dissabte, 29 de desembre de 2007

Cagundeu

De petit vaig tenir una educació religiosa, però ja fa molt temps vaig decidir que no volia tenir res a veure amb la l'església catòlica, no me'ls crec. Després vaig tenir una època on un bon capellà va explicar-me que no tots eren iguals i m'hi vaig mig reconciliar, sense tornar-hi a entrar però almenys van recuperar una part de la credibilitat que havien perdut.

Avui he llegit això a diferents mitjans. Ahir això altre.

Però de què van aquesta colla d'imbècils? I entenguis imbècils per certa jerarquia de l'església catòlica.

1- Estem en un país laic
2- La pederàstia és un delicte. Com es pot permetre a un cafre dir que la culpa és dels nens i nenes que els provoquen.
3- Com, a sobre, la conferència episcopal diu que no vol fer-ne comentaris i per altra banda es permet de fer-los sobre un programa de televisió o d'una llei del govern.

Tot plegat em recorda dues pel·lícules.
Air bag on el Santiago Segura que (crec recordar) feia de ministre, argumentava al ser acusat de pederàstia:
- como iba yo a saber que tenia 15 años, si es que las visten como putas.
El nom de la Rosa on alguns monjos castigaven les rialles dels altres.

I per acabar, com ho sap el Bisbe Álvarez que els nens i nenes provoquen? que ho ha vist? que s'hi ha trobat? i en cas afirmatiu què va fer?

Cada cop són més llocs d'on m'haig de donar de baixa.

divendres, 21 de desembre de 2007

EL BLOGAIRE INVISIBLE


Doncs si, tal i com ha dit l'Alepsi, ja ha arribat el dia!!!! I mira... m'ha agradat aquesta iniciativa, bona idea, m'ha obligat a pensar (quasi em fereixo) i al final crec que m'ha sortit una cosa prou digne, sobretot tenint en compte el meu nivellet intel·lectual (no sé què vol dir la paraula, però m'ha agradat), social, cultural... en fi.

Així les coses, el meu regalet de blogaite invisible és per........


EN MON


Si he de ser sincer no conec gens en Mon, però per fer el regalet he donat unes quantes voltes pel seu blog i he confesar que m'ha agradat, de fet, hi he passat unes quantes hores.

Doncs bé Mon, expressions nadalenques!!! Espero que t'agradi i que no t'enfadis.


Ah!! I expressions nadalenques per tothom.


PD. Em sap greu haver entrat un pegat just després d'en Jordi, o sigui que recordeu que s'ha de llegir el pegat de sota, val la pena.

dijous, 20 de desembre de 2007

Fer tard

Vet'ho aquí el tercer lliurament de la sèrie "Jo sóc burro per què el món m'ha fet així". Avui entrem en el concepte "Fer tard".
N'hi ha que hem fet tard sempre i amb tot, ja ho adelantava una mica quan parlava dels Manley o Dacs en alguna de les opcions.
A l'escola es funcionava per modes. Iniciaves el curs i la penya començava a dur baldufes i tu en volies una oi? però no en tenies i feies comptes, l'aniversari ja havia passat, pel sant quedava massa lluny, el tió! era el moment adequat. I veies els companys com portaven les seves baldufes pintades que al girar resultaven colors diferents... el tunning de les baldufes, amb claus més llargs, el capuchino tallat i una moneda foradada per subjectar la corda entre els dits. I t'esperaves fins al tió i quan passat festes arribaves amb la teva baldufa... ells ja portaven cromos.
I tu demanaves cromos prestats per començar a jugar a piques i separaves el mamon del Satrustegui (11 lletres) que sempre queia de la banda equivocada, i la teva pica era petita i la dels altres sempre gran, molt gran. Jugaves a un per no perdre massa. I la teva pica començava a crèixer, i la mare te'n comprava i llavors, un dia, ells duien caniques (ara bales).
I començaves a fer comptes un altre cop, i pel sant era un bon moment, les demanaves a la iaia i la iaia te les regalava però, per un cop que arribaves a temps, les teves no eren xines (ara xineses) i eres l'únic que no en tenia.
I s'acabava el curs i com que s'acostava el teu aniversari començaves a mirar que demanaries, per no fer tard el curs vinent i veies a l'estanc que ja hi havia escubidus, i els demanaves i ja et feies el primer braçalet de nus quadrat per arribar al setembre preparat. I quan tornaves llest per triomfar ells ja eren massa grans per dur braçalets d'escubidus de colors. Ells duien el cub de Rubik.

dilluns, 17 de desembre de 2007

DIGUES...

Una de les situacions que recordo amb més nostàlgia (és sinònim de ràbia?) és aquella de quan era molt petit, o potser no tan, devia tenir uns 3 o 4 anys.
Aviam, poseu-vos en situació:
Dues mares s'acosten, en sentit contrari, pel carrer. Les dues porten un nen/a agafadet/a del/a manet/a (deixaré el políticament correcte perquè m 'emprenya). Quan estan a la mateixa alçada una diu, dirigint-se al seu fill:
- Mira, en... (aquí hi va el nom del fill de l'altra mare, MAI el de la mare). Digues... que veniu de treballar?
- (L'altra mare dirigint-se al seu propi fill) Digues... no, hem anat a comprar roba.
- Digues... doncs avui és dia de treballar.
- Digues... si, però hem agafat festa.
- Digues... després rondinarem perquè no tenim diners.
- Digues... això vosaltres que sempre esteu rondinant.
- Digues... no som nosaltres els que anem justos a final de mes.
A partir d'aquí la conversa anava per uns "derroters" inexcrutables i podia acabar, quasi, com el rosari de l'aurora.
Les mares, com si fossin ventri... ventroli... ventrilo... com si parlessin amb el ventre, feien servir els fills per dir-se totes les burrades no es dirien sense els seus ninots agafats de la mà.
Sempre em quedava la sensació d'haver participat en una gran discussió. Des d'aleshores quan veig una mare amb un nen li dic:
- Digues... si vades boca t'arrencaré la llengua amb unes alicates.
I funciona!!!

divendres, 14 de desembre de 2007

Qui s’enganxa a la planxa

Arribava l’hora del patí. Cadascú sortia amb la pressa que la mestra permetia al baixar les escales i recórrer el tros de riera per anar cap al camp. Allà amb l’esmorzar a les mans o llençant les restes de dinar amagades a la butxaca de la bata ens disposàvem a jugar, però jugar a què?

De molt petits quan, entre un parell o tres, decidíem un joc ens agafàvem per les espatlles donant voltes al patí i cantant:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a pilla-pilla – això s’anava repetint, augmentant el volum a cada volta fins que hi havia la quantitat de gent necessària per jugar-hi.

Aquests últims dies sentint els polítics espanyols, Bono & Acebes & Ferran i companyia se m’ha acudit que, ja que no podem i tampoc no ens deixen marxar, jo em dono de baixa. No vull pertànyer a un país que té aquests impresentables. Vull ser apàtrida. Potser si al final som molts ho acabaran entenent i podrem jugar solets i tranquils. Per tant començo:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -
- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -

dilluns, 10 de desembre de 2007

MEME

Com a introducció d'aquest MEME... només dir que: cria cuervos... i en tindràs més. A vegades en Jordi em fa ràbia, no ho puc evitar.
1. Quan temps portes com a blocaire?
Doncs quasi no ho recordo, en vaig començar un que va quedar mig mort i amb aquest des de l'agost del 2006.
2. Com vas saber l’existència dels blogs?
Bàsicament el que escriu aquí amb mi, en Jordi, en va començar un i jo, com que no tinc personalitat ni dignitat, el vaig seguir.
3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament. Només 5!
Diàriament el que es diu diàriament, l’Avi, la Zel, en Jordi, en Jesús Ma. Tibau, i en Zincpiritione o "la iaia té caspa" tot i que també en llegeixo d'altres però només en puc dir 5.
4. Ets lector anònim d’algun bloc?
Si, de força, hi vaig a parar perquè busco alguna cosa que m'interessa i després ja m'hi quedo.
5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
Els que he esmentat per decomptat, més alguns que no he esmentat i que vaig descobrint poc a poc.
6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Ups!!! doncs no ho sé, no voldria que cap blocaire que volgués anar de marxa amb mi es quedés sense venir, per tant penso que amb tots els que en tinguessin ganes, i deuen ser més de 5!!!
7. Amb quins o quines 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Amb mi, que m'ho passo de conya; amb en Jordi, que practiquem el sexe oral (en parlem molt i no fotem mai res) i, potser, amb l'Avi, de sexe no n'hi hauria però riuríem molt.
8. T’has enamorat mai d’algun o alguna blocaire?
M'han agradat moltes coses, però enamorat... enamorat, doncs no, en absolut.
9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Va a dies, depèn del que se m'acudeix penjar-hi, no sé, alguns dies n'estic molt content, d'altres no tant
10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê.
Doncs, aviam, ho passaré a alguns dels blocaires que no he esmentat abans, així no quedaré malament amb tantes persones: D'entrada a la Srta. "Y", perquè "vull saber", a la Mafalda, perquè m'encanta en Quino, a la Zel, perquè un dia va dir que li agradava la meva casa i, finalment, a en xexu, perquè té detallets... :-)

dimarts, 4 de desembre de 2007

La mani

Hem anat a la manifestació. Jo ho he fet convençut, pensant que havia de ser una de les grans, com la de la guerra o la del trasvassament de l’Ebre.
Ens hem esperat més d’una hora a que comencés a caminar, cansats d’esperar hem sentit que deien que la capçalera ja havia arribat al final, no m’ho creia. Hem fet marrada i hem anat directe a Via Laietana. Tot ple, però almenys allà s’avança.Baixem cap a mar, ni un sol insult, ni una mala paraula.
Els lemes, els de sempre:
in, inde, independència
boti, boti, boti...o segui, segui, segui...
Els mossos protegeixen la comissaria de Laietana.
Arribem al final, manifest, aplaudiments i cap a casa.

Tornem per allà on hem vingut. I anem trobant de cara els diferents grups.
Primer CiU i les JNC. Els grans criden Montilla dimissió, els petits independència. Algú enceta un Visca la terra! Contesten dos. Evidentment no hi ha visques a Terra Lliure.

A continuació ERC i les JERC deixant una separació de més d’un centenar de metres. Criden independència i esbronquen els sindicats quan hi passen per davant, això també ho hem fet nosaltres.

Un altre centenar de metres, IC encapçalat per una furgoneta amb altaveus Volem rodalies! Un porta una pancarta CiU + PP= Desastre. Un que és a la vorera l’increpa, ja t’ha donat permís en Montilla per venir?

Més enrere les CUP, Acció Catalana i potser algun més.

No anem bé.
No m’ha agradat que els partits polítics hagin fet servir la manifestació com a acte de pre-campanya.
Si no som capaços de fer una manifestació unitària per reclamar el que és nostre tanquem la paradeta.
Si hem de posar metres entre els partits per no barrejar-nos, no tenim futur com a poble.
Per què no hi va haver cap crit en contra de la Magdalena Álvarez? Per protegir qui? El PSOE?

I per acabar reflexions sobre la independència extretes de veure la manifestació:
Per CiU la independència és una cosa que s’ha de passar amb l’edat.
Per el PSC una idea que només pots tenir si ja t’han jubilat.
Per ERC un objectiu que disminueix amb el poder.
Per IC indepen... què?
Per el PP allò en què els catalans no es posaran mai d’acord i per això riuen.

Els catalans ja fa temps que hem confós el seny amb la covardia. Això sí, molt cívics.

divendres, 30 de novembre de 2007

AIXEQUEM LES LLAMBORDES

Ara mateix, parlàvem amb un amic del lema del maig del 68 a París. Doncs bé, demà, dia 1, manifestació a Barcelona: pel dret a decidir, és a dir, que ens deixin de tocar el collons que n'estem fins al capdamunt (cabeza de arriba). Ens hi trobarem?

dimecres, 28 de novembre de 2007

L'esmorzar


Continuant amb el tema de les coses que ens han marcat per sempre, tenim l'esmorzar a l'hora del patí a l'escola.

Ell, que fèia servir Caran d'Ache, Manley i Staedler, va començar a dur Bonys, Tigretons i Bucaneros abans que ningú.
T'hauries conformat amb el bocata (en aquella època bocadillu) de Nocilla amb pa Bimbo. Amb una mica de sort i si havies arreplegat quatre monedes de ves a saber on (altrament dit monederu de la mama o tauleta de nit del papa) arrivabes a comprar-te uns Cuates.
El dia que portaves entrepà d'embotit, l'altre el portava en pa de brioix.
Però què difícil era no convertir-se en un bitxo raro quan el teu esmorzar consistia en un entrepà (de pa del dia abans) torrat amb oli i colacao...

La imatge l'he tret d'en Pd40.

dilluns, 26 de novembre de 2007

ARA VE...

Ara que estem a prop d’iniciar el desembre m’agradaria fer memoria d’algunes de les coses que recordo dels meus 39 Nadals. D’entrada, abans, les festes en general eren molt més bèsties, és a dir, tot plegat era una mica més “brutu”.
A casa eren lleugerament sentimentals i sempre m’havien dit que si no em portava bé els reis em “portarien” carbó, però, en d’altres contrades de la nostra terra havia arribat a sentir:
- Sinó et portes bé els reis et cagaran carbó
Jesús Maria i Josep!!!! Quin dolor!!!! Però, per qui era el càstig? Que no ho veien que si els reis havien de cagar carbó a tots els nens que es portaven malament moririen desagnats a la tercera casa que anessin? Candidats fixes a “emoal” de per vida.
Un altre tema força bèstia eren les cançons:
- Ara ve Nadal, matarem el gall...
- Caga tió o et donaré cop de bastó
- Hem de matar el pollastre i posar xampany dins el porró...
Una sagnia, en general, excessiva.
- Què li darem al noi de la mare... panses i figues i anous i olives...
Clar, mentre ells es fotien el pollastre que havien matat, al noi de la mare me’l convertien en un vegetarià d’ulls tristos.
Ara les coses han canviat, el pollastre es compra congelat a “la Sirena” (ja els crien així de manera que no ha de morir ningú) i al tió mirem de fer-lo cagar a base d’indirectes o d’insults, a poder ser, racistes.
I mentres... “Jesús en el pesebre se rie porque está alegre”, doncs no sé de què...

divendres, 23 de novembre de 2007

TENDRESA (RELATS CONJUNTS)



Fa milers d’anys, en Pepet i Lluís van viure un dia genial!! Van perseguir animalons, van passejar pels prats, van seure a la vora del riu amb els peus dins l’aigua, van enfilar-se als arbres... en definitiva, van mostrar el seu amor per tot arreu on van poder.
A s’hora baixa es van allitar entre pells i van fer l’amor, sense presses, dolçament...
L’endemà al matí en Lluís, que tenia vena artística, va pintar tot el recordava, de la jornada anterior, a la paret de l’habitació que havien compartit aquell dia.
Milers d’anys més tard, uns científics van dir que havien descobert una escena de caça i uns altres científics van dir que l’homosexualitat era la tara del segle XXI.

dilluns, 19 de novembre de 2007

JE m'ACUSE

Tots i quan dic tots vull dir tots (sinó no diria tots) quan alguna cosa no ens funciona, tenim tendència a culpar als altres, a les circumstàncies, al moment... Tal i com ho deia un bon amic: engeguem el ventilador i escampem merda per arreu. Volia, aquí, acusar-me de tot allò que, més o menys, al llarg de la meva he espifiat. Em reservo el dret de callar-me coses i de mentir tot el que em sembli.
Je m’acuse... de no saber estar a l’alçada de les persones que m’envolten (amics, família...)
Je m’acuse... de fer menys del que podria.
Je m’acuse... de fer més del que voldria.
Je m’acuse... d’engegar el ventilador i repartir merda per tot arreu.
Je m’acuse... de seure davant la tele i dir que tot està podrit sense fer-hi res.
Je m’acuse... de no baixar la tapa del vàter després de pixar.
Je m’acuse... de pixar fora de test massa sovint.
Je m’acuse... de no fer més pegats per a aquest bloc.
Je m’acuse... d’haver-te acusat a tu, si, a tu, de les meves misèries.
Je m’acuse... de no saber escoltar.
Je m’acuse... d’escoltar-me massa.
Je m’acuse... d’intentar ser advocat.
Je m’acuse... d’intentar ser bon polític.
Je m’acuse... de no haver intentat prou ser bon polític.
Je m’acuse... de ser polític.
Je m’acuse... d’haver aparcat en un lloc on no es podia, haver llençat algun paper a terra, haver trencat...
Je m’acuse... de no dedicar prou estona a mirar els estels.
Je m’acuse... de que els estels m’importin una merda.
Je m’acuse... de que no m’agradi la música que t'agrada a tu.
Je m’acuse... de no saber quina música t’agrada a tu.
Je m’acuse... d’haver llençat pedres a la teva teulada... des de la meva.
Je m’acuse... de no acusar-me de prou coses...
Per cert... hem entrat a casa de l'avi i d'en Josep M. Tibau (els teniu al costat per a clicar-hi,)... un gran ninotaire i un escriptor excel·lent. Ufff, quina responsabilitat, tenint en compte que nosaltres sempre hem pensat que la cultura és "pa los caracoles".
Gràcies als dos.

dijous, 15 de novembre de 2007

A gust



Acabo de veure el Polònia. Han fet un gag brillant, genial, brutal. Mentre l'Aznar parla a la COPE comença a encallar-se. En Jiménez Losantos és a sota la taula fotent-li una mamada.
T'has de quedar tan a gust després de fer un gag com aquest!

dissabte, 3 de novembre de 2007

Manley o Dacs

Hi ha tres variables a la nostra infantesa que ens marcaran com a persones adultes, a saber:
Les ceres : Manley o Dacs
Els colors : Alpino o Caran d’Ache
Els rotuladors : Carioca o Staedtler.
Heu de saber doncs, que tota la vostra vida ha anat condicionada per la combinació de sis elements presos de tres en tres.
Opció A: Manley + Caran d’Ache + Staedtler. Sempre vas ser un líder, tenies la baldufa abans que ningú i el ioio super. Vas vestir Adidas abans que ningú i el teu primer rellotge digital te’l va portar l’amic del teu pare del Japó.

Opció B: Manley + Caran d’Ache + Carioca o
Manley + Alpino + Staedtler o
Dacs + Caran d’Ache + Staedtler. La iaia es va equivocar i no li vas perdonar mai. No vas acabar mai cap col·leció de cromos. Quan vas tenir les Adidas els amics duien Converse. Per un altre error de la iaia vas dur tot un curs un xandall Adalid.

Opció C: Dacs + Alpino + Staedtler o
Dacs + Caran d’Ache + Carioca o
Manley + Alpino + Carioca. Santa iaia, sort que ella et cuida i no els carques dels teus pares que no entenen res. Encara duies Kelme quan ja havien passat de moda.

Opció D: Dacs + Alpino + Carioca. A sobre duies ulleres i bambes tórtola. Tot t’arribava tard per què havies d’esperar reis, sants o aniversaris per tenir el que volies. Quan tu portaves la baldufa, ells ja jugaven a caniques. Quan tu tenies caniques, ells ioio. El teu ioio, que va arribar a temps, va ser de fusta.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

BUCLES


- Hola, bon dia.

-Bon dia, digui'm

- Miri, vaig venir fa cosa d'un mes a demanar que em fessiu unes arrecades a mida i encara no les tinc!

- És que tenim un petit problema...

- Quin??!!

- Doncs que vostè no té orelles

- I què??!!

- Doncs que ens costa trobar la mida ideal.

- Doncs el meu veï en va venir a encarregar unes i al cap de quinze dies ja les tenia.

- Si, però és que el seu veï si que té orelles.

- Doncs no entenc perquè les meves no poden estar ja!!!

- És que tenim un petit problema...

- Quin??!!
- Doncs que vostè no té orelles
- I què??!!
- Doncs que ens costa trobar la mida ideal

- Doncs el meu veï en va venir a encarregar unes i al cap de quinze dies ja les tenia.
- Si, però és que el seu veï si que té orelles.
- Doncs no entenc perquè les meves no poden estar ja!!!

- És que tenim...........

- ...........

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Sallent de Gàllego

Sí home, i què més?
Faig 450 quilometres per arribar-hi, deixo part de la meva minsa economia entre hotels, restaurants, botigues paredetes i bars i a sobre pretenen que a l'arribar al mirador faci abdominals.

Si jo sóc d'aquells que quan ha de pujar un tercer ha de fer un camp base a l'entresól i dos camps d'atac al segon i el tercer, utilitzo oxígen a partir del primer, m'agafa mal de muntanya i haig d'abandonar i pujar amb l'ascensor.

Són folls aquests aragonesos!

Això sí, camacuuuu!

dimarts, 9 d’octubre de 2007

QUÈ COLLONS ENS ESTÀ PASSANT?

No me'n puc estar!!! No he tret el tema durant dies però reconec que la processó va per dins i ja no puc més!!!!
El dia 23 de setembre passat podíem llegir la següent notícia: "La industria tecnológica y las grandes superficies ya pueden respirar algo más tranquilas. El borrador acordado entre el Ministerio de Industria y el de Cultura para determinar la cuantía y el listado de productos tecnológicos gravados con el canon por copia privada -más conocido como canon digital - elimina el carácter retroactivo de dicha tasa...", home!! és que només faltaria!!! Aviam si ens aclarim, per a fixar aquest cànon cal una llei i les lleis mai, repeteixo mai (quasi mai per si algú domina el tema jurídic) s'apliquen amb caràcter retroactiu a no ser que siguin favorables al condemnat (els usuaris, en aquest cas).
En quin moment els governs van decidir que, de cara a les societats d'autors i editors, tindrien màniga ampla a l'hora de legislar? Qui ho va decidir? On era la mare d'aquest personatge quan va néixer?
Així que ara ja pagarem un cànon cada cop que comprem un aparell tipus, posem per cas, mp3, per tot allò de les còpies privades, i per què volen que fem servir un mp3, per fer torrades?
La llei de propietat intel·lectual diu, en l'article 31.2 el següent: "No necesita autorización del autor la reproducción, en cualquier soporte, de obras ya divulgadas cuando se lleve a cabo por una persona física para su uso privado a partir de obras a las que haya accedido legalmente y la copia obtenida no sea objeto de una utilización colectiva ni lucrativa...". Reconec que no sóc molt dutxo en l'idioma patri però diria que la còpia privada està permesa sense necessitat de que ho sàpiga l'autor (no m'imagino a ningú trucant a l'Sting abans de gravar una cassette). Això vol dir que no s'ha de cobrar el cànon? Doncs no, però si que dóna pistes del que pot fer cadascú un cop ha adquirit, de forma legal, una obra per la que ja ha pagat drets d'autor: el que li surti dels collons o del mp3.
Però és que, en un moment donat, la mateixa llei atorga poders quasi executius a aquestes societats d'autors i editors, a sant de què? Jo també vull formar una societat que representi als palanganeros i en vull cobrar els drets cada cop que algú la posi en remull.
Però, anem un pas més enllà, sabeu que una d'aquestes societats cobra drets d'autor quan un grup de teatre d'aficionats fa una obra de teatre? Doncs si, sigui qui sigui l'autor del llibret ells cobren. Però, i si es representa un Shakespeare (llegi-ho textualment, hi dóna més emoció)? Vols dir que ell vindrà a reclamar el que li pertoca?. S'ha de cobrar per qualsevol manifestació cultural? Si és que si, per què cobra el Ramoncín?
I anem un pelete més enllà... sabeu que fa un temps es va fer un concert a Andalusia contra la pobresa on els cantants no cobraven ni un euro i la penya va pagar un munt de pasta per un acte solidari i els senyors d'aquesta societat van anar a cobrar els drets d'autor???!!!!
En fi, no m'allargo més, segurament tornaré sobre el tema, de moment ho deixo aquí.
P.D: Aquest pegat s'afegeix al d'en Jordi en què cremava un foto del rei, aviam qui pringa primer... ja veureu com és pitjor dir que les societats d'autors i editors ens enganyen que no pas cremar una foto del rei. O al revés...
P.D.2: He trobat un lloc, al meu poble... bé, al poble on visc, (en fi, li dieu com us roti i en paus) que fan teràpia amb vi. Ho he trobat collonut!! Jo, com sempre, ja m'he començat a automedicar.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

No anem bé

No anem bé. Coses com aquesta són les que et fan pensar que mai arribarem a ser un país com cal. Si és que som nosaltres que amb l'auto-odi que ens caracteritza no permetem Catalunya avançar cap a la independència. I què hi fan les institucions? No res. Si és la més alta institució lingüística del país qui ens talla les ales.

I jo pregunto.
Per què el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (segona edició) discrimina un embotit tant nostrat com la catalana?
Per què el bull i el bisbe hi tenen entrada pròpia i la catalana no?
És que l'embotit que ens designa com a nació no té dret a ser reconegut al DIEC?
És que la catalana només ha de ser una més en el grup de les botifarres?
Per què apareix al diccionari de l'enciclopèdia?
Catalans reaccionem. Endeguem una campanya i comencem a cremar fotos del rei(que si més no fa ambient i tindrem ressó mediàtic) Volem la catalana al DIEC!

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Revolució

A França, que és un pais civilitzat ho saben fer.
És el que té haver fet una revolució com déu mana. Allà que ja tenen experiència i aplicant la llei del mínim esforç o la llei de la eficàcia els posen tots junts.
Que quan es tracta de fer-la grossa un no està per anar amunt i avall buscant tothom. Així quan t'emprenyes amb metges, advocats, psiquiatres, procuradors o dentistes, cales foc a un sol edifici i llest.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

ÉS D'ELLS


Vaig arribar a casa cap al tard, a s’hora baixa. Estava cansat i no tenia ganes de posar-me a arreglar l’endoll del microones, un dia més el deixaria per l’endemà, un any més sense microones. A la televisió no hi feien res digne de menció, és més, si hagués hagut de mencionar el que feien hagués estat amb males paraules, així que em vaig decidir a encendre l’ordinador. Va roncar dues o tres vegades amb so profund, quasi gutural i al cap de tres o quatre minuts es va il·luminar la pantalla. Definitivament havia de llençar aquell “trasto” i comprar-ne un de nou. L’ordinador és un aparell fabulós però quan tens mandra, a diferència de la tele, si l’encens no hi ha res, no hi fan res, no es mou res, només hi ha una pantalla amb algun fons de colors i tot de carpetetes que esperen que les cliquis, però, collons, quina mandra!!!!
Vaig decidir mirar directament el correu i em va cridar l’atenció un missatge que deia: - Ja he solucionat el problema. Així resulta que jo tenia un problema i no ho sabia!! Em va donar per respondre, li vaig dir que volia saber com l’havia resolt i que si ens podíem trobar al cap de dues hores davant la cabina que hi ha a prop del port.
Vaig anar cap allà sense tenir les idees gaire clares, qui hauria resolt un problema que no sabia que tenia d’una manera que desconeixia, això era la definició perfecte de tècnic informàtic. A l’hora en punt estava al lloc indicat, mirant a munt i avall i no veia ningú. Em sembla recordar que algú m’havia dit que esperar cinc minuts quan tens una cita és de bona educació, algú amb paciència i poca feina m’ho devia dir. Però vaig esperar els cinc minuts de rigor i allà no apareixia ningú. Quan ja anava a marxar el vaig veure, estava allà dret, palplantat, al costat del muret. La veritat és que em va fer por, res en ell era normal, ni el vestit, ni l’expressió... res!! Vaig marxar estratègicament esperant que no m’hagués vist, no volia tenir cap tipus de contacte amb ell, era... inquietant, com a mínim.
Per desgràcia no va ser l’últim cop que el vaig veure, aquell mateix dia, tornant cap a casa en tren, per la megafonia va sonar la típica frase: - El tren estarà aturat deu minuts a l’estació per motius aliens a la nostra voluntat. Vaig mirar per la finestra i allà estava ell, dret, palplantat, amb la mateixa expressió que feia una estona al port.
A partir d’aquell dia el vaig trobar tot sovint: quan fallava la tele i era “cosa d’ells”, quan “algú” deixava caques de gos a terra i no les recollia, quan el mòbil feia sons estranys, quan “no se sap qui” deixava propaganda a la meva bústia, quan a casa no sabia on havia posat un bolígraf, les ulleres..., quan "algú" ,que no era jo, es ficava al llit amb la meva dona... en cadascuna d'aquestes ocasions allà estava ell, palplantat... el vaig arribar a odiar. Prometo que mai més respondré un correu, a no ser que tingui molt clar que és d’algú de vosaltres.
La meva aportació a relats conjunts

divendres, 28 de setembre de 2007

FRESSA

Vas cada dia a la feina, t’encarreguen mil coses per fer, a això cal sumar-hi els exàmens (PACS) de la UOC (la llicenciatura en dret és complicada, llarga i dura... i no faré cap més comentari sobre això), família, encàrrecs, alguna maquetació... i, finalment, per si fos poc, el cap de soca que fa aquest bloc conjuntament amb mi, m’encarrega que intenti recordar alguna fressa característica de la meva vida, com si no tingués prou feina!!!
Doncs som-hi.
Així, d’entrada, recordo:

1.El soroll de la tramuntana a l’Empordà.
El vent pot durar dies, fins i tot setmanes i arriba a convertir-se en un malson, però, alhora, et refresca el cervell i t’aclareix les idees. Alguna nit, quan vivia en una casa de fusta de la família, vaig a pensar que em despertaria a prop de València.
2. La fressa del silenci del setembre a El Port de la Selva.
Quan marxa tothom, quan l’estiu s’ha acabat i tothom torna a treballar, sinó bufa el vent es pot sentir l’impressionant so que pot fer el no res.
3. El clinc clinc de la campaneta del drapaire.
Molt a prop de la fressa que feia l’esmolet doncs moltes vegades passaven plegats.
4. El rascar de l’agulla sobre el vinil (H2C=CH–) dels discos.
Era el preludi de la música que posava el meu pare els diumenges al matí i que no diré si m’agradava o no.
5. El cloc de l’interruptor al connectar la ràdio vella, de fusta.
Molt lligat a l’anterior, naturalment.


Ara quedaria afegir alguns sorolls que m’agradaria sentir, bé... de fet, més que sorolls serien frases. Sóc conscient de que algunes les sentiré i d’altres, segurament, no:

1. M’agradaria sentir el president del meu país dient: des d’ara ja no depenem per res d’Espanya.
2. També voldria que el meu fill digués, algun dia: no ets el millor pare del món, ni de lluny, però t’estimo així.
3. Algun dia la meva cap dirà?: treballes de conya, et faig fix i et triplico el sou.
4. Al meu metge li sentiré dir: no era una quimera, després de moltes proves ja n’estem segurs: ets immortal.


diumenge, 23 de setembre de 2007

Sorolls

L'altra dia tard, de matinada, va començar una pel·lícula. Una nena roseta anava a l'habitació de son pare perquè havia sentit un soroll. El pare, en pilota picada, li preguntava quin soroll i ella responia: el soroll que fa algú quan no vol fer soroll.

Aquesta escena va fer-me pensar (cosa estranya) en que hi ha sorolls que ens situen en una franja d'edat. Vull dir que el fet d'identificar-los ens marquen generacionalment. Són sorolls que ens porten directament a quan érem petits.

Aquí van els meus sorolls:

1- El xiulet del cap d'estació.
2- La màquina d'escriure (amb el ping quan el carro arribava al final)
3- La sirena de la Porcellana de Montgat.
4- El xiulet de l'esmolet.
5- El TIC-TAC del despertador a sobre la tauleta de nit.

La proposta és que l'Adrià per començar en posi cinc més i qui vulgui fer-ho al seu bloc ens ho indiqui i si no afegir-los als comentaris. Els sorolls aniran variant en funció de l'edat de cadascú. També pot ser curiós endevinar l'edat en funció dels sorolls de la infantesa.

dijous, 20 de setembre de 2007

EL PRIMER DIA DE L'ÚLTIM ANY

La visió, quasi poética, d’en Jordi sobre el primer dia de l’últim any m’ha fet reflexionar. Crec que veig una jornada lleugerament diferent.
Et lleves al matí, això no canvia, i et vas a rentar les dents. Quan et mires al mirall penses que, realment, encara no ets un jove de 40 i ja fas aspecte d’un vell de 39. Agafes el cotxe per anar a treballar i des d’una emissora de ràdio qualsevol et pregunten: la teva dècada van ser els 80? I arribes a la conclusió de que ja has entrat definitivament a la maduresa i encara t’estàs plantejant què faràs a la vida, com si en tinguessis 18.
Esperes la trucada dels papis, això si, no fallen... pobres, per dins deuen pensar: quan jo tenia la seva edat ja tenia les idees clares i un futur prometedor per endavant, osti... 39 porcs hauríem criat!!!. La tieta potser no trucarà perquè sempre has estat el nebot simpàtic, la resta eren els guapos i, entre tants nebots, sempre se li pot passar un aniversari.
Missatges d’amics pocs, alguns s’obliden que és el teu aniversari, d’altres se’n van oblidar fa temps de que ereu amics. A la feina, un cop has dit que fas anys, no noten gaire moviment en el mòbil i comencen a plantejar-se si realment és el teu aniversari, i sinó ho has dit, només, per cridar l’atenció. Poc a poc tot plegat es va diluïnt en mig de les necessitats de la feina diària.
Quan arribes a casa tens uns dels pocs regals que et poden quedar: tornar a casa i trobar a les persones que estimes, fins i tot encara que a la guarderia no hagin fet cap regalet.
El sopar si que és especial però després... clar, ja tens 39 anys i... el cansament de la feina, els mals a tots els ossos, la son... tot plegat i una mica la por a començar a fer el ridícul i avançar la crisi un any, fan que et posis a dormir tranquilament. I així haurà passat el primer dia de l’últim any. Malgrat tot agraeixes profundament les felicitacions dels que, realment són amics i, l’endemà, quan encetes el segon dia de l’últim any, penses que la vida, ni que sigui per aquestes petites coses, val realment la pena.
PD: gràcies a en Quino per la millor frase d'aquest "pegat".

dimecres, 19 de setembre de 2007

Trenta-nou

El primer dia de l'últim any és un dia diferent. Et lleves al matí i esperes la trucada de la mama i el papa, ells, com la tieta, mai no se n'obliden. Ella, la tieta, et trucarà una mica més tard (no vol fer quedar malament els pares). Més tard aniran caient els altres, sogres, tiets, cunyats i nebots i potser algun cosí. Els amics t'envien missatges al mòbil pretesament graciosos: kda dia + vell o tres tretzes avui no et llevis. Tu en grabaràs un per anar responent on dirà Gràcies, un petó.
Al veure tantes trucades els companys de feina començaran a sospitar, evidentment no hauràs dit res per que se n'adonin tard i hagin de correr. Ells també a mesura que corri la veu t'aniran felicitant. Pagaràs els cafès de la màquina i fins i tot alguna capsa de galetes. Arribarà aquell moment del dia en que amb algú o altre parlareu de que el dia de l'aniversari, a aquell que fa anys, li haurien de donar festa a la feina.
Arribaràs a casa a la tarda i trobaràs el regal que els de la guarderia li han fet fer al nen i malgrat tot et farà il·lusió.
El sopar serà especial, fins i tot hi haurà un després de sopar. I així hauràs passat El primer dia de l'últim any. Content, cansat te n'aniràs a dormir. Possiblemant abans encendràs aquest cigarret que havies de deixar i pensaràs que abans del 40 has de fer moltes coses.

Mentrestant l'amic mal parit, t'escriurà un post al bloc i et penjarà una cançoneta per que et posis tonto.
Per molts anys.



dimarts, 18 de setembre de 2007

Foc

Aquest senyor va signar fa trenta anys que tots som iguals davant la llei sense distinció de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Per tan deduixo, al veure'l a ell i al que fa la justicia espanyola, unes quantes coses:

No ha nascut, no és espanyol, ni europeu... ni humà. No té sexe ni religió i la seva opinió, condició i circumstància són diferents a la de la resta dels humans... òstia aquest pavo és Déu!!! i jo aquí cremant la seva imatge.

dijous, 13 de setembre de 2007

VISC, INDEPENDENTMENT D'ESPANYA


Ja no recordo en quin moment de la meva vida vaig decidir que jo no tenia res a veure amb España. El que si recordo és que vaig arribar a la conclusió de que ella no m’aportava res i jo no tenia res a donar-li. De fet, ni tant sols vaig fer el servei militar. No m’he emocionat mai veient la "selección española" jugant els mundials o qualsevol altre competició, fins i tot, només he cantat el “a por ellos oé...” en el moment en què ha quedat eliminada (sempre, per ara).
Sé, també, que amb el temps aquest sentiment no ha experimentat variacions. Ara és, si hi cap, molt més punyent que fa 10 o 20 anys, però això si, molt més serè. Ara tinc clar que la independència de Catalunya, el meu país, no és una qüestió política sinó sexual: que no em surt de la punta de la fava compartir les meves misèries amb ells.
Quan una parella o una banda de la parella, decideix que ja no hi ha res més a dir-se, que ja no pot donar res i que l’altre no li pot aportar res a la vida, sonen campanes de separació. És el moment de fer les maletes i, serenament, sortir per la porta i guardar-se els bons moments viscuts, que segur que n’hi ha. Però què passa si una de les parts s’entesta en què l’altre l’estimi? En tenim molts exemples actualment en forma de violència de gènere.
El millor per a la parella és que la separació sigui tranquila, sense crits ni soroll, un “adeu” ben dit pot convertir-se en un “fins aviat”, un cop de porta només fa malbé el marc. El cas contrari és una separació contenciosa i, com sempre, el problema més gran ve donat pel tema calés. Quan ja no queda res entre tots dos només cal decidir qui ha posat més diners en la relació i fer el millor repartiment possible, però, posats a marxar, moltes vegades val més que s’ho quedi tot l’altre, si s’ha pogut sobreviure fins aquell moment es podrà tirar endavant com sigui i, finalment, lliure.
Doncs aquest és el sentiment que ara em dóna voltes pel cap: Espanya, ja no t’estimo, no sé si algun cop et vaig estimar, però si que sé que ara no em fas ni fred ni calor, vull marxar... Si ho fem bé podem ser amics sinó, tu mateixa... Pel que fa als diners, queda-t’ho tot, jo amb el meu trocet de país ja en tinc prou. Puc marxar sense que ens haguem d’enfadar?.
Així, doncs, això és una carta de despedida, em sap greu fer-ho per carta, però ja ho provat de totes les maneres possibles i tu t’entestes en obligar-me a estimar-te, per tant he pensat que potser així, tranquilament, entendràs el que penso i com hem sento. Mai col·laborat amb la teva cultura perquè, poc a poc, m’he anat fent la meva; no estimo la teva bandera malgrat que s’assembla molt a la meva, que si que aprecio, en el punt just; no em fa ni fred ni calor la idea de “nación española”, en canvi, em posa profundament calent la de nació catalana; la teva llengua no m’és propera i t’ho dic en la meva que m’ha acompanyat des de petit, en fi... que no penso en tu, ni tant sols quan em faig palles. Ja ho va dir, algú que ara no ve al cas, adeu Espanya!

dimarts, 11 de setembre de 2007

Merda

Era tendra, tova i grossa i jo mirava cap a una altra banda. La vaig trepitjar i la puta ràbia que fa, sobretot quan duus sabates noves. A més, al ser grossa, va enfilar-se lateral amunt i quan les sabates son sandàlies això és molt perillós.
Vaig continuar per la vorera arrossegant el peu per mirar de deixar la merda allà on era. La sola va quedar prou neta peró els laterals... i no duia ni un trist clínex. Quan arrossegues el peu d'aquesta manera tothom sap que has trepitjat una merda. Alguns et miren amb cara de "pobre tio" d'altres la posen de "joder quin fàstic" però els que més m'emprenyen són els que riuen posant cara de "pringat!!".
No es pot anar pel món arrossegant merda al lateral de la teva sola.

Recomanació: al lateral de les escales mecàniques dels centres comercials hi ha una mena de raspall que fa tot el llarg de l'escala i només cal acostar-hi la sabata discretament. La moqueta d'aquests centres també ajuda per la resta. Òbviament no diré quin. Podrien trobar-me, que a tot arreu hi ha càmeres.

El cartellet amb la bossa estava a Llafranc, que no és on jo vaig trepitjar-la. Un veí fart, suposo?

dijous, 6 de setembre de 2007

CORREUS I SMS'S

Fa uns dies vaig rebre aquest sms: "hola, hola, ¿como va todo?, hace mucho tiempo que no se nada de ti, ¿va todo bien?, mándame un sms, sólo para saber como estas". Responc aquí mateix, (diga'm tonto): "Pues estoy hasta los cojones de que me intenteis enganyar para ganar dinero a mi costa".
El fet de rebre aquests sms's o el correu "spam" per internet, m'ha portat a elaborar una teoria, ja veus, hi ha qui és de riure fàcil i jo sóc de teoria fàcil, a banda també hi ha qui és fàcil, a seques... en fi, anem al gra: els correus escombraria (que normalment contenen un virus o una puta cadena que s'ha de seguir i que no serveix per res) i els sms (que pretenen que responguis per a fotre't una clavada de collons i guanyar diners a costa teva) no afecten als catalans. Aquesta seria la frase inicial de la teoria, ara ve la resta d'explicació.
Els que parlem, treballem, escrivim... en definitiva, vivim en català, esborrem directament qualsevol sms o correu electrònic que no estigui escrit en el nostre idioma. Així si veiem un correu que té com a "assumpte" la frase: "hola amigo", ja sabem que es tracta d'"spam", que diferent seria si, simplement, hi digués: "ep, company". Segurament, aleshores, ens ho pensaríem dues vegades i, almenys, llegiríem el correu. Perquè, us heu parat mai a llegir un d'aquests correus? La majoria pot contenir un escrit del tipus: "¿com estás?" (no t'importa), "el asunto que tratamos el otro dia lo he resumido en el archivo que te adjunto". Que bonic sona!!! D'entrada et fa sentir com un home/dona de negocis, osti!! algú ha resumit el tema que vam tractar l'altre dia en un arxiu adjunt!!! Doncs s'ha de ser "gilipolles" perquè jo no tracto "assumptes" amb ningú, no tinc assumpte pendents i no m'agrada que ningú resumeixi el que jo dic i ho adjunti com a arxiu en un correu. Què cony ha resumit? la xerrada d'ascensor que vaig tenir amb el veí sobre el temps i la pluja?, si és així s'ha de ser imbècil profund.
Espero que aquesta teoria no animi als "spameros" (si és que es diuen així) a canviar l'idioma dels seus correus o dels sms's, que, de moment, el fet diferencial, funciona de conya. El virus dels catalans és en castellà i que cadascú en tregui la conclusió que vulgui.
PD: osti, que llarg!!! (i no Jordi, aquesta frase no te l'han dit moltes)

diumenge, 2 de setembre de 2007

Deixar de fumar?

A tots aquells que feu servir els productes de la nostra competència:

Feliç dia del Pare.

No ve a tomb de res però m'ha semblat molt bo.

Fa un any, vuit mesos i quatre dies que no fumo. Havia acabat de signar una hipoteca, era més o menys aquesta hora quan vaig fumar-me l'últim cigarret d'un paquet pràcticament ple. Aquell paquet va estar molt de temps rondant pel cotxe. Un dia, al cap d'un parell de mesos d'haver-ho deixat, va sortir volant per la finestra en un atac de debilitat.
Des de llavors m'he fumat a sobre un munt de vegades. He somiat que fumava i m'he despertat amb sentiment de culpabilitat per haver-ho fet. He enyorat el fum i de vegades encara l'enyoro.
Ara tinc els pulmons nets... els genolls i els turmells però, fets pols. Al deixar de fumar vaig engreixar-me i ara peteixo pel sobrepès. Per culpa del sobrepès ronco i no dormo bé. Quan vaig de marxa destruiexo moltes més neurones. Abans combinava el beure amb el fumar. Ara combino el beure amb el beure. M'emborratxo el doble.
Ja ho diuen quan arribes als 40 t'has de començar a cuidar.
Endavant i sort.

dimecres, 29 d’agost de 2007

DEIXAR DE FUMAR

Una de les coses que cal fer quan s'arriba als 40 és deixar de fumar. T'ho diu tothom, la gent s'arriba a fer, fins i tot, pesada, però en el fons tenen un pelet de raó. Jo estic mirant de fumar només després del sexe, amb la qual cosa es pot que, tècnicament, hauré deixat de fumar.
La veritat és que ho he provat moltes vegades però aquest cop la cosa ha d'anar del tot seriosament. M'explico, ahir (dimecres, 29 d'agost) vaig anar a l'hospital perquè estava refredat i se m'havia acumulat mucositat als bronquis (em passa tot sovint), en resum, que per un error en una de les proves em van dir que era un infart i vaig estar 12 hores monotoritzat pendent del meu pobre cor. Finalment vaig poder sortir tranquilament però l'espant ja me'l vaig endur, així que si algú més té ganes de deixar de fumar conjuntament amb mi que ho faci saber en aquesta mateixa pàgina i podrem, fins i tot, fer apostes i fer un sopar quan hagi passat un temps prudencial sense fumar.
Fixeu-vos que l'altra persona que escriu en aquest bloc, en Jordi, ho va deixar ja fa més d'un any i té la mateixa voluntat que una escórpora, per tant ho podem aconseguir!!!!

divendres, 24 d’agost de 2007

Asteroides



Plovia i no vam anar a la platja, m'avorria i tenia cinc duros. A Sa Riera no s'hi podia fer gaire res el dia que plovia. Vaig entrar al bar que hi havia a peu de platja i vaig destinar tot el meu capital a passar dos minuts amb una màquina de marcianitus. Hi ha dies que la sort et somriu i va sortir-me una bona partida. Cap al final quan els asteroides m'assetjaven de forma perillosa vaig començar a donar voltes i a disparar com un boig perillós. I jo aguantant. Un noi que em mirava va deixar anar: - òstia nen, dónes més voltes que un fill de puta buscant la partida de naixement- em va fer riure tant que em van matar. Tot just ara en fa, més o menys, vint-i-cinc anys.

Fa una partideta?

dimecres, 22 d’agost de 2007

DRETS I TRIBUTS

El fet de pagar impostos és una obligació que parteix de la idea de que tots hem de contribuir en les despeses comunes del barri, del poble, ciutat, del país... i, alhora, del pagament d’aquests tributs, neixen uns drets que es poden resumir en el dret d’utilitzar i gaudir d’una sèrie de serveis, equipaments... que són, bàsicament, d’ús públic. Si teniu temps i ganes podeu donar un cop d’ull a la Llei 58/2003 del 17 de desembre General Tributària, sinó ja serveix el resum que n’acabo de fer.
La veu popular, però, és molt més sàvia que els mateixos legisladors i, aquest clamor popular afegeix una sèrie de drets al fet de pagar impostos que no recullen les mateixes lleis. En faig un resum breu per si algú ho vol tenir en compte.
- El fet de pagar l’Impost de vehicles de tracció mecànica, dóna dret, entre d’altres coses, a aparcar on et surti dels collons, ja sigui sobre la vorera, en un pas de vianants, en doble fila, davant d’un hospital...
- Si pagues l’IBI (Impost de Bens Immobles), pots posar la música a tot drap al menjador de casa, pots instal·lar un aire condicionat just sota la finestra de veí, tens dret a tancar la porta de casa teva amb els cops que vulguis fins que arrenquis el marc de la paret, pots, si ho vols, tenir l’ascensor ocupat tres quarts d’hora mentre xerres amb el veí/veïna...
- Pagar l’impost de les deixalles et permet abandonar la bossa plena de merda en qualsevol racó del carrer, et legitima per deixar la rentadora vella en mig de la muntanya, tens dret a obrir qualsevol contenidor (sigui del color que sigui) i deixar-hi la bossa amb les deixalles generals (paper, plàstic, orgànic...), fins i tot, pots penjar una bossa amb tot tipus de deixalles de qualsevol arbre quan vagis al bosc, perquè no la rebentin els típics lleons dels nostres boscos.
En cas que pagui l’IAE (els que el paguen) o l’impost de societats o qualsevol similar, pots, naturalment, contractar a qualsevol immigrant sense papers i explotar-lo fins que caigui rendit (fa un temps que es va retirar l’impost sobre l’esclavatge però els governs s’ho haurien de replantejar, donat que tindrien una important font d’ingressos per aquesta banda).
- Si pagues l’IVA d’un paquet de xiclets ja pots indignar-te quan algú et vol cobrar el mateix tribut per altres béns o serveis, per exemple, per fer-te una piscina coberta a la segona residència.
- Si contribueixes a la Seguretat Social, tens les portes obertes a ocupar la consulta del teu metge de capçalera tres cops per setmana per qualsevol ximpleria, allà assegut s’està molt millor que al carrer.
- Finalment caldria fer esment de l’IRPF, donat que el fet de pagar-lo obre les portes a tots els drets que no he esmentat abans (dret a una justícia personalitzada, que empresoni de per vida al que cometi alguna falta o delicte sempre que no sigui de la teva família, dret a anar a 220 quilòmetres per hora amb el cotxe i reclamar a l’administració si tens un accident...).
Naturalment podeu trobar qualsevol altre dret que us sembli i afegir-lo en qualevol dels impostos que he esmentat o en d'altres que m'he deixat (impost de succesions i donacions, sobre el patrimoni...) Pel que fa a obligacions no cal que patiu, no n'hi ha més que la que he esmentat al principi.
Ja seria hora de que els legisladors adoptessin per escrit tots aquests drets que ara només són adquirits per “usucapió” (bonica i estúpida parauleta jurídica que ve a voler dir per ocupació o per ús).Quan la llei contempli totes aquestes possibilitats el país estarà avançant amb passos “agigantats” cap al 2020. O és que no hi tenim dret? Que no paguem els nostres impostos?

dijous, 16 d’agost de 2007

No...

...i em sap greu, o no, però no et pots quedar. I no ho dic per ràbia, per enveja o per mala llet.
Tots ho hem provat. Al fer la vintena potser no, ens feia il·lusió ser grans. Els vint-i-cinc van costar però de festa en festa i "tiro porqué me toca" i qui dia dia passa vintena empeny. Als trenta vam començar a dir la bestiesa dels vint-i-deu i a sentir-nos dir - són vells que volen semblar joves - qui ho deia, ara, ja passa dels trenta.

I tot plegat per arribar als quaranta, i adonar-te'n de que tens més panxa i menys cabells i d'aquests uns quants molts, blancs, una hipoteca fins als seixanta ben passats i en algun cas mainada o mainades. Per adonar-te'n que ja no beus Martini, que t'has passat al gin-tònic que odiaves i al whisky de malta que no podies pagar, que tres cubates et tomben i que les borratxeres de dissabte et foten de ressaca fins dijous. I en Serrat que no ens enganyi, no fa vint anys que tinc vint anys, fa quinze dies que en tinc quaranta i és per això per aquests quinze dies d'experiència que et dic:

No company, no et pots quedar.

dimarts, 14 d’agost de 2007

EGO


Moltes vegades he pensat que el fet d'escriure un bloc és un exercici d'egocentrisme claríssim. És a dir, què ens fa pensar que a algú, que no siguem nosaltres, li pot importar una merda el que nosaltres opinem, pensem, vivim... Però què vols fer-hi? m'encanta seguir amb aquesta mostra d'egoisme que ens fa, a tots, un pelet més humans.

La veritat és que tenia pensat, en aquest "post", explicar unes quantes coses que m'emprenyen, que m'han emprenyat al llarg dels meus 38 anyets, però algú se m'ha avançat en el seu bloc (la Bet, que és cosina d'en Jordi, que també col·labora en aquest bloc). Malgrat tot no me'n puc estar de comentar dues cosetes que no puc suportar.

Una són les mosques, odio estar descansant, llegint, treballant, mirant la tele... i que hi hagi unes quantes mosques que es van parant per les cames, els braços, els peus..., que et van fent pessigolles i que no et deixen concentrar en una tasca tant important com, per exemple, treure boletes de ronya dels dits dels peus.

En segon lloc no suporto la gent que, d'entrada, et pren per idiota. Això ho escrit perquè m'ha passat fa molt poc i ho tinc molt i molt present (he de recordar que ja tinc 38 anys i que la memòria ja no és el que era). Es tracta d'aquelles persones amb les que no hi tens un tracte habitual (caixera d'un supermercat, treballador d'una benzinera...) però que si que vas veient d'una manera, més o menys, asídua. Aleshores, un bon dia, els hi fas un comentari del tipus: -Estàs a punt de fer vacances, no?- i ells riuen de to sorneguer, per sota el nas, et responen un lacònic: -Si- i busquen, al seu voltant, aviam si hi ha algú que rigui amb ells. Què cony els hi fa tant gràcia? La pregunta? L'estúpida resposta que han donat? O bé, el fet de que treballen més hores que un rellotge per una merda de sou? Clar que potser la culpa és meva, m'hauria de limitar a demanar el que vull, pagar i marxar. Això, ja no faria gràcia, però és que, aleshores, el món, al meu parer, no faria gràcia.

En fi... en un altre ordre de coses, recordeu els xiclets bazoka? Jo si.

dijous, 9 d’agost de 2007

A PROP DELS 40

Per si us pot ajudar, amb aquest bloc (escrit així per catalanitzar-ho), pretenc recollir tots els pensaments, vivències, reflexions, anècdotes... d'algú que ja ronda els 40. De moment en tinc 38, per això el títol del bloc (em puc quedar?). Possiblement les entrades que hi afegiré contindran la maduresa dels 40, barrejada amb la immaduresa dels homes. Consti que quan dic homes ho dic amb tota la mala llet, si... homes, la majoria d'homes entrem a "l'edat del pavo" als 13 o 14 anys i ens deprimim en el moment en el que la pròstata ens impedeix fer concursos "d'aviam qui pixa més lluny". En aquest moment deixem la primera adolescència i entrem en la segona. Aquesta és molt pitjor, perquè, com que ja no podem acabar les festes amb els calçotets per barretina, ens dediquem a perseguir sexualment tot allò que tingui una mica més de vida que una ameba (Protozou de l’ordre dels ameboides, constituït per una cèl·lula eucariota habitualment nua i uninucleada, limitada solament per la membrana citoplasmàtica, que pot variar contínuament de forma a causa de l’emissió de pseudopodis, amb funció locomotriu i alimentària, aquesta és la definició de l'IEC, no direu que no us ha posat un pèl... en fi, no us ha posat?).
Doncs bé, ens anirem trobant per aquí, reflexionant des d'aprop dels 40 el que no vam tenir temps de reflexionar als 20 i desitjant que la vida ens torni als 15 per tornar-la a cagar com quan en tinguem 50. Bàsics... jo diria que, simplement, som bàsics.