L'hora del patí

Un, dos, tres piedra, papel, estijeras...

Així començaven tots els partits de futbol al camp del costat de l’escola.
S’anava triant els equips, un jugador cada un, el que havia guanyat iniciava la tria. Els noms anaven caient, els bons s’escollien primer, al final de tot quedàvem els dolents i se’ns repartien per força. Llavors, com a mínim, podies córrer darrere la pilota. La tocaves poc i gols poquets i si en feies algun eres un oportunista, que d’altra banda era la única possibilitat de tocar bola.

Amb el temps deixaves de jugar a futbol, havies rebut massa coces i ja en tenies prou de córrer per no res i anaves amb el grup que jugava a basquet, però quan eres el més baix de la classe, les opcions no eren gaire millors que amb el futbol. I també ho deixaves.

Et passaves al pichi, versió escolar del beisbol , i almenys tenies les mateixes oportunitats que els altres de jugar, però a la mínima t’havies obert el cap d’un cop de bat i tres punts de sutura no ajudaven gaire a tornar-hi.

Es posava de moda saltar a corda, però tampoc te’n sorties massa i a gomes era massa de nenes, i a fer mes gran la cova que hi havia a la paret del camp els mestres i les excavadores ho van tallar per la via ràpida.

I t’afegies al grup que jugava a guerres, buscaves un pal que feia d’escopeta o espasa i un es feia mal i acabaves castigat sense patí i sense pal.

I quan, al cap d’una setmana, el càstig s’acabava i tornaves al patí tornaves amb el grup del futbol, perquè tot i ser dels dolents, podies esquivar les puntades si anaves en compte i, oportunista o no, de vegades feies algun gol.