dimarts, 2 d’octubre de 2007

ÉS D'ELLS


Vaig arribar a casa cap al tard, a s’hora baixa. Estava cansat i no tenia ganes de posar-me a arreglar l’endoll del microones, un dia més el deixaria per l’endemà, un any més sense microones. A la televisió no hi feien res digne de menció, és més, si hagués hagut de mencionar el que feien hagués estat amb males paraules, així que em vaig decidir a encendre l’ordinador. Va roncar dues o tres vegades amb so profund, quasi gutural i al cap de tres o quatre minuts es va il·luminar la pantalla. Definitivament havia de llençar aquell “trasto” i comprar-ne un de nou. L’ordinador és un aparell fabulós però quan tens mandra, a diferència de la tele, si l’encens no hi ha res, no hi fan res, no es mou res, només hi ha una pantalla amb algun fons de colors i tot de carpetetes que esperen que les cliquis, però, collons, quina mandra!!!!
Vaig decidir mirar directament el correu i em va cridar l’atenció un missatge que deia: - Ja he solucionat el problema. Així resulta que jo tenia un problema i no ho sabia!! Em va donar per respondre, li vaig dir que volia saber com l’havia resolt i que si ens podíem trobar al cap de dues hores davant la cabina que hi ha a prop del port.
Vaig anar cap allà sense tenir les idees gaire clares, qui hauria resolt un problema que no sabia que tenia d’una manera que desconeixia, això era la definició perfecte de tècnic informàtic. A l’hora en punt estava al lloc indicat, mirant a munt i avall i no veia ningú. Em sembla recordar que algú m’havia dit que esperar cinc minuts quan tens una cita és de bona educació, algú amb paciència i poca feina m’ho devia dir. Però vaig esperar els cinc minuts de rigor i allà no apareixia ningú. Quan ja anava a marxar el vaig veure, estava allà dret, palplantat, al costat del muret. La veritat és que em va fer por, res en ell era normal, ni el vestit, ni l’expressió... res!! Vaig marxar estratègicament esperant que no m’hagués vist, no volia tenir cap tipus de contacte amb ell, era... inquietant, com a mínim.
Per desgràcia no va ser l’últim cop que el vaig veure, aquell mateix dia, tornant cap a casa en tren, per la megafonia va sonar la típica frase: - El tren estarà aturat deu minuts a l’estació per motius aliens a la nostra voluntat. Vaig mirar per la finestra i allà estava ell, dret, palplantat, amb la mateixa expressió que feia una estona al port.
A partir d’aquell dia el vaig trobar tot sovint: quan fallava la tele i era “cosa d’ells”, quan “algú” deixava caques de gos a terra i no les recollia, quan el mòbil feia sons estranys, quan “no se sap qui” deixava propaganda a la meva bústia, quan a casa no sabia on havia posat un bolígraf, les ulleres..., quan "algú" ,que no era jo, es ficava al llit amb la meva dona... en cadascuna d'aquestes ocasions allà estava ell, palplantat... el vaig arribar a odiar. Prometo que mai més respondré un correu, a no ser que tingui molt clar que és d’algú de vosaltres.
La meva aportació a relats conjunts

6 comentaris:

zel ha dit...

Ja ho té això de respondre quan no s'adrecen a tu pel teu nom ... i encara així cal que t'hi miris, compte que de vegades ens quedem amb allò que escrivim i... es fa... real????? Jeje, la broma de la por!

Clarissa Vaughan ha dit...

Bó, bó! M'ha agradat molt :D

Pd40 ha dit...

jejeje, el tècnic informàtic era d'Apple, suposo. Bon relat, m'ha agradat llegir-lo :)

barbollaire ha dit...

Carai, company! Què bo!
molt bon relat!
Felicitats!

iruNa ha dit...

vaja... és una mica inquietant no?? buf!! se m'ha posat la pell de gallina, quina por!!! Pensar que rera cada cosa "dolenta" que ens passa s'hi amaga un personatge així.. doncs no és alentador!!!
jeje.. M'ha agradat molt!! Visca la imaginació!!!

Joana ha dit...

Ben trenat. Felicitats!