dimarts, 17 de juny de 2008

VAN I VÉNEN

Al llarg de la vida m’he trobat molts tipus de persones. No les puc recollir totes en un sol escrit, però si que vull parlar d’un tipus concret... de fet, de dos. El primer seria el puntual estricte. Aquest personatge arriba a dos quarts de cinc quan s’ha quedat a les cinc. Tu et deixes caure cap allà a les 5 i uns minuts i et diu:
- Fa quasi tres quarts d’hora que t’espero!!!
- Clar, és que havíem quedat a les cinc, no a un quart!!!
Però no ho entén i continua la resta del dia de morros per la teva suposada tardança.
A l’altra banda hi ha els que, per costum, arriben entre mitja hora i una hora tard, o més...
Aquests s’emprenyen quan, passada una horeta, decideixes que ja n’hi ha prou d’esperar i marxes cap a casa:
- Però que no havíem quedat?
- Si, però a les cinc, no a dos quarts de set.
Els uns i altres tenen sort de tenir-nos als que som, en general, “moderats”. Sense nosaltres no s’haurien conegut mai, els primers haguessin marxat cinc minuts abans de l’hora i els segons, en aquell moment, encara no haurien ni sortit de casa. Sort que, persones com jo, retenim als histèrics de l’hora i esperem als que arriben tardíssim... el món, així, dóna grans col·laboracions.
En properes entregues: vegetarians, maniàtics de l’ordre....

4 comentaris:

Assumpta ha dit...

Què bó!!
El meu pare era com els primers :-)) Sempre arrivava abans i, és clar, tenia la sensació que tothom feia tard.
I el meu amic José María n'era un clar exemple dels segons. Haver d'esperar-lo una hora (UNA HORA!) de rellotge era habitual.

Jo Mateixa ha dit...

El meu home es dels dos tipus, va a dies, i jo soc una histèrica en aquestes coses, no suporto a una persona que faci tard (si no es jutificable es clar), la impuntualitat em fot dels nervissssssssssssssssssss :-P

Jordi Moreno ha dit...

a mi m'agrada arribar una mica tard perquè així no m'he d'esperar. Prefereixo arribar tard que esperar.

adrià ha dit...

Si assumpta, jo he conegut els dos casos i, a més, junts, és a dir, que havia quedat amb els dos... era terrible.
Jo mateixa... amb mi et trobaries, just a l'hora, però et trobaries, però, per exemple, amb el pare i amb l'amic de l'assumpta, ja no et trobaries ni amb en Jordi Moreno...
No patiu, però, per això estem els que tenim paciència, per esperar i perquè ens esbronquin.