diumenge, 3 de febrer de 2008

L'hora del patí

Un, dos, tres piedra, papel, estijeras...

Així començaven tots els partits de futbol al camp del costat de l’escola.
S’anava triant els equips, un jugador cada un, el que havia guanyat iniciava la tria. Els noms anaven caient, els bons s’escollien primer, al final de tot quedàvem els dolents i se’ns repartien per força. Llavors, com a mínim, podies córrer darrere la pilota. La tocaves poc i gols poquets i si en feies algun eres un oportunista, que d’altra banda era la única possibilitat de tocar bola.

Amb el temps deixaves de jugar a futbol, havies rebut massa coces i ja en tenies prou de córrer per no res i anaves amb el grup que jugava a basquet, però quan eres el més baix de la classe, les opcions no eren gaire millors que amb el futbol. I també ho deixaves.

Et passaves al pichi, versió escolar del beisbol , i almenys tenies les mateixes oportunitats que els altres de jugar, però a la mínima t’havies obert el cap d’un cop de bat i tres punts de sutura no ajudaven gaire a tornar-hi.

Es posava de moda saltar a corda, però tampoc te’n sorties massa i a gomes era massa de nenes, i a fer mes gran la cova que hi havia a la paret del camp els mestres i les excavadores ho van tallar per la via ràpida.

I t’afegies al grup que jugava a guerres, buscaves un pal que feia d’escopeta o espasa i un es feia mal i acabaves castigat sense patí i sense pal.

I quan, al cap d’una setmana, el càstig s’acabava i tornaves al patí tornaves amb el grup del futbol, perquè tot i ser dels dolents, podies esquivar les puntades si anaves en compte i, oportunista o no, de vegades feies algun gol.

5 comentaris:

rosa ha dit...

jo recordo també i amb molta il.lusió els meus temps de "colegit", salbava a la corda i jugava a les gomes....ara les gomes són d'una altre mena...jajaja

Anònim ha dit...

Recordo perfectament aquestes situacions, recordo la tristesa que em provocava ser dels últims en ser escollits per jugar a futbol, a basquet (encara que era alt)no podia jugar ja que estaven tots els que en sabien tots els noms dels jugadors de la NBA al final acabaves fent forat a la pared just a sota de la carretera que puja a Tiana i tornant a casa amb pals i pedres... i l'entrepà que no me l'havia menjat!!!!
I recordo les esbroncades amb els gitanos de l'escola de mes amunt.
Quins temps !!!!!!

XeXu ha dit...

Quins farts de jugar a futbol que ens fèiem! Jo no era especialment bo, però si que em feia uns farts de marcar gols. És el que té jugar a totes hores. Ara ja no me'n queda res de tot allò, i quan em poso pantalonet curt, semblo més un ànec que una altra cosa. Quin desastre.

mercè ha dit...

molt bon resum del pati!!! i segueix igual!!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

Quants records!
De totes maneres, és importantíssim per a la nostra salut mantenir aquesta mitja hora de pati a les nostres vides