dijous, 25 de desembre de 2008

CAGA TÍO

Necessito, amb urgència, saber la lletra d'aquesta cançó:

Caga tio, atmetlles i turró, sinó vols cagar, garrotada va...

Hi ha més versions i necessito saber-les. M'ajudeu?

dijous, 18 de desembre de 2008

PREGUNTA EXISTENCIAL

A les trobades pre-part que són molt abans del part, sel's hi diu orgies?

dimecres, 17 de desembre de 2008


Algú m'ha preguntat algun cop per què sóc independista i d'esquerres. Doncs perquè l'independentisme va néixer el mateix anys que jo, o jo vaig néixer el mateix anys que l'independentisme, o l'independentisme i jo som germans, o... per una qüestió sexual: que ens deixin de tocar les pilotes.

dilluns, 15 de desembre de 2008


Entre els uns, al principi, i els altres al final no anirem enlloc...
Que mal parits!

dissabte, 13 de desembre de 2008

EL PORT DE LA SELVA


Em sembla que no he parlat mai del Port de la Selva... doncs bé, això és el poble en qüestió, de nit, naturalment, i què esperaveu? si el voleu veure de dia hi haureu d'anar personalment, que falta els hi fa.

dimarts, 9 de desembre de 2008

QUE CONSTI (I)

Aquest pegat es podria allargar massa, per tant el faré, com a mínim, en tres vegades (presentació de la qüestió d’inconstitucionalitat, resposta del TC i vots particulars). Es tracta de la resposta que ha donat el nostre estimat TC (Tribunal Constitucional), a la qüestió de constitucionalitat (diferent a un recurs d’inconstitucionalitat) que va formular una jutgessa de Múrcia, la presentació es va fer el 29 de juliol del 2005, poc després de que la llei entrés en vigor. La titular del Jutjat Penal número 4 de Múrcia va basar la seva qüestió, entre d’altres punts, en el següent: “Para el órgano judicial promotor de la cuestión, resultaría imponible una pena de prisión cuyo mínimo, a diferencia de lo que sucedería en el caso de que, en idénticas circunstancias, la agresora hubiese sido la esposa y la víctima el marido, es de 9 meses y un día y no de siete meses y 16 días”.
Però centrem el tema... la llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, va modificar el codi penal (entre d’altres textos normatius) per afegir-hi una protecció “extra” a les dones víctimes de violència de gènere. Al meu parer va castigar molt més la violència que ve d’un home i que va a una dona per sobre de la que pugui venir d’una dona cap a un home o, fins i tot, d’un home cap a un altre home. Així es va crear una mena de classisme violent que castiga amb penes més grans el mateix delicte depenent de qui el comet. La redacció de l’article 153 del codi penal va quedar de la següent manera, després de l’entrada en vigor de la llei orgànica 1/2004: “El que por cualquier medio o procedimiento causare a otro menoscabo psíquico o una lesión no definidos como delito en este Código, o golpeare o maltratare de obra a otro sin causarle lesión, cuando la ofendida sea o haya sido esposa, o mujer que esté o haya estado ligada a él por una análoga relación de afectividad aun sin convivencia, o persona especialmente vulnerable que conviva con el autor, será castigado con la pena de prisión de seis meses a un año o de trabajos en beneficios de la comunidad de treinta y uno a ochenta días y...”. És important la redacció d’aquest article concret pel que veurem després, en la resposta el Consti. En qualsevol cas avanço que el TC ha trobat la discriminació del tot constitucional. Això malgrat que la jutgessa que va presentar la qüestió d’inconstitucionalitat parlava de la diferència en les penes, però també de la diferència en l’aplicació de penes alternatives, entre d’altres la inhabilitació per a exercir la curatela, guarda, pàtria potestat... Diu, la mateixa jutgessa que: “El precepto presupone así un sujeto activo hombre y un sujeto pasivo mujer, y exige además una relación, actual o pasada, conyugal o de afectividad análoga”. És a dir, que el que agreuja la falta no és la convivència en si, sinó el gènere de cadascun dels subjectes de la violència.
Per no allargar-me... dir que, a partir d’aquesta llei, es castiga de manera diferent la violència depenent de qui vingui quan, la violència, és sempre violència. Amb aquesta llei, al meu entendre, el legislatiu es va cobrir les espatlles sobre una situació que continua succeint i que encara, per desgràcia, durarà uns anys. Després dels brams d’ase d’alguns infames programes televisius s’ha recorregut al sistema d’augmentar la pena judicialment quan, recordem, la llei actua un cop ja s’ha comès el delicte (o falta) i continua sense funcionar la xarxa que hauria d’unir totes les administracions (des dels mosso d’esquadra fins a qualsevol poblet, per petit que sigui) i que podria donar cobertura a aquelles dones que poden ser, a la llarga, víctimes de la violència de gènere (o digueu-li el nom que vulgueu que, al cap i a la fi, és el mateix).
Hem tranquilitzat les consciències creant una discriminació violenta i alguns progres ja dormen tranquils però ens hem oblidat de la prevenció. Seguim escoltant els brams d’ase i això és perillós, no només per aquesta llei sinó per d’altres que ja es pretén modificar. No podem seguir buscant en la justícia el que no trobem en l’administració. No podem seguir escoltant els que diuen justícia però que, en realitat reclamen venjança i legislar segons el que diguin.
De tot això n'ha respost, fa uns dies, el TC amb una sentència que comentaré d'aquí a poc.

dimecres, 3 de desembre de 2008

TERRIBLE

Fa dos mesos que no fumo... estic tranquil... però, a estones, us tinc mania a tots!!!!!!!!!! Amb "carinyu" , clar.

dimarts, 2 de desembre de 2008

CARTA OBERTA AL SR BUSH (LA IGNORÀNCIA)

Estimat Sr. Bush,
Em sap greu però ara ja és massa tard. Assumir els propis actes és important, però es converteix en imprescindible quan algú és el president d'un país i és ineludible si aquest país es diu Estats Units d'Amèrica. Reconèixer els errors propis és molt noble però quan aquest error és envaïr un país, amb totes les conseqüències que comporta, simplement, no s'ha de cometre l'error. Malgrat tot, no ens ho expliqui a nosaltres, cal explicar-ho a les famílies dels 4.000 soldats americans que han mort en una guerra estúpida (1.000 persones més que en l'atac a les torres bessones) i a tots els morts anònims, iraquians, americans, europeus...
Ara no em vingui a dir que no ho sabia. Vostè és el president del país més poderós del món. Els seus serveis d'inteligència no van ser capaços de dir-li que allà no hi havia ni un trist tirapells? No m'ho crec. En qualsevol cas, a Barcelona, vam sortir prop d'un milió de persones al carrer per dir-li, no vam cridar prou? Aleshores se'n va enfotre, ara afronti les seves culpes... que sigui un tribunal internacional qui el jutgi, això si, amb totes les garanties legals, sense guantanamos, perquè nosaltres vam sortir al carrer per aconseguir, precisament, això, les garanties democràtiques que vostè, alegrament, s'ha passat pel forro dels collons.
Vostè ha representat la ignorància i els que estan al seu voltant han fet el paper perfecte de la ignomínia, la falòrnia i la cohabitació... l'estupidesa la teníem aquí, al país veí, fent-li costat.

dilluns, 1 de desembre de 2008

PER FI!!!!!!!!!!!!

Sempre he volgut ser diferent i ara ho he aconseguit!!! Sobretot gràcies a la meva entitat bancària: quan a tothom li baixen la hipoteca la nostra ha pujat 150 euros, just aquest matí. Gràcies CAIXATERRASSA!!!!! D'aquesta manera ja no em sento "del montón". Que bé!!! I mentres, em pregunto: en comtpes de posar diners entre tots per rescatar els bancs, no els hi podríem cardar foc d'un puta vegada?!!

dissabte, 29 de novembre de 2008

Coses que has de fer si vols obrir un negoci d'aparcament públic...

1. Has de triar un local el més estret i ple de columnes possible. Quantes més columnes hi hagi i més estret sigui, més places d'aparcament podràs ofertar. És important, però, que el local baixi fins a l'infern, si pot tenir 6 o 7 plantes cap avall millor que si en té 4.
2. En un racó on just hi cabria una moto pinta-hi línies com per a dos o tres cotxes. Això si, després hi poses un putu cartellet que digui, sempre en castellà: sólo coches pequeños.
3. El que a la vida real seria un carril bici ho converteixes en un carril de doble circulació per a cotxes i si als costats hi pot haver alguna cosa que sobresurti de la paret, doncs... millor.
4. És important que l'ascensor no arribi a dalt de tot, cal que acabi el recorregut al pis -1 o al 0, però sempre amb un munt d'escales fins arribar a la sortida, així si algú hi va amb cadira de rodes o amb un carret de nen es trobarà perdut en mig del no res, sense saber si tornar a baixar o intentar llançar-se escales avall desesperat.
5. Posa una sola màquina per a cobrar. Ha d'estar al primer o segon pis, així agreujes els problemes de l'ascensor del punt anterior.
6. D'ascensors, evidentment, amb un n'hi ha prou, encara que ofertis 1.000 places d'aparcament.
7. És essencial que no indiquis res... els cartells han de brillar per la seva absència i si n'hi ha algun cal que sigui ambigu i que no es pugui seguir. Així quan algú arribi a aconseguir saber com se surt a peu es trobarà en un racó tancat, entre el buit i el no-res, amb moltes portes que no duen enlloc. Algunes poden ser pintades, no té imporància.
8. Si a aquest caos hi pots afegir una sortida que vagi a parar a l'interior d'un edifici (un hotel, oficines...) molt millor, així el porter es podrà posar nerviós i tu quedar com un cuc.
9. Tot ha de ser obac com la ratlla del cul d'una monja. D'aquesta manera sumaràs mal rotllo a la situació.
10. Enlloc has d'indicar que els cotxes més grans, tipus tot terreny, no passen pel passadís, d'aquesta manera acumularà situacions surrealistes que resoldrà el tiu del punt següent.
10. És imprescindible que, per si algú vol preguntar, posis a un tiu passejant amb les maneres d'un cavall cabrejat que serà el que orientarà als soferts clients en tot el laberint.
11. Finalment, estaria bé que els clients haguessin de deixar les claus perquè l'individu esmentat podés fer ús dels cotxes a voluntat, violant així totes les lleis sobre propietat privada del planeta. Si algú, sorprès, li diu que no li fa gràcia deixar les claus i que què passa si li roben el cotxe, el potro salvatge li pot respondre: pues te compras otro!!! i en paus...

diumenge, 23 de novembre de 2008

Quan a la violència d’esquerres se l’anomena terrorisme i a la de dretes patriotisme.
Quan es tanca un diari per la ideologia i es manté una ràdio que fomenta l’odi.
Quan dir que s’és amic d’un assassí és delicte però commemorar-ne la mort d’un altre no.

Tot plegat vol dir que vivim en un país de merda.

dissabte, 20 de setembre de 2008

S'ha acabat...


...i com pots veure no t'hi has pogut quedar, afortunadament has fet els quaranta.
Hores d'ara estàs fent una de les dues coses que et quedaven per fer. L'altra és cosa teva i d'un altre que no seré jo.

Fa temps que ho sabíem però de tant en tant va bé recordar que tot plegat és culpa de:

La ignorància, la ignomínia, la falòrnia i la cohabitació.

Per molts anys!

dissabte, 6 de setembre de 2008


Que fàcil és congelar-se el sou així.

Quins collons!

dilluns, 21 de juliol de 2008


... i ha d'anar per força cap a la dreta?

dijous, 3 de juliol de 2008

ENS RECHAZEN

Ara que, fins i tot, el futbol ens va en contra algunes empreses importants (entitats bancàries) han trobat la manera de situar-se a la nova cojuntura.
Ahir vaig fer un pagament per internet i em vaig equivocar de targeta, no era de crèdit, i vaig rebre el següent missatge:
Referència: Cyberpac de "la Caixa"
Assumpte:
Apreciat/ada senyor/a:
L' informem que, hem rechazat el pagament amb referència...
M'han rechazat el pagament... ai senyor!!! Tot és qüestió d'adaptar-se a la manera de parlar del nostre president. Despuès diràn que els catalans no nus savem adaptar...

dijous, 26 de juny de 2008

dimarts, 17 de juny de 2008

VAN I VÉNEN

Al llarg de la vida m’he trobat molts tipus de persones. No les puc recollir totes en un sol escrit, però si que vull parlar d’un tipus concret... de fet, de dos. El primer seria el puntual estricte. Aquest personatge arriba a dos quarts de cinc quan s’ha quedat a les cinc. Tu et deixes caure cap allà a les 5 i uns minuts i et diu:
- Fa quasi tres quarts d’hora que t’espero!!!
- Clar, és que havíem quedat a les cinc, no a un quart!!!
Però no ho entén i continua la resta del dia de morros per la teva suposada tardança.
A l’altra banda hi ha els que, per costum, arriben entre mitja hora i una hora tard, o més...
Aquests s’emprenyen quan, passada una horeta, decideixes que ja n’hi ha prou d’esperar i marxes cap a casa:
- Però que no havíem quedat?
- Si, però a les cinc, no a dos quarts de set.
Els uns i altres tenen sort de tenir-nos als que som, en general, “moderats”. Sense nosaltres no s’haurien conegut mai, els primers haguessin marxat cinc minuts abans de l’hora i els segons, en aquell moment, encara no haurien ni sortit de casa. Sort que, persones com jo, retenim als histèrics de l’hora i esperem als que arriben tardíssim... el món, així, dóna grans col·laboracions.
En properes entregues: vegetarians, maniàtics de l’ordre....

dimecres, 16 d’abril de 2008

Burro!

Fa uns quants anys fent trasllat, el coautor d’aquest blog i un servidor de vostès vam marcar un abans i un després en la història de la mecànica del automòbil.

Veient una gota d’un líquid viscós que degotava per sota la furgoneta i després de vàries hipòtesis a saber:

1- Això ha de ser líquid de frens
2- Si són hidràulics podria ser líquid dels esmorteïdors
3- Benzina no pot ser i
4- Oli del motor tampoc... està massa net

Vam decidir que degut al canvi d’oli de feia poc la gota es devia a un probable sobreeixidor que eliminava l’oli sobrer que s’havia afegit. Al cap de deu minuts i amb la furgoneta buida vam descobrir que la llauna d’oli de recanvi s’havia abocat i vessava i degotava pels foradets de la planxa.
I que n’esperaveu d’un que de viatge es va endur una clau de bugies per si de cas s’havien de canviar... i el cotxe era diesel.
Fa quatre dies vaig recanviar els cartutxos de la impressora, al col•locar-los i reiniciar es van moure de banda a banda i al final es van quedar a la dreta del tot vibrant i fent un clac clac clac fort i seguit. Hàbil i deductiu vaig dir:
- està remenant els cartutxos
Deu minuts més tard vaig descobrir que m’havia quedat sense impressora.

dilluns, 25 de febrer de 2008

Dinar

El dinar… aquella estona que hi havia entre pati i pati. Ineludible. Fèiem cua a la porta i ja senties l’olor de cuina massiva, de cuina per centenars. Entràvem i a mà esquerra hi havia les guixetes dels tovallons, després la safata i a passar per la finestra de la cuina on començava el suplici. De bones a primeres, després dels coberts i el got, agafàvem les postres per no desmoralitzar per començar, fruita generalment i de tant en tant donut o mig phoskitos. Després el primer, el segon i a taula. Algú agafava el megàfon i... Déuipareomnipotentambsadivinaparaulabeneeixiaquestataulaiatotsnosaltresamén.
Començava llavors una llarga hora de negociacions i amenaces.

- Vaaa menja!
- És que no m’agrada.
- Vols fer el favor de menjar.
- Jordi no facis el ronso i menja.
- Lluís, la taronja amb forquilla i ganivet o te la menges amb pell...
I el lluís per tocar el collons es menjava la taronja amb pell.

Eren dies d’amagar el peix al tovalló i deixar-lo a la guixeta fins a final de curs, de posar la carn a la butxaca i abandonar-la de camí al camp, de menjar per terra, de bon rollo el dia d’ou al niu, de repetir el dia de macarrons, d’intercanvis de la carn d’avui pel peix de divendres i d’escampar les llenties pel plat per fer veure que no n’havies deixat massa i a l’hora de tornar la safata no et fessin tornar per acabar-les.

divendres, 22 de febrer de 2008

RELATS CONJUNTS


Tot va començar quan en Joan va trobar feina en aquella oficina de Barcelona. L'edifici estava just al centre, allà on els turistes japonesos aconsegueixen una fotografia perfecta, excepcional, única... idèntica a la que han fet milers de compatriotes seus en dies anteriors.

Pel tipus de feina que feia en Joan es passava el dia amunt i avall, pels carrers de ciutat vella i, fins i tot, de l'eixample. Quan tenia ganes d'anar al lavabo entrava al primer bar que trobava, demanava un tallat, entrava al wc, s'asseia a la tassa i es posava a llegir el diari que sempre portava sota el braç.

Ineludiblement un cop havia acabat el que estava fent (no cal especificar) se n'adonava que no hi havia paper higiènic. Aleshores, amb el cabreig normal que comporten aquestes situacions, feia servir un tros de paper de diari.

Al cap d'un temps, a en Joan, va plegar de la feina i va deixar aquesta pràctica. El mal, però, ja estava fet. Un dia mentre es dutxava va veure la seva esquena reflexada en el mirall i el que va veure el va deixar petrificat.

dilluns, 18 de febrer de 2008

SEQUERA


No recordo en tota la meva vida una sequera tan persistent com la que estem vivint. La Generalitat ja s'ha preocupat de dictar un Decret (el 84/2007), per a mirar de paliar els efectes que pot produïr. Naturalment es tracta d'un d'aquells decrets en què es prohibeix a totes les persones regar els jardins i omplir les piscines. Però, i de la resta de despesa estúpida d'aigua que es fa cada dia? Sectors com la indústria, l'oci, l'agricultura... segueixen gastant grans quantitats d'aigua que es podrien reduir notablement si s'obligués a prendre unes mínimes mesures. Clar que... "con la iglesia hemos topado", és més fàcil que ens apretem nosaltres el cinturó (la despesa a les llars només representa un 10 per cent de tota la quantitat d'aigua que es gasta) que no pas fer front a les queixes de sectors importants com la indústria o la construcció.

Doncs bé, tota aquesta introducció per dir que jo també pateixo una sequera important. Us heu trobat mai d'obrir el bloc i no saber què dir, què escriure. Us ha passat mai que tot el que se us acudeix us sembla estúpid i sense sentit.

Si a algú més li ha passat que m'ho digui si us plau... em farà sentir una mica millor.

Per cert, la fotografia de Sau és de fa molts mesos, actualment la situació és molt pitjor.

diumenge, 3 de febrer de 2008

L'hora del patí

Un, dos, tres piedra, papel, estijeras...

Així començaven tots els partits de futbol al camp del costat de l’escola.
S’anava triant els equips, un jugador cada un, el que havia guanyat iniciava la tria. Els noms anaven caient, els bons s’escollien primer, al final de tot quedàvem els dolents i se’ns repartien per força. Llavors, com a mínim, podies córrer darrere la pilota. La tocaves poc i gols poquets i si en feies algun eres un oportunista, que d’altra banda era la única possibilitat de tocar bola.

Amb el temps deixaves de jugar a futbol, havies rebut massa coces i ja en tenies prou de córrer per no res i anaves amb el grup que jugava a basquet, però quan eres el més baix de la classe, les opcions no eren gaire millors que amb el futbol. I també ho deixaves.

Et passaves al pichi, versió escolar del beisbol , i almenys tenies les mateixes oportunitats que els altres de jugar, però a la mínima t’havies obert el cap d’un cop de bat i tres punts de sutura no ajudaven gaire a tornar-hi.

Es posava de moda saltar a corda, però tampoc te’n sorties massa i a gomes era massa de nenes, i a fer mes gran la cova que hi havia a la paret del camp els mestres i les excavadores ho van tallar per la via ràpida.

I t’afegies al grup que jugava a guerres, buscaves un pal que feia d’escopeta o espasa i un es feia mal i acabaves castigat sense patí i sense pal.

I quan, al cap d’una setmana, el càstig s’acabava i tornaves al patí tornaves amb el grup del futbol, perquè tot i ser dels dolents, podies esquivar les puntades si anaves en compte i, oportunista o no, de vegades feies algun gol.

divendres, 25 de gener de 2008

DONES I TELEVISIÓ

Després d’uns quants dies sense aparèixer per aquí avui torno a ser persona i aquí em teniu, amb forces renovades!!! Sort que tots aquests dies m’ha substituït, brillantment, en Jordi. En fi, que he acabat uns quants exàmens i ja puc tornar a dedicar estones a escriure i passejar pels blocs.
Durant tots aquests dies he estat observant un fet que ja em va sorprendre fa temps, però que he acabat de constatar en els últims dies. Nosaltres, la nostra generació, vam descobrir el sexe femení d’una manera, més o menys, tendre. Primer la mare, la germana, l’àvia i, més endavant, ja posats, la primera nuvieta, algunes amigues... Les generacions actuals, però, descobreixen el sexe femení d’una manera absolutament bèstia. M’explico.
Mirant la televisió, en concret els anuncis, he trobat una part del món íntim femení que, la veritat, em crea “desassossec” i un punt de mal rotllo.
Per una banda tenim el tema del “període” (llegeixi’s regla, menstruació...) que, més o menys, ja teníem clar des de fa molts anys, quan les companyes del col·legi van tenir la seva primera “mala setmana”. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Ara sabem molt, molt, molt més. Resulta que si tenen una certa edat i són “guapes” quan riuen es pixen a sobre i necessiten un tipus de protector especial, això, naturalment, si han aconseguit aguantar al seu lloc la dentadura postissa. Però és que, a més a més, ara sabem que s’han de posar una crema especial perquè tenen unes picors increïbles a les parts íntimes que els hi fan canviar el caràcter, o serà per culpa de la crema que s’han posat una estona abans perquè se’ls hi ressecava?. Tot això, està clar, si han pogut superar els remordiments d’haver menjat una mica de torró per Nadal i no han d’acabar visitant una clínica d’estètica. Almenys els hi queden els tampons amb els que poden muntar a cavall, anar en bici, banyar-se, però clar, amb el cabreig que deuen portar per culpa de les picors...
En resum, que quan una dona arriba de mala llet o riu descaradament penso que, en qualsevol moment, succeirà una desgràcia, sinó està succeint ja... és a dir, que no em puc mirar les dones de la mateixa manera que abans. Almenys, els homes, ho hem solucionat amb sol anunci: a partir de certa edat o en segons quines circumstàncies no se’ns aixeca, però en Pelé, ja ens va donar la solució en el seu moment.

dimarts, 8 de gener de 2008

Dues hòsties i un quart

Tocava missa multitudinària, a l’escola de tant en tant en feien alguna.
Al meu costat, a penúltima fila, hi seia en Jaume, a casa seva l’obligaven a anar a missa i se la sabia de memòria. L’anava recitant al mateix temps que el capellà.
A l’ultima, de fila, hi havia el professorat, just darrere nostre. Arribava l’hora de combregar, vam aixecar-nos, vam fer cua, elcosdecrist, treure la llengua i tornar al banc.

Com moltes altres vegades, aquell dia, havien fet curt d’hòsties, solució, partir les que hi havia en quarts i ja em teniu tornant al banc amb el meu quart d’hòstia a la boca. Representava que llavors havies de resar o donar les gràcies o... jo què sé. La qüestió és que allà de genolls en Jaume em mira, treu la llengua amb el seu quart i molt fluixet em diu:

- Tio, m’ha tocat la cama dreta

Jo em moria de riure, però no podia amb els mestres darrere. Vaig tapar-me la cara amb les mans, vaig acotar el cap`i vaig fer veure que resava molt... concentrant-me... no riguis... no el miris... respira fons...
Vaig aixecar el cap, centrat, controlat, tranquil. Ell reblà:

- Sort que li han tret la sandàlia

La riallada la va sentir tothom, el “Casanovas fuera!” també i les dues bufetades que em va fotre la mestra les vaig sentir especialment jo.