desembre m’agradaria fer memoria d’algunes de les coses que recordo dels meus 39 Nadals. D’entrada, abans, les festes en general eren molt més bèsties, és a dir, tot plegat era una mica més “brutu”.
A casa eren lleugerament sentimentals i sempre m’havien dit que si no em portava bé els reis em “portarien” carbó, però, en d’altres contrades de la nostra terra havia arribat a sentir:
- Sinó et portes bé els reis et cagaran carbó
Jesús Maria i Josep!!!! Quin dolor!!!! Però, per qui era el càstig? Que no ho veien que si els reis havien de cagar carbó a tots els nens que es portaven malament moririen desagnats a la tercera casa que anessin? Candidats fixes a “emoal” de per vida.
Un altre tema força bèstia eren les cançons:
- Ara ve Nadal, matarem el gall...
- Caga tió o et donaré cop de bastó
- Hem de matar el pollastre i posar xampany dins el porró...
Una sagnia, en general, excessiva.
- Què li darem al noi de la mare... panses i figues i anous i olives...
Clar, mentre ells es fotien el pollastre que havien matat, al noi de la mare me’l convertien en un vegetarià d’ulls tristos.
Ara les coses han canviat, el pollastre es compra congelat a “la Sirena” (ja els crien així de manera que no ha de morir ningú) i al tió mirem de fer-lo cagar a base d’indirectes o d’insults, a poder ser, racistes.
I mentres... “Jesús en el pesebre se rie porque está alegre”, doncs no sé de què...

TENDRESA (RELATS CONJUNTS)

2007-11-23T09:55:00.000+01:00

Fa milers d’anys, en Pepet i Lluís van viure un dia genial!! Van perseguir animalons, van passejar pels prats, van seure a la vora del riu amb els peus dins l’aigua, van enfilar-se als arbres... en definitiva, van mostrar el seu amor per tot arreu on van poder.
A s’hora baixa es van allitar entre pells i van fer l’amor, sense presses, dolçament...
L’endemà al matí en Lluís, que tenia vena artística, va pintar tot el recordava, de la jornada anterior, a la paret de l’habitació que havien compartit aquell dia.

Milers d’anys més tard, uns científics van dir que havien descobert una escena de caça i uns altres científics van dir que l’homosexualitat era la tara del segle XXI.

JE m'ACUSE

2007-11-19T22:33:00.000+01:00

Tots i quan dic tots vull dir tots (sinó no diria tots) quan alguna cosa no ens funciona, tenim tendència a culpar als altres, a les circumstàncies, al moment... Tal i com ho deia un bon amic: engeguem el ventilador i escampem merda per arreu. Volia, aquí, acusar-me de tot allò que, més o menys, al llarg de la meva he espifiat. Em reservo el dret de callar-me coses i de mentir tot el que em sembli.
Je m’acuse... de no saber estar a l’alçada de les persones que m’envolten (amics, família...)
Je m’acuse... de fer menys del que podria.
Je m’acuse... de fer més del que voldria.
Je m’acuse... d’engegar el ventilador i repartir merda per tot arreu.
Je m’acuse... de seure davant la tele i dir que tot està podrit sense fer-hi res.
Je m’acuse... de no baixar la tapa del vàter després de pixar.
Je m’acuse... de pixar fora de test massa sovint.
Je m’acuse... de no fer més pegats per a aquest bloc.
Je m’acuse... d’haver-te acusat a tu, si, a tu, de les meves misèries.
Je m’acuse... de no saber escoltar.
Je m’acuse... d’escoltar-me massa.
Je m’acuse... d’intentar ser advocat.
Je m’acuse... d’intentar ser bon polític.
Je m’acuse... de no haver intentat prou ser bon polític.
Je m’acuse... de ser polític.
Je m’acuse... d’haver aparcat en un lloc on no es podia, haver llençat algun paper a terra, haver trencat...
Je m’acuse... de no dedicar prou estona a mirar els estels.
Je m’acuse... de que els estels m’importin una merda.
Je m’acuse... de que no m’agradi la música que t'agrada a tu.
Je m’acuse... de no saber quina música t’agrada a tu.
Je m’acuse... d’haver llençat pedres a la teva teulada... des de la meva.

Je m’acuse... de no acusar-me de prou coses...

Per cert... hem entrat a casa de l'avi i d'en Josep M. Tibau (els teniu al costat per a clicar-hi,)... un gran ninotaire i un escriptor excel·lent. Ufff, quina responsabilitat, tenint en compte que nosaltres sempre hem pensat que la cultura és "pa los caracoles".

Gràcies als dos.

A gust

2007-11-15T23:15:00.000+01:00

Acabo de veure el Polònia. Han fet un gag brillant, genial, brutal. Mentre l'Aznar parla a la COPE comença a encallar-se. En Jiménez Losantos és a sota la taula fotent-li una mamada.
T'has de quedar tan a gust després de fer un gag com aquest!

Manley o Dacs

2007-11-03T00:44:00.000+01:00

Hi ha tres variables a la nostra infantesa que ens marcaran com a persones adultes, a saber:
Les ceres : Manley o Dacs
Els colors : Alpino o Caran d’Ache
Els rotuladors : Carioca o Staedtler.
Heu de saber doncs, que tota la vostra vida ha anat condicionada per la combinació de sis elements presos de tres en tres.
Opció A: Manley + Caran d’Ache + Staedtler. Sempre vas ser un líder, tenies la baldufa abans que ningú i el ioio super. Vas vestir Adidas abans que ningú i el teu primer rellotge digital te’l va portar l’amic del teu pare del Japó.

Opció B: Manley + Caran d’Ache + Carioca o
Manley + Alpino + Staedtler o
Dacs + Caran d’Ache + Staedtler. La iaia es va equivocar i no li vas perdonar mai. No vas acabar mai cap col·leció de cromos. Quan vas tenir les Adidas els amics duien Converse. Per un altre error de la iaia vas dur tot un curs un xandall Adalid.

Opció C: Dacs + Alpino + Staedtler o
Dacs + Caran d’Ache + Carioca o
Manley + Alpino + Carioca. Santa iaia, sort que ella et cuida i no els carques dels teus pares que no entenen res. Encara duies Kelme quan ja havien passat de moda.

Opció D: Dacs + Alpino + Carioca. A sobre duies ulleres i bambes tórtola. Tot t’arribava tard per què havies d’esperar reis, sants o aniversaris per tenir el que volies. Quan tu portaves la baldufa, ells ja jugaven a caniques. Quan tu tenies caniques, ells ioio. El teu ioio, que va arribar a temps, va ser de fusta.

BUCLES

2007-10-24T09:39:00.000+02:00

- Hola, bon dia.

-Bon dia, digui'm

- Miri, vaig venir fa cosa d'un mes a demanar que em fessiu unes arrecades a mida i encara no les tinc!

- És que tenim un petit problema...

- Quin??!!

- Doncs que vostè no té orelles

- I què??!!

- Doncs que ens costa trobar la mida ideal.

- Doncs el meu veï en va venir a encarregar unes i al cap de quinze dies ja les tenia.

- Si, però és que el seu veï si que té orelles.

- Doncs no entenc perquè les meves no poden estar ja!!!

- És que tenim un petit problema...

- Quin??!!
- Doncs que vostè no té orelles
- I què??!!
- Doncs que ens costa trobar la mida ideal

- Doncs el meu veï en va venir a encarregar unes i al cap de quinze dies ja les tenia.
- Si, però és que el seu veï si que té orelles.
- Doncs no entenc perquè les meves no poden estar ja!!!

- És que tenim...........

- ...........

Sallent de Gàllego

2007-10-22T19:53:00.001+02:00

Sí home, i què més?
Faig 450 quilometres per arribar-hi, deixo part de la meva minsa economia entre hotels, restaurants, botigues paredetes i bars i a sobre pretenen que a l'arribar al mirador faci abdominals.

Si jo sóc d'aquells que quan ha de pujar un tercer ha de fer un camp base a l'entresól i dos camps d'atac al segon i el tercer, utilitzo oxígen a partir del primer, m'agafa mal de muntanya i haig d'abandonar i pujar amb l'ascensor.

Són folls aquests aragonesos!

Això sí, camacuuuu!

QUÈ COLLONS ENS ESTÀ PASSANT?

2007-10-09T23:09:00.000+02:00

No me'n puc estar!!! No he tret el tema durant dies però reconec que la processó va per dins i ja no puc més!!!!

El dia 23 de setembre passat podíem llegir la següent notícia: "La industria tecnológica y las grandes superficies ya pueden respirar algo más tranquilas. El borrador acordado entre el Ministerio de Industria y el de Cultura para determinar la cuantía y el listado de productos tecnológicos gravados con el canon por copia privada -más conocido como canon digital - elimina el carácter retroactivo de dicha tasa...", home!! és que només faltaria!!! Aviam si ens aclarim, per a fixar aquest cànon cal una llei i les lleis mai, repeteixo mai (quasi mai per si algú domina el tema jurídic) s'apliquen amb caràcter retroactiu a no ser que siguin favorables al condemnat (els usuaris, en aquest cas).

En quin moment els governs van decidir que, de cara a les societats d'autors i editors, tindrien màniga ampla a l'hora de legislar? Qui ho va decidir? On era la mare d'aquest personatge quan va néixer?

Així que ara ja pagarem un cànon cada cop que comprem un aparell tipus, posem per cas, mp3, per tot allò de les còpies privades, i per què volen que fem servir un mp3, per fer torrades?

La llei de propietat intel·lectual diu, en l'article 31.2 el següent: "No necesita autorización del autor la reproducción, en cualquier soporte, de obras ya divulgadas cuando se lleve a cabo por una persona física para su uso privado a partir de obras a las que haya accedido legalmente y la copia obtenida no sea objeto de una utilización colectiva ni lucrativa...". Reconec que no sóc molt dutxo en l'idioma patri però diria que la còpia privada està permesa sense necessitat de que ho sàpiga l'autor (no m'imagino a ningú trucant a l'Sting abans de gravar una cassette). Això vol dir que no s'ha de cobrar el cànon? Doncs no, però si que dóna pistes del que pot fer cadascú un cop ha adquirit, de forma legal, una obra per la que ja ha pagat drets d'autor: el que li surti dels collons o del mp3.

Però és que, en un moment donat, la mateixa llei atorga poders quasi executius a aquestes societats d'autors i editors, a sant de què? Jo també vull formar una societat que representi als palanganeros i en vull cobrar els drets cada cop que algú la posi en remull.

Però, anem un pas més enllà, sabeu que una d'aquestes societats cobra drets d'autor quan un grup de teatre d'aficionats fa una obra de teatre? Doncs si, sigui qui sigui l'autor del llibret ells cobren. Però, i si es representa un Shakespeare (llegi-ho textualment, hi dóna més emoció)? Vols dir que ell vindrà a reclamar el que li pertoca?. S'ha de cobrar per qualsevol manifestació cultural? Si és que si, per què cobra el Ramoncín?

I anem un pelete més enllà... sabeu que fa un temps es va fer un concert a Andalusia contra la pobresa on els cantants no cobraven ni un euro i la penya va pagar un munt de pasta per un acte solidari i els senyors d'aquesta societat van anar a cobrar els drets d'autor???!!!!

En fi, no m'allargo més, segurament tornaré sobre el tema, de moment ho deixo aquí.

P.D: Aquest pegat s'afegeix al d'en Jordi en què cremava un foto del rei, aviam qui pringa primer... ja veureu com és pitjor dir que les societats d'autors i editors ens enganyen que no pas cremar una foto del rei. O al revés...

P.D.2: He trobat un lloc, al meu poble... bé, al poble on visc, (en fi, li dieu com us roti i en paus) que fan teràpia amb vi. Ho he trobat collonut!! Jo, com sempre, ja m'he començat a automedicar.

No anem bé

2007-10-06T16:59:00.000+02:00

No anem bé. Coses com aquesta són les que et fan pensar que mai arribarem a ser un país com cal. Si és que som nosaltres que amb l'auto-odi que ens caracteritza no permetem Catalunya avançar cap a la independència. I què hi fan les institucions? No res. Si és la més alta institució lingüística del país qui ens talla les ales.

I jo pregunto.
Per què el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (segona edició) discrimina un embotit tant nostrat com la catalana?
Per què el bull i el bisbe hi tenen entrada pròpia i la catalana no?
És que l'embotit que ens designa com a nació no té dret a ser reconegut al DIEC?
És que la catalana només ha de ser una més en el grup de les botifarres?
Per què apareix al diccionari de l'enciclopèdia?
Catalans reaccionem. Endeguem una campanya i comencem a cremar fotos del rei(que si més no fa ambient i tindrem ressó mediàtic) Volem la catalana al DIEC!

Revolució

2007-10-03T19:44:00.000+02:00

A França, que és un pais civilitzat ho saben fer.
És el que té haver fet una revolució com déu mana. Allà que ja tenen experiència i aplicant la llei del mínim esforç o la llei de la eficàcia els posen tots junts.
Que quan es tracta de fer-la grossa un no està per anar amunt i avall buscant tothom. Així quan t'emprenyes amb metges, advocats, psiquiatres, procuradors o dentistes, cales foc a un sol edifici i llest.

ÉS D'ELLS

2007-10-02T12:18:00.000+02:00

Vaig arribar a casa cap al tard, a s’hora baixa. Estava cansat i no tenia ganes de posar-me a arreglar l’endoll del microones, un dia més el deixaria per l’endemà, un any més sense microones. A la televisió no hi feien res digne de menció, és més, si hagués hagut de mencionar el que feien hagués estat amb males paraules, així que em vaig decidir a encendre l’ordinador. Va roncar dues o tres vegades amb so profund, quasi gutural i al cap de tres o quatre minuts es va il·luminar la pantalla. Definitivament havia de llençar aquell “trasto” i comprar-ne un de nou. L’ordinador és un aparell fabulós però quan tens mandra, a diferència de la tele, si l’encens no hi ha res, no hi fan res, no es mou res, només hi ha una pantalla amb algun fons de colors i tot de carpetetes que esperen que les cliquis, però, collons, quina mandra!!!!
Vaig decidir mirar directament el correu i em va cridar l’atenció un missatge que deia: - Ja he solucionat el problema. Així resulta que jo tenia un problema i no ho sabia!! Em va donar per respondre, li vaig dir que volia saber com l’havia resolt i que si ens podíem trobar al cap de dues hores davant la cabina que hi ha a prop del port.
Vaig anar cap allà sense tenir les idees gaire clares, qui hauria resolt un problema que no sabia que tenia d’una manera que desconeixia, això era la definició perfecte de tècnic informàtic. A l’hora en punt estava al lloc indicat, mirant a munt i avall i no veia ningú. Em sembla recordar que algú m’havia dit que esperar cinc minuts quan tens una cita és de bona educació, algú amb paciència i poca feina m’ho devia dir. Però vaig esperar els cinc minuts de rigor i allà no apareixia ningú. Quan ja anava a marxar el vaig veure, estava allà dret, palplantat, al costat del muret. La veritat és que em va fer por, res en ell era normal, ni el vestit, ni l’expressió... res!! Vaig marxar estratègicament esperant que no m’hagués vist, no volia tenir cap tipus de contacte amb ell, era... inquietant, com a mínim.
Per desgràcia no va ser l’últim cop que el vaig veure, aquell mateix dia, tornant cap a casa en tren, per la megafonia va sonar la típica frase: - El tren estarà aturat deu minuts a l’estació per motius aliens a la nostra voluntat. Vaig mirar per la finestra i allà estava ell, dret, palplantat, amb la mateixa expressió que feia una estona al port.
A partir d’aquell dia el vaig trobar tot sovint: quan fallava la tele i era “cosa d’ells”, quan “algú” deixava caques de gos a terra i no les recollia, quan el mòbil feia sons estranys, quan “no se sap qui” deixava propaganda a la meva bústia, quan a casa no sabia on havia posat un bolígraf, les ulleres..., quan "algú" ,que no era jo, es ficava al llit amb la meva dona... en cadascuna d'aquestes ocasions allà estava ell, palplantat... el vaig arribar a odiar. Prometo que mai més respondré un correu, a no ser que tingui molt clar que és d’algú de vosaltres.

La meva aportació a relats conjunts

FRESSA

2007-09-28T11:20:00.000+02:00

Vas cada dia a la feina, t’encarreguen mil coses per fer, a això cal sumar-hi els exàmens (PACS) de la UOC (la llicenciatura en dret és complicada, llarga i dura... i no faré cap més comentari sobre això), família, encàrrecs, alguna maquetació... i, finalment, per si fos poc, el cap de soca que fa aquest bloc conjuntament amb mi, m’encarrega que intenti recordar alguna fressa característica de la meva vida, com si no tingués prou feina!!!
Doncs som-hi.
Així, d’entrada, recordo:

1.El soroll de la tramuntana a l’Empordà.
El vent pot durar dies, fins i tot setmanes i arriba a convertir-se en un malson, però, alhora, et refresca el cervell i t’aclareix les idees. Alguna nit, quan vivia en una casa de fusta de la família, vaig a pensar que em despertaria a prop de València.
2. La fressa del silenci del setembre a El Port de la Selva.
Quan marxa tothom, quan l’estiu s’ha acabat i tothom torna a treballar, sinó bufa el vent es pot sentir l’impressionant so que pot fer el no res.
3. El clinc clinc de la campaneta del drapaire.
Molt a prop de la fressa que feia l’esmolet doncs moltes vegades passaven plegats.
4. El rascar de l’agulla sobre el vinil (H2C=CH–) dels discos.
Era el preludi de la música que posava el meu pare els diumenges al matí i que no diré si m’agradava o no.
5. El cloc de l’interruptor al connectar la ràdio vella, de fusta.
Molt lligat a l’anterior, naturalment.

Ara quedaria afegir alguns sorolls que m’agradaria sentir, bé... de fet, més que sorolls serien frases. Sóc conscient de que algunes les sentiré i d’altres, segurament, no:

1. M’agradaria sentir el president del meu país dient: des d’ara ja no depenem per res d’Espanya.
2. També voldria que el meu fill digués, algun dia: no ets el millor pare del món, ni de lluny, però t’estimo així.
3. Algun dia la meva cap dirà?: treballes de conya, et faig fix i et triplico el sou.
4. Al meu metge li sentiré dir: no era una quimera, després de moltes proves ja n’estem segurs: ets immortal.

Sorolls

2007-09-23T23:24:00.000+02:00

L'altra dia tard, de matinada, va començar una pel·lícula. Una nena roseta anava a l'habitació de son pare perquè havia sentit un soroll. El pare, en pilota picada, li preguntava quin soroll i ella responia: el soroll que fa algú quan no vol fer soroll.

Aquesta escena va fer-me pensar (cosa estranya) en que hi ha sorolls que ens situen en una franja d'edat. Vull dir que el fet d'identificar-los ens marquen generacionalment. Són sorolls que ens porten directament a quan érem petits.

Aquí van els meus sorolls:

1- El xiulet del cap d'estació.
2- La màquina d'escriure (amb el ping quan el carro arribava al final)
3- La sirena de la Porcellana de Montgat.
4- El xiulet de l'esmolet.
5- El TIC-TAC del despertador a sobre la tauleta de nit.

La proposta és que l'Adrià per començar en posi cinc més i qui vulgui fer-ho al seu bloc ens ho indiqui i si no afegir-los als comentaris. Els sorolls aniran variant en funció de l'edat de cadascú. També pot ser curiós endevinar l'edat en funció dels sorolls de la infantesa.

EL PRIMER DIA DE L'ÚLTIM ANY

2007-09-20T17:14:00.001+02:00

La visió, quasi poética, d’en Jordi sobre el primer dia de l’últim any m’ha fet reflexionar. Crec que veig una jornada lleugerament diferent.
Et lleves al matí, això no canvia, i et vas a rentar les dents. Quan et mires al mirall penses que, realment, encara no ets un jove de 40 i ja fas aspecte d’un vell de 39. Agafes el cotxe per anar a treballar i des d’una emissora de ràdio qualsevol et pregunten: la teva dècada van ser els 80? I arribes a la conclusió de que ja has entrat definitivament a la maduresa i encara t’estàs plantejant què faràs a la vida, com si en tinguessis 18.
Esperes la trucada dels papis, això si, no fallen... pobres, per dins deuen pensar: quan jo tenia la seva edat ja tenia les idees clares i un futur prometedor per endavant, osti... 39 porcs hauríem criat!!!. La tieta potser no trucarà perquè sempre has estat el nebot simpàtic, la resta eren els guapos i, entre tants nebots, sempre se li pot passar un aniversari.
Missatges d’amics pocs, alguns s’obliden que és el teu aniversari, d’altres se’n van oblidar fa temps de que ereu amics. A la feina, un cop has dit que fas anys, no noten gaire moviment en el mòbil i comencen a plantejar-se si realment és el teu aniversari, i sinó ho has dit, només, per cridar l’atenció. Poc a poc tot plegat es va diluïnt en mig de les necessitats de la feina diària.
Quan arribes a casa tens uns dels pocs regals que et poden quedar: tornar a casa i trobar a les persones que estimes, fins i tot encara que a la guarderia no hagin fet cap regalet.
El sopar si que és especial però després... clar, ja tens 39 anys i... el cansament de la feina, els mals a tots els ossos, la son... tot plegat i una mica la por a començar a fer el ridícul i avançar la crisi un any, fan que et posis a dormir tranquilament. I així haurà passat el primer dia de l’últim any. Malgrat tot agraeixes profundament les felicitacions dels que, realment són amics i, l’endemà, quan encetes el segon dia de l’últim any, penses que la vida, ni que sigui per aquestes petites coses, val realment la pena.

PD: gràcies a en Quino per la millor frase d'aquest "pegat".

Trenta-nou

2007-09-19T23:55:00.000+02:00

El primer dia de l'últim any és un dia diferent. Et lleves al matí i esperes la trucada de la mama i el papa, ells, com la tieta, mai no se n'obliden. Ella, la tieta, et trucarà una mica més tard (no vol fer quedar malament els pares). Més tard aniran caient els altres, sogres, tiets, cunyats i nebots i potser algun cosí. Els amics t'envien missatges al mòbil pretesament graciosos: kda dia + vell o tres tretzes avui no et llevis. Tu en grabaràs un per anar responent on dirà Gràcies, un petó.
Al veure tantes trucades els companys de feina començaran a sospitar, evidentment no hauràs dit res per que se n'adonin tard i hagin de correr. Ells també a mesura que corri la veu t'aniran felicitant. Pagaràs els cafès de la màquina i fins i tot alguna capsa de galetes. Arribarà aquell moment del dia en que amb algú o altre parlareu de que el dia de l'aniversari, a aquell que fa anys, li haurien de donar festa a la feina.
Arribaràs a casa a la tarda i trobaràs el regal que els de la guarderia li han fet fer al nen i malgrat tot et farà il·lusió.
El sopar serà especial, fins i tot hi haurà un després de sopar. I així hauràs passat El primer dia de l'últim any. Content, cansat te n'aniràs a dormir. Possiblemant abans encendràs aquest cigarret que havies de deixar i pensaràs que abans del 40 has de fer moltes coses.

Mentrestant l'amic mal parit, t'escriurà un post al bloc i et penjarà una cançoneta per que et posis tonto.

Per molts anys.

Foc

2007-09-18T20:20:00.000+02:00

Aquest senyor va signar fa trenta anys que tots som iguals davant la llei sense distinció de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Per tan deduixo, al veure'l a ell i al que fa la justicia espanyola, unes quantes coses:

No ha nascut, no és espanyol, ni europeu... ni humà. No té sexe ni religió i la seva opinió, condició i circumstància són diferents a la de la resta dels humans... òstia aquest pavo és Déu!!! i jo aquí cremant la seva imatge.

VISC, INDEPENDENTMENT D'ESPANYA

2007-09-13T23:19:00.000+02:00

Ja no recordo en quin moment de la meva vida vaig decidir que jo no tenia res a veure amb España. El que si recordo és que vaig arribar a la conclusió de que ella no m’aportava res i jo no tenia res a donar-li. De fet, ni tant sols vaig fer el servei militar. No m’he emocionat mai veient la "selección española" jugant els mundials o qualsevol altre competició, fins i tot, només he cantat el “a por ellos oé...” en el moment en què ha quedat eliminada (sempre, per ara).
Sé, també, que amb el temps aquest sentiment no ha experimentat variacions. Ara és, si hi cap, molt més punyent que fa 10 o 20 anys, però això si, molt més serè. Ara tinc clar que la independència de Catalunya, el meu país, no és una qüestió política sinó sexual: que no em surt de la punta de la fava compartir les meves misèries amb ells.
Quan una parella o una banda de la parella, decideix que ja no hi ha res més a dir-se, que ja no pot donar res i que l’altre no li pot aportar res a la vida, sonen campanes de separació. És el moment de fer les maletes i, serenament, sortir per la porta i guardar-se els bons moments viscuts, que segur que n’hi ha. Però què passa si una de les parts s’entesta en què l’altre l’estimi? En tenim molts exemples actualment en forma de violència de gènere.
El millor per a la parella és que la separació sigui tranquila, sense crits ni soroll, un “adeu” ben dit pot convertir-se en un “fins aviat”, un cop de porta només fa malbé el marc. El cas contrari és una separació contenciosa i, com sempre, el problema més gran ve donat pel tema calés. Quan ja no queda res entre tots dos només cal decidir qui ha posat més diners en la relació i fer el millor repartiment possible, però, posats a marxar, moltes vegades val més que s’ho quedi tot l’altre, si s’ha pogut sobreviure fins aquell moment es podrà tirar endavant com sigui i, finalment, lliure.
Doncs aquest és el sentiment que ara em dóna voltes pel cap: Espanya, ja no t’estimo, no sé si algun cop et vaig estimar, però si que sé que ara no em fas ni fred ni calor, vull marxar... Si ho fem bé podem ser amics sinó, tu mateixa... Pel que fa als diners, queda-t’ho tot, jo amb el meu trocet de país ja en tinc prou. Puc marxar sense que ens haguem d’enfadar?.
Així, doncs, això és una carta de despedida, em sap greu fer-ho per carta, però ja ho provat de totes les maneres possibles i tu t’entestes en obligar-me a estimar-te, per tant he pensat que potser així, tranquilament, entendràs el que penso i com hem sento. Mai col·laborat amb la teva cultura perquè, poc a poc, m’he anat fent la meva; no estimo la teva bandera malgrat que s’assembla molt a la meva, que si que aprecio, en el punt just; no em fa ni fred ni calor la idea de “nación española”, en canvi, em posa profundament calent la de nació catalana; la teva llengua no m’és propera i t’ho dic en la meva que m’ha acompanyat des de petit, en fi... que no penso en tu, ni tant sols quan em faig palles. Ja ho va dir, algú que ara no ve al cas, adeu Espanya!

Merda

2007-09-11T21:18:00.000+02:00

Era tendra, tova i grossa i jo mirava cap a una altra banda. La vaig trepitjar i la puta ràbia que fa, sobretot quan duus sabates noves. A més, al ser grossa, va enfilar-se lateral amunt i quan les sabates son sandàlies això és molt perillós.
Vaig continuar per la vorera arrossegant el peu per mirar de deixar la merda allà on era. La sola va quedar prou neta peró els laterals... i no duia ni un trist clínex. Quan arrossegues el peu d'aquesta manera tothom sap que has trepitjat una merda. Alguns et miren amb cara de "pobre tio" d'altres la posen de "joder quin fàstic" però els que més m'emprenyen són els que riuen posant cara de "pringat!!".
No es pot anar pel món arrossegant merda al lateral de la teva sola.

Recomanació: al lateral de les escales mecàniques dels centres comercials hi ha una mena de raspall que fa tot el llarg de l'escala i només cal acostar-hi la sabata discretament. La moqueta d'aquests centres també ajuda per la resta. Òbviament no diré quin. Podrien trobar-me, que a tot arreu hi ha càmeres.

El cartellet amb la bossa estava a Llafranc, que no és on jo vaig trepitjar-la. Un veí fart, suposo?

CORREUS I SMS'S

2007-09-06T08:08:00.000+02:00

Fa uns dies vaig rebre aquest sms: "hola, hola, ¿como va todo?, hace mucho tiempo que no se nada de ti, ¿va todo bien?, mándame un sms, sólo para saber como estas". Responc aquí mateix, (diga'm tonto): "Pues estoy hasta los cojones de que me intenteis enganyar para ganar dinero a mi costa".

El fet de rebre aquests sms's o el correu "spam" per internet, m'ha portat a elaborar una teoria, ja veus, hi ha qui és de riure fàcil i jo sóc de teoria fàcil, a banda també hi ha qui és fàcil, a seques... en fi, anem al gra: els correus escombraria (que normalment contenen un virus o una puta cadena que s'ha de seguir i que no serveix per res) i els sms (que pretenen que responguis per a fotre't una clavada de collons i guanyar diners a costa teva) no afecten als catalans. Aquesta seria la frase inicial de la teoria, ara ve la resta d'explicació.

Els que parlem, treballem, escrivim... en definitiva, vivim en català, esborrem directament qualsevol sms o correu electrònic que no estigui escrit en el nostre idioma. Així si veiem un correu que té com a "assumpte" la frase: "hola amigo", ja sabem que es tracta d'"spam", que diferent seria si, simplement, hi digués: "ep, company". Segurament, aleshores, ens ho pensaríem dues vegades i, almenys, llegiríem el correu. Perquè, us heu parat mai a llegir un d'aquests correus? La majoria pot contenir un escrit del tipus: "¿com estás?" (no t'importa), "el asunto que tratamos el otro dia lo he resumido en el archivo que te adjunto". Que bonic sona!!! D'entrada et fa sentir com un home/dona de negocis, osti!! algú ha resumit el tema que vam tractar l'altre dia en un arxiu adjunt!!! Doncs s'ha de ser "gilipolles" perquè jo no tracto "assumptes" amb ningú, no tinc assumpte pendents i no m'agrada que ningú resumeixi el que jo dic i ho adjunti com a arxiu en un correu. Què cony ha resumit? la xerrada d'ascensor que vaig tenir amb el veí sobre el temps i la pluja?, si és així s'ha de ser imbècil profund.

Espero que aquesta teoria no animi als "spameros" (si és que es diuen així) a canviar l'idioma dels seus correus o dels sms's, que, de moment, el fet diferencial, funciona de conya. El virus dels catalans és en castellà i que cadascú en tregui la conclusió que vulgui.

PD: osti, que llarg!!! (i no Jordi, aquesta frase no te l'han dit moltes)

Deixar de fumar?

2007-09-02T19:48:00.000+02:00

A tots aquells que feu servir els productes de la nostra competència:

Feliç dia del Pare.

No ve a tomb de res però m'ha semblat molt bo.

Fa un any, vuit mesos i quatre dies que no fumo. Havia acabat de signar una hipoteca, era més o menys aquesta hora quan vaig fumar-me l'últim cigarret d'un paquet pràcticament ple. Aquell paquet va estar molt de temps rondant pel cotxe. Un dia, al cap d'un parell de mesos d'haver-ho deixat, va sortir volant per la finestra en un atac de debilitat.
Des de llavors m'he fumat a sobre un munt de vegades. He somiat que fumava i m'he despertat amb sentiment de culpabilitat per haver-ho fet. He enyorat el fum i de vegades encara l'enyoro.
Ara tinc els pulmons nets... els genolls i els turmells però, fets pols. Al deixar de fumar vaig engreixar-me i ara peteixo pel sobrepès. Per culpa del sobrepès ronco i no dormo bé. Quan vaig de marxa destruiexo moltes més neurones. Abans combinava el beure amb el fumar. Ara combino el beure amb el beure. M'emborratxo el doble.
Ja ho diuen quan arribes als 40 t'has de començar a cuidar.
Endavant i sort.

DEIXAR DE FUMAR

2007-08-29T12:38:00.000+02:00

Una de les coses que cal fer quan s'arriba als 40 és deixar de fumar. T'ho diu tothom, la gent s'arriba a fer, fins i tot, pesada, però en el fons tenen un pelet de raó. Jo estic mirant de fumar només després del sexe, amb la qual cosa es pot que, tècnicament, hauré deixat de fumar.

La veritat és que ho he provat moltes vegades però aquest cop la cosa ha d'anar del tot seriosament. M'explico, ahir (dimecres, 29 d'agost) vaig anar a l'hospital perquè estava refredat i se m'havia acumulat mucositat als bronquis (em passa tot sovint), en resum, que per un error en una de les proves em van dir que era un infart i vaig estar 12 hores monotoritzat pendent del meu pobre cor. Finalment vaig poder sortir tranquilament però l'espant ja me'l vaig endur, així que si algú més té ganes de deixar de fumar conjuntament amb mi que ho faci saber en aquesta mateixa pàgina i podrem, fins i tot, fer apostes i fer un sopar quan hagi passat un temps prudencial sense fumar.

Fixeu-vos que l'altra persona que escriu en aquest bloc, en Jordi, ho va deixar ja fa més d'un any i té la mateixa voluntat que una escórpora, per tant ho podem aconseguir!!!!

Asteroides

2007-08-24T17:38:00.000+02:00

Plovia i no vam anar a la platja, m'avorria i tenia cinc duros. A Sa Riera no s'hi podia fer gaire res el dia que plovia. Vaig entrar al bar que hi havia a peu de platja i vaig destinar tot el meu capital a passar dos minuts amb una màquina de marcianitus. Hi ha dies que la sort et somriu i va sortir-me una bona partida. Cap al final quan els asteroides m'assetjaven de forma perillosa vaig començar a donar voltes i a disparar com un boig perillós. I jo aguantant. Un noi que em mirava va deixar anar: - òstia nen, dónes més voltes que un fill de puta buscant la partida de naixement- em va fer riure tant que em van matar. Tot just ara en fa, més o menys, vint-i-cinc anys.

Fa una partideta?

DRETS I TRIBUTS

2007-08-22T12:20:00.000+02:00

El fet de pagar impostos és una obligació que parteix de la idea de que tots hem de contribuir en les despeses comunes del barri, del poble, ciutat, del país... i, alhora, del pagament d’aquests tributs, neixen uns drets que es poden resumir en el dret d’utilitzar i gaudir d’una sèrie de serveis, equipaments... que són, bàsicament, d’ús públic. Si teniu temps i ganes podeu donar un cop d’ull a la Llei 58/2003 del 17 de desembre General Tributària, sinó ja serveix el resum que n’acabo de fer.
La veu popular, però, és molt més sàvia que els mateixos legisladors i, aquest clamor popular afegeix una sèrie de drets al fet de pagar impostos que no recullen les mateixes lleis. En faig un resum breu per si algú ho vol tenir en compte.
- El fet de pagar l’Impost de vehicles de tracció mecànica, dóna dret, entre d’altres coses, a aparcar on et surti dels collons, ja sigui sobre la vorera, en un pas de vianants, en doble fila, davant d’un hospital...
- Si pagues l’IBI (Impost de Bens Immobles), pots posar la música a tot drap al menjador de casa, pots instal·lar un aire condicionat just sota la finestra de veí, tens dret a tancar la porta de casa teva amb els cops que vulguis fins que arrenquis el marc de la paret, pots, si ho vols, tenir l’ascensor ocupat tres quarts d’hora mentre xerres amb el veí/veïna...
- Pagar l’impost de les deixalles et permet abandonar la bossa plena de merda en qualsevol racó del carrer, et legitima per deixar la rentadora vella en mig de la muntanya, tens dret a obrir qualsevol contenidor (sigui del color que sigui) i deixar-hi la bossa amb les deixalles generals (paper, plàstic, orgànic...), fins i tot, pots penjar una bossa amb tot tipus de deixalles de qualsevol arbre quan vagis al bosc, perquè no la rebentin els típics lleons dels nostres boscos.
En cas que pagui l’IAE (els que el paguen) o l’impost de societats o qualsevol similar, pots, naturalment, contractar a qualsevol immigrant sense papers i explotar-lo fins que caigui rendit (fa un temps que es va retirar l’impost sobre l’esclavatge però els governs s’ho haurien de replantejar, donat que tindrien una important font d’ingressos per aquesta banda).
- Si pagues l’IVA d’un paquet de xiclets ja pots indignar-te quan algú et vol cobrar el mateix tribut per altres béns o serveis, per exemple, per fer-te una piscina coberta a la segona residència.
- Si contribueixes a la Seguretat Social, tens les portes obertes a ocupar la consulta del teu metge de capçalera tres cops per setmana per qualsevol ximpleria, allà assegut s’està molt millor que al carrer.
- Finalment caldria fer esment de l’IRPF, donat que el fet de pagar-lo obre les portes a tots els drets que no he esmentat abans (dret a una justícia personalitzada, que empresoni de per vida al que cometi alguna falta o delicte sempre que no sigui de la teva família, dret a anar a 220 quilòmetres per hora amb el cotxe i reclamar a l’administració si tens un accident...).

Naturalment podeu trobar qualsevol altre dret que us sembli i afegir-lo en qualevol dels impostos que he esmentat o en d'altres que m'he deixat (impost de succesions i donacions, sobre el patrimoni...) Pel que fa a obligacions no cal que patiu, no n'hi ha més que la que he esmentat al principi.
Ja seria hora de que els legisladors adoptessin per escrit tots aquests drets que ara només són adquirits per “usucapió” (bonica i estúpida parauleta jurídica que ve a voler dir per ocupació o per ús).Quan la llei contempli totes aquestes possibilitats el país estarà avançant amb passos “agigantats” cap al 2020. O és que no hi tenim dret? Que no paguem els nostres impostos?

Sense comentaris...

2007-08-21T21:43:00.000+02:00

No...

2007-08-16T20:07:00.000+02:00

...i em sap greu, o no, però no et pots quedar. I no ho dic per ràbia, per enveja o per mala llet.
Tots ho hem provat. Al fer la vintena potser no, ens feia il·lusió ser grans. Els vint-i-cinc van costar però de festa en festa i "tiro porqué me toca" i qui dia dia passa vintena empeny. Als trenta vam començar a dir la bestiesa dels vint-i-deu i a sentir-nos dir - són vells que volen semblar joves - qui ho deia, ara, ja passa dels trenta.

I tot plegat per arribar als quaranta, i adonar-te'n de que tens més panxa i menys cabells i d'aquests uns quants molts, blancs, una hipoteca fins als seixanta ben passats i en algun cas mainada o mainades. Per adonar-te'n que ja no beus Martini, que t'has passat al gin-tònic que odiaves i al whisky de malta que no podies pagar, que tres cubates et tomben i que les borratxeres de dissabte et foten de ressaca fins dijous. I en Serrat que no ens enganyi, no fa vint anys que tinc vint anys, fa quinze dies que en tinc quaranta i és per això per aquests quinze dies d'experiència que et dic:

No company, no et pots quedar.

EGO

2007-08-14T08:58:00.000+02:00

Moltes vegades he pensat que el fet d'escriure un bloc és un exercici d'egocentrisme claríssim. És a dir, què ens fa pensar que a algú, que no siguem nosaltres, li pot importar una merda el que nosaltres opinem, pensem, vivim... Però què vols fer-hi? m'encanta seguir amb aquesta mostra d'egoisme que ens fa, a tots, un pelet més humans.

La veritat és que tenia pensat, en aquest "post", explicar unes quantes coses que m'emprenyen, que m'han emprenyat al llarg dels meus 38 anyets, però algú se m'ha avançat en el seu bloc (la Bet, que és cosina d'en Jordi, que també col·labora en aquest bloc). Malgrat tot no me'n puc estar de comentar dues cosetes que no puc suportar.

Una són les mosques, odio estar descansant, llegint, treballant, mirant la tele... i que hi hagi unes quantes mosques que es van parant per les cames, els braços, els peus..., que et van fent pessigolles i que no et deixen concentrar en una tasca tant important com, per exemple, treure boletes de ronya dels dits dels peus.

En segon lloc no suporto la gent que, d'entrada, et pren per idiota. Això ho escrit perquè m'ha passat fa molt poc i ho tinc molt i molt present (he de recordar que ja tinc 38 anys i que la memòria ja no és el que era). Es tracta d'aquelles persones amb les que no hi tens un tracte habitual (caixera d'un supermercat, treballador d'una benzinera...) però que si que vas veient d'una manera, més o menys, asídua. Aleshores, un bon dia, els hi fas un comentari del tipus: -Estàs a punt de fer vacances, no?- i ells riuen de to sorneguer, per sota el nas, et responen un lacònic: -Si- i busquen, al seu voltant, aviam si hi ha algú que rigui amb ells. Què cony els hi fa tant gràcia? La pregunta? L'estúpida resposta que han donat? O bé, el fet de que treballen més hores que un rellotge per una merda de sou? Clar que potser la culpa és meva, m'hauria de limitar a demanar el que vull, pagar i marxar. Això, ja no faria gràcia, però és que, aleshores, el món, al meu parer, no faria gràcia.

En fi... en un altre ordre de coses, recordeu els xiclets bazoka? Jo si.

A PROP DELS 40

2007-08-09T08:57:00.000+02:00

Per si us pot ajudar, amb aquest bloc (escrit així per catalanitzar-ho), pretenc recollir tots els pensaments, vivències, reflexions, anècdotes... d'algú que ja ronda els 40. De moment en tinc 38, per això el títol del bloc (em puc quedar?). Possiblement les entrades que hi afegiré contindran la maduresa dels 40, barrejada amb la immaduresa dels homes. Consti que quan dic homes ho dic amb tota la mala llet, si... homes, la majoria d'homes entrem a "l'edat del pavo" als 13 o 14 anys i ens deprimim en el moment en el que la pròstata ens impedeix fer concursos "d'aviam qui pixa més lluny". En aquest moment deixem la primera adolescència i entrem en la segona. Aquesta és molt pitjor, perquè, com que ja no podem acabar les festes amb els calçotets per barretina, ens dediquem a perseguir sexualment tot allò que tingui una mica més de vida que una ameba (Protozou de l’ordre dels ameboides, constituït per una cèl·lula eucariota habitualment nua i uninucleada, limitada solament per la membrana citoplasmàtica, que pot variar contínuament de forma a causa de l’emissió de pseudopodis, amb funció locomotriu i alimentària, aquesta és la definició de l'IEC, no direu que no us ha posat un pèl... en fi, no us ha posat?).
Doncs bé, ens anirem trobant per aquí, reflexionant des d'aprop dels 40 el que no vam tenir temps de reflexionar als 20 i desitjant que la vida ens torni als 15 per tornar-la a cagar com quan en tinguem 50. Bàsics... jo diria que, simplement, som bàsics.