Cagundeu

De petit vaig tenir una educació religiosa, però ja fa molt temps vaig decidir que no volia tenir res a veure amb la l'església catòlica, no me'ls crec. Després vaig tenir una època on un bon capellà va explicar-me que no tots eren iguals i m'hi vaig mig reconciliar, sense tornar-hi a entrar però almenys van recuperar una part de la credibilitat que havien perdut.

Avui he llegit això a diferents mitjans. Ahir això altre.

Però de què van aquesta colla d'imbècils? I entenguis imbècils per certa jerarquia de l'església catòlica.

1- Estem en un país laic
2- La pederàstia és un delicte. Com es pot permetre a un cafre dir que la culpa és dels nens i nenes que els provoquen.
3- Com, a sobre, la conferència episcopal diu que no vol fer-ne comentaris i per altra banda es permet de fer-los sobre un programa de televisió o d'una llei del govern.

Tot plegat em recorda dues pel·lícules.
Air bag on el Santiago Segura que (crec recordar) feia de ministre, argumentava al ser acusat de pederàstia:
- como iba yo a saber que tenia 15 años, si es que las visten como putas.
El nom de la Rosa on alguns monjos castigaven les rialles dels altres.

I per acabar, com ho sap el Bisbe Álvarez que els nens i nenes provoquen? que ho ha vist? que s'hi ha trobat? i en cas afirmatiu què va fer?

Cada cop són més llocs d'on m'haig de donar de baixa.

EL BLOGAIRE INVISIBLE

Doncs si, tal i com ha dit l'Alepsi, ja ha arribat el dia!!!! I mira... m'ha agradat aquesta iniciativa, bona idea, m'ha obligat a pensar (quasi em fereixo) i al final crec que m'ha sortit una cosa prou digne, sobretot tenint en compte el meu nivellet intel·lectual (no sé què vol dir la paraula, però m'ha agradat), social, cultural... en fi.

Així les coses, el meu regalet de blogaite invisible és per........

EN MON

Si he de ser sincer no conec gens en Mon, però per fer el regalet he donat unes quantes voltes pel seu blog i he confesar que m'ha agradat, de fet, hi he passat unes quantes hores.

Doncs bé Mon, expressions nadalenques!!! Espero que t'agradi i que no t'enfadis.

Ah!! I expressions nadalenques per tothom.

PD. Em sap greu haver entrat un pegat just després d'en Jordi, o sigui que recordeu que s'ha de llegir el pegat de sota, val la pena.

Fer tard

Vet'ho aquí el tercer lliurament de la sèrie "Jo sóc burro per què el món m'ha fet així". Avui entrem en el concepte "Fer tard".
N'hi ha que hem fet tard sempre i amb tot, ja ho adelantava una mica quan parlava dels Manley o Dacs en alguna de les opcions.
A l'escola es funcionava per modes. Iniciaves el curs i la penya començava a dur baldufes i tu en volies una oi? però no en tenies i feies comptes, l'aniversari ja havia passat, pel sant quedava massa lluny, el tió! era el moment adequat. I veies els companys com portaven les seves baldufes pintades que al girar resultaven colors diferents... el tunning de les baldufes, amb claus més llargs, el capuchino tallat i una moneda foradada per subjectar la corda entre els dits. I t'esperaves fins al tió i quan passat festes arribaves amb la teva baldufa... ells ja portaven cromos.
I tu demanaves cromos prestats per començar a jugar a piques i separaves el mamon del Satrustegui (11 lletres) que sempre queia de la banda equivocada, i la teva pica era petita i la dels altres sempre gran, molt gran. Jugaves a un per no perdre massa. I la teva pica començava a crèixer, i la mare te'n comprava i llavors, un dia, ells duien caniques (ara bales).
I començaves a fer comptes un altre cop, i pel sant era un bon moment, les demanaves a la iaia i la iaia te les regalava però, per un cop que arribaves a temps, les teves no eren xines (ara xineses) i eres l'únic que no en tenia.
I s'acabava el curs i com que s'acostava el teu aniversari començaves a mirar que demanaries, per no fer tard el curs vinent i veies a l'estanc que ja hi havia escubidus, i els demanaves i ja et feies el primer braçalet de nus quadrat per arribar al setembre preparat. I quan tornaves llest per triomfar ells ja eren massa grans per dur braçalets d'escubidus de colors. Ells duien el cub de Rubik.

DIGUES...

Una de les situacions que recordo amb més nostàlgia (és sinònim de ràbia?) és aquella de quan era molt petit, o potser no tan, devia tenir uns 3 o 4 anys.

Aviam, poseu-vos en situació:

Dues mares s'acosten, en sentit contrari, pel carrer. Les dues porten un nen/a agafadet/a del/a manet/a (deixaré el políticament correcte perquè m 'emprenya). Quan estan a la mateixa alçada una diu, dirigint-se al seu fill:

- Mira, en... (aquí hi va el nom del fill de l'altra mare, MAI el de la mare). Digues... que veniu de treballar?

- (L'altra mare dirigint-se al seu propi fill) Digues... no, hem anat a comprar roba.

- Digues... doncs avui és dia de treballar.

- Digues... si, però hem agafat festa.

- Digues... després rondinarem perquè no tenim diners.

- Digues... això vosaltres que sempre esteu rondinant.

- Digues... no som nosaltres els que anem justos a final de mes.

A partir d'aquí la conversa anava per uns "derroters" inexcrutables i podia acabar, quasi, com el rosari de l'aurora.

Les mares, com si fossin ventri... ventroli... ventrilo... com si parlessin amb el ventre, feien servir els fills per dir-se totes les burrades no es dirien sense els seus ninots agafats de la mà.

Sempre em quedava la sensació d'haver participat en una gran discussió. Des d'aleshores quan veig una mare amb un nen li dic:

- Digues... si vades boca t'arrencaré la llengua amb unes alicates.

I funciona!!!

Qui s’enganxa a la planxa

Arribava l’hora del patí. Cadascú sortia amb la pressa que la mestra permetia al baixar les escales i recórrer el tros de riera per anar cap al camp. Allà amb l’esmorzar a les mans o llençant les restes de dinar amagades a la butxaca de la bata ens disposàvem a jugar, però jugar a què?

De molt petits quan, entre un parell o tres, decidíem un joc ens agafàvem per les espatlles donant voltes al patí i cantant:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a pilla-pilla – això s’anava repetint, augmentant el volum a cada volta fins que hi havia la quantitat de gent necessària per jugar-hi.

Aquests últims dies sentint els polítics espanyols, Bono & Acebes & Ferran i companyia se m’ha acudit que, ja que no podem i tampoc no ens deixen marxar, jo em dono de baixa. No vull pertànyer a un país que té aquests impresentables. Vull ser apàtrida. Potser si al final som molts ho acabaran entenent i podrem jugar solets i tranquils. Per tant començo:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -
- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -

MEME

Com a introducció d'aquest MEME... només dir que: cria cuervos... i en tindràs més. A vegades en Jordi em fa ràbia, no ho puc evitar.

1. Quan temps portes com a blocaire?

Doncs quasi no ho recordo, en vaig començar un que va quedar mig mort i amb aquest des de l'agost del 2006.

2. Com vas saber l’existència dels blogs?

Bàsicament el que escriu aquí amb mi, en Jordi, en va començar un i jo, com que no tinc personalitat ni dignitat, el vaig seguir.

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament. Només 5!

Diàriament el que es diu diàriament, l’Avi, la Zel, en Jordi, en Jesús Ma. Tibau, i en Zincpiritione o "la iaia té caspa" tot i que també en llegeixo d'altres però només en puc dir 5.

4. Ets lector anònim d’algun bloc?

Si, de força, hi vaig a parar perquè busco alguna cosa que m'interessa i després ja m'hi quedo.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Els que he esmentat per decomptat, més alguns que no he esmentat i que vaig descobrint poc a poc.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

Ups!!! doncs no ho sé, no voldria que cap blocaire que volgués anar de marxa amb mi es quedés sense venir, per tant penso que amb tots els que en tinguessin ganes, i deuen ser més de 5!!!

7. Amb quins o quines 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

Amb mi, que m'ho passo de conya; amb en Jordi, que practiquem el sexe oral (en parlem molt i no fotem mai res) i, potser, amb l'Avi, de sexe no n'hi hauria però riuríem molt.

8. T’has enamorat mai d’algun o alguna blocaire?

M'han agradat moltes coses, però enamorat... enamorat, doncs no, en absolut.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

Va a dies, depèn del que se m'acudeix penjar-hi, no sé, alguns dies n'estic molt content, d'altres no tant

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê.

Doncs, aviam, ho passaré a alguns dels blocaires que no he esmentat abans, així no quedaré malament amb tantes persones: D'entrada a la Srta. "Y", perquè "vull saber", a la Mafalda, perquè m'encanta en Quino, a la Zel, perquè un dia va dir que li agradava la meva casa i, finalment, a en xexu, perquè té detallets... :-)

La mani

Hem anat a la manifestació. Jo ho he fet convençut, pensant que havia de ser una de les grans, com la de la guerra o la del trasvassament de l’Ebre.
Ens hem esperat més d’una hora a que comencés a caminar, cansats d’esperar hem sentit que deien que la capçalera ja havia arribat al final, no m’ho creia. Hem fet marrada i hem anat directe a Via Laietana. Tot ple, però almenys allà s’avança.Baixem cap a mar, ni un sol insult, ni una mala paraula.
Els lemes, els de sempre:
in, inde, independència
boti, boti, boti...o segui, segui, segui...
Els mossos protegeixen la comissaria de Laietana.
Arribem al final, manifest, aplaudiments i cap a casa.

Tornem per allà on hem vingut. I anem trobant de cara els diferents grups.
Primer CiU i les JNC. Els grans criden Montilla dimissió, els petits independència. Algú enceta un Visca la terra! Contesten dos. Evidentment no hi ha visques a Terra Lliure.

A continuació ERC i les JERC deixant una separació de més d’un centenar de metres. Criden independència i esbronquen els sindicats quan hi passen per davant, això també ho hem fet nosaltres.

Un altre centenar de metres, IC encapçalat per una furgoneta amb altaveus Volem rodalies! Un porta una pancarta CiU + PP= Desastre. Un que és a la vorera l’increpa, ja t’ha donat permís en Montilla per venir?

Més enrere les CUP, Acció Catalana i potser algun més.

No anem bé.
No m’ha agradat que els partits polítics hagin fet servir la manifestació com a acte de pre-campanya.
Si no som capaços de fer una manifestació unitària per reclamar el que és nostre tanquem la paradeta.
Si hem de posar metres entre els partits per no barrejar-nos, no tenim futur com a poble.
Per què no hi va haver cap crit en contra de la Magdalena Álvarez? Per protegir qui? El PSOE?

I per acabar reflexions sobre la independència extretes de veure la manifestació:
Per CiU la independència és una cosa que s’ha de passar amb l’edat.
Per el PSC una idea que només pots tenir si ja t’han jubilat.
Per ERC un objectiu que disminueix amb el poder.
Per IC indepen... què?
Per el PP allò en què els catalans no es posaran mai d’acord i per això riuen.

Els catalans ja fa temps que hem confós el seny amb la covardia. Això sí, molt cívics.