divendres, 25 de gener del 2008

DONES I TELEVISIÓ

Després d’uns quants dies sense aparèixer per aquí avui torno a ser persona i aquí em teniu, amb forces renovades!!! Sort que tots aquests dies m’ha substituït, brillantment, en Jordi. En fi, que he acabat uns quants exàmens i ja puc tornar a dedicar estones a escriure i passejar pels blocs.
Durant tots aquests dies he estat observant un fet que ja em va sorprendre fa temps, però que he acabat de constatar en els últims dies. Nosaltres, la nostra generació, vam descobrir el sexe femení d’una manera, més o menys, tendre. Primer la mare, la germana, l’àvia i, més endavant, ja posats, la primera nuvieta, algunes amigues... Les generacions actuals, però, descobreixen el sexe femení d’una manera absolutament bèstia. M’explico.
Mirant la televisió, en concret els anuncis, he trobat una part del món íntim femení que, la veritat, em crea “desassossec” i un punt de mal rotllo.
Per una banda tenim el tema del “període” (llegeixi’s regla, menstruació...) que, més o menys, ja teníem clar des de fa molts anys, quan les companyes del col·legi van tenir la seva primera “mala setmana”. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Ara sabem molt, molt, molt més. Resulta que si tenen una certa edat i són “guapes” quan riuen es pixen a sobre i necessiten un tipus de protector especial, això, naturalment, si han aconseguit aguantar al seu lloc la dentadura postissa. Però és que, a més a més, ara sabem que s’han de posar una crema especial perquè tenen unes picors increïbles a les parts íntimes que els hi fan canviar el caràcter, o serà per culpa de la crema que s’han posat una estona abans perquè se’ls hi ressecava?. Tot això, està clar, si han pogut superar els remordiments d’haver menjat una mica de torró per Nadal i no han d’acabar visitant una clínica d’estètica. Almenys els hi queden els tampons amb els que poden muntar a cavall, anar en bici, banyar-se, però clar, amb el cabreig que deuen portar per culpa de les picors...
En resum, que quan una dona arriba de mala llet o riu descaradament penso que, en qualsevol moment, succeirà una desgràcia, sinó està succeint ja... és a dir, que no em puc mirar les dones de la mateixa manera que abans. Almenys, els homes, ho hem solucionat amb sol anunci: a partir de certa edat o en segons quines circumstàncies no se’ns aixeca, però en Pelé, ja ens va donar la solució en el seu moment.

dimarts, 8 de gener del 2008

Dues hòsties i un quart

Tocava missa multitudinària, a l’escola de tant en tant en feien alguna.
Al meu costat, a penúltima fila, hi seia en Jaume, a casa seva l’obligaven a anar a missa i se la sabia de memòria. L’anava recitant al mateix temps que el capellà.
A l’ultima, de fila, hi havia el professorat, just darrere nostre. Arribava l’hora de combregar, vam aixecar-nos, vam fer cua, elcosdecrist, treure la llengua i tornar al banc.

Com moltes altres vegades, aquell dia, havien fet curt d’hòsties, solució, partir les que hi havia en quarts i ja em teniu tornant al banc amb el meu quart d’hòstia a la boca. Representava que llavors havies de resar o donar les gràcies o... jo què sé. La qüestió és que allà de genolls en Jaume em mira, treu la llengua amb el seu quart i molt fluixet em diu:

- Tio, m’ha tocat la cama dreta

Jo em moria de riure, però no podia amb els mestres darrere. Vaig tapar-me la cara amb les mans, vaig acotar el cap`i vaig fer veure que resava molt... concentrant-me... no riguis... no el miris... respira fons...
Vaig aixecar el cap, centrat, controlat, tranquil. Ell reblà:

- Sort que li han tret la sandàlia

La riallada la va sentir tothom, el “Casanovas fuera!” també i les dues bufetades que em va fotre la mestra les vaig sentir especialment jo.