dilluns, 25 de febrer del 2008

Dinar

El dinar… aquella estona que hi havia entre pati i pati. Ineludible. Fèiem cua a la porta i ja senties l’olor de cuina massiva, de cuina per centenars. Entràvem i a mà esquerra hi havia les guixetes dels tovallons, després la safata i a passar per la finestra de la cuina on començava el suplici. De bones a primeres, després dels coberts i el got, agafàvem les postres per no desmoralitzar per començar, fruita generalment i de tant en tant donut o mig phoskitos. Després el primer, el segon i a taula. Algú agafava el megàfon i... Déuipareomnipotentambsadivinaparaulabeneeixiaquestataulaiatotsnosaltresamén.
Començava llavors una llarga hora de negociacions i amenaces.

- Vaaa menja!
- És que no m’agrada.
- Vols fer el favor de menjar.
- Jordi no facis el ronso i menja.
- Lluís, la taronja amb forquilla i ganivet o te la menges amb pell...
I el lluís per tocar el collons es menjava la taronja amb pell.

Eren dies d’amagar el peix al tovalló i deixar-lo a la guixeta fins a final de curs, de posar la carn a la butxaca i abandonar-la de camí al camp, de menjar per terra, de bon rollo el dia d’ou al niu, de repetir el dia de macarrons, d’intercanvis de la carn d’avui pel peix de divendres i d’escampar les llenties pel plat per fer veure que no n’havies deixat massa i a l’hora de tornar la safata no et fessin tornar per acabar-les.

divendres, 22 de febrer del 2008

RELATS CONJUNTS


Tot va començar quan en Joan va trobar feina en aquella oficina de Barcelona. L'edifici estava just al centre, allà on els turistes japonesos aconsegueixen una fotografia perfecta, excepcional, única... idèntica a la que han fet milers de compatriotes seus en dies anteriors.

Pel tipus de feina que feia en Joan es passava el dia amunt i avall, pels carrers de ciutat vella i, fins i tot, de l'eixample. Quan tenia ganes d'anar al lavabo entrava al primer bar que trobava, demanava un tallat, entrava al wc, s'asseia a la tassa i es posava a llegir el diari que sempre portava sota el braç.

Ineludiblement un cop havia acabat el que estava fent (no cal especificar) se n'adonava que no hi havia paper higiènic. Aleshores, amb el cabreig normal que comporten aquestes situacions, feia servir un tros de paper de diari.

Al cap d'un temps, a en Joan, va plegar de la feina i va deixar aquesta pràctica. El mal, però, ja estava fet. Un dia mentre es dutxava va veure la seva esquena reflexada en el mirall i el que va veure el va deixar petrificat.

dilluns, 18 de febrer del 2008

SEQUERA


No recordo en tota la meva vida una sequera tan persistent com la que estem vivint. La Generalitat ja s'ha preocupat de dictar un Decret (el 84/2007), per a mirar de paliar els efectes que pot produïr. Naturalment es tracta d'un d'aquells decrets en què es prohibeix a totes les persones regar els jardins i omplir les piscines. Però, i de la resta de despesa estúpida d'aigua que es fa cada dia? Sectors com la indústria, l'oci, l'agricultura... segueixen gastant grans quantitats d'aigua que es podrien reduir notablement si s'obligués a prendre unes mínimes mesures. Clar que... "con la iglesia hemos topado", és més fàcil que ens apretem nosaltres el cinturó (la despesa a les llars només representa un 10 per cent de tota la quantitat d'aigua que es gasta) que no pas fer front a les queixes de sectors importants com la indústria o la construcció.

Doncs bé, tota aquesta introducció per dir que jo també pateixo una sequera important. Us heu trobat mai d'obrir el bloc i no saber què dir, què escriure. Us ha passat mai que tot el que se us acudeix us sembla estúpid i sense sentit.

Si a algú més li ha passat que m'ho digui si us plau... em farà sentir una mica millor.

Per cert, la fotografia de Sau és de fa molts mesos, actualment la situació és molt pitjor.

diumenge, 3 de febrer del 2008

L'hora del patí

Un, dos, tres piedra, papel, estijeras...

Així començaven tots els partits de futbol al camp del costat de l’escola.
S’anava triant els equips, un jugador cada un, el que havia guanyat iniciava la tria. Els noms anaven caient, els bons s’escollien primer, al final de tot quedàvem els dolents i se’ns repartien per força. Llavors, com a mínim, podies córrer darrere la pilota. La tocaves poc i gols poquets i si en feies algun eres un oportunista, que d’altra banda era la única possibilitat de tocar bola.

Amb el temps deixaves de jugar a futbol, havies rebut massa coces i ja en tenies prou de córrer per no res i anaves amb el grup que jugava a basquet, però quan eres el més baix de la classe, les opcions no eren gaire millors que amb el futbol. I també ho deixaves.

Et passaves al pichi, versió escolar del beisbol , i almenys tenies les mateixes oportunitats que els altres de jugar, però a la mínima t’havies obert el cap d’un cop de bat i tres punts de sutura no ajudaven gaire a tornar-hi.

Es posava de moda saltar a corda, però tampoc te’n sorties massa i a gomes era massa de nenes, i a fer mes gran la cova que hi havia a la paret del camp els mestres i les excavadores ho van tallar per la via ràpida.

I t’afegies al grup que jugava a guerres, buscaves un pal que feia d’escopeta o espasa i un es feia mal i acabaves castigat sense patí i sense pal.

I quan, al cap d’una setmana, el càstig s’acabava i tornaves al patí tornaves amb el grup del futbol, perquè tot i ser dels dolents, podies esquivar les puntades si anaves en compte i, oportunista o no, de vegades feies algun gol.