Avui em toca defensar dues coses que són difícils d’explicar.
Començo per recollir el testimoni del post que hi ha just a sota d’aquest. Els delictes que, previsiblement, poden haver comès les dues persones imputades en el cas del Palau de la Música cobren una especial importància quan es parla de la quantitat, mentrestant podríem dir que “només” estan acusats de falsedat documental i apropiació indeguda. Serà la investigació que ara s’està duent a terme la que decidirà si se’ls pot, o no, acusar d’altres delictes i en quin grau s’han comès els que ja es coneixen (continuat, diversos...) i decidirà, sobretot, si s’han comès o no. No vull avorrir deixant aquí gran quantitat d’articles de codis o jurisprudència però si que cal recordar que la presó provisional és una eina que, com he dit més d’una vegada, s’ha d’utilitzar amb molta cura. Bàsicament perquè es tracta d’empresonar una persona que encara no ha estat jutjada, que no té una condemna concreta, que no sabem, perquè així ho diu la llei, si és o no és culpable (ningú ho és fins que es demostra en un judici, fins que hi ha condemna). L’alarma social es pot prendre com a base per a decretar una presó provisional, però, repeteixo, l’alarma social, no la indignació social. La llei no es pot dictar en base a la ràbia que sentim cadascú de nosaltres, les sentències tampoc. Pot ser que en aquesta ocasió s’hagi comès un error (no he llegit la interlocutòria del jutge que el va deixar en llibertat), malgrat tot la previsió i la certesa és que el judici per aquest cas no serà ni la setmana que ve, ni el mes que ve, ni, segurament, l’any que ve. No es pot tenir a la presó a una persona de forma preventiva durant tant de temps i aquí si que em permeto demanar celeritat a les autoritats judicials perquè la dilació en el procés no sabria com defensar-la.
El segon tema són els casos de “corrupció” que han sortit a la llum els darrers dies. No me’n podia estar de fer-hi algun comentar-hi, tot i que reconec que són temes difícils de tocar i voldria fer algunes apreciacions:
El segon tema són els casos de “corrupció” que han sortit a la llum els darrers dies. No me’n podia estar de fer-hi algun comentar-hi, tot i que reconec que són temes difícils de tocar i voldria fer algunes apreciacions:
1. No tots els polítics són iguals, ja he “confessat” algun cop que he estat polític en un poble i us puc assegurar que la majoria de persones que s’hi dediquen no tenen la intenció de lucrar-se de forma ràpida i a costa de molts. Aquest cas, com l’anterior, cobren força quan surten als mitjans de comunicació i quan sabem que aquell o aquell altre s’han embutxacat tants diners... En realitat, però, no crec que la corrupció política en els ajuntaments arribi ni a l’1 per cent del total d’alcaldes i regidors que hi ha a al nostre país (estem a la vora dels 1.000 ens locals).
2. Ara alguns s’han apuntat a demanar la “presumpció d’inocència”. Aquest és un terme jurídic que es pot tenir a la punta de la llengua segons el vent que bufi perquè s’acaba prostituint. La presumpció d’inocència té molt a veure amb el que explicava en el punt anterior i s’ha de respectar sempre, no només quan la part passiva és militant d’un partit polític concret. No m’ha agradat el que ha passat però encara m’ha agradat menys la reacció d’alguns partits. Em permeto recordar-los que a les televisions públiques que depenen directament o indirectament d’ells es vulnera aquest dret a diari i no surten a fer-ne una defensa aferrissada com estan fent ara.
Recuperem la calma si us plau, tinguem una mínima fe en la justícia, sabent que també comet grans errors i esperem al desenllaç de tot plegat. Els judicis paral·lels no són bons.
Entrades
