divendres, 28 de setembre de 2007

FRESSA

Vas cada dia a la feina, t’encarreguen mil coses per fer, a això cal sumar-hi els exàmens (PACS) de la UOC (la llicenciatura en dret és complicada, llarga i dura... i no faré cap més comentari sobre això), família, encàrrecs, alguna maquetació... i, finalment, per si fos poc, el cap de soca que fa aquest bloc conjuntament amb mi, m’encarrega que intenti recordar alguna fressa característica de la meva vida, com si no tingués prou feina!!!
Doncs som-hi.
Així, d’entrada, recordo:

1.El soroll de la tramuntana a l’Empordà.
El vent pot durar dies, fins i tot setmanes i arriba a convertir-se en un malson, però, alhora, et refresca el cervell i t’aclareix les idees. Alguna nit, quan vivia en una casa de fusta de la família, vaig a pensar que em despertaria a prop de València.
2. La fressa del silenci del setembre a El Port de la Selva.
Quan marxa tothom, quan l’estiu s’ha acabat i tothom torna a treballar, sinó bufa el vent es pot sentir l’impressionant so que pot fer el no res.
3. El clinc clinc de la campaneta del drapaire.
Molt a prop de la fressa que feia l’esmolet doncs moltes vegades passaven plegats.
4. El rascar de l’agulla sobre el vinil (H2C=CH–) dels discos.
Era el preludi de la música que posava el meu pare els diumenges al matí i que no diré si m’agradava o no.
5. El cloc de l’interruptor al connectar la ràdio vella, de fusta.
Molt lligat a l’anterior, naturalment.


Ara quedaria afegir alguns sorolls que m’agradaria sentir, bé... de fet, més que sorolls serien frases. Sóc conscient de que algunes les sentiré i d’altres, segurament, no:

1. M’agradaria sentir el president del meu país dient: des d’ara ja no depenem per res d’Espanya.
2. També voldria que el meu fill digués, algun dia: no ets el millor pare del món, ni de lluny, però t’estimo així.
3. Algun dia la meva cap dirà?: treballes de conya, et faig fix i et triplico el sou.
4. Al meu metge li sentiré dir: no era una quimera, després de moltes proves ja n’estem segurs: ets immortal.