La visió, quasi poética, d’en Jordi sobre el primer dia de l’últim any m’ha fet reflexionar. Crec que veig una jornada lleugerament diferent.
Et lleves al matí, això no canvia, i et vas a rentar les dents. Quan et mires al mirall penses que, realment, encara no ets un jove de 40 i ja fas aspecte d’un vell de 39. Agafes el cotxe per anar a treballar i des d’una emissora de ràdio qualsevol et pregunten: la teva dècada van ser els 80? I arribes a la conclusió de que ja has entrat definitivament a la maduresa i encara t’estàs plantejant què faràs a la vida, com si en tinguessis 18.
Esperes la trucada dels papis, això si, no fallen... pobres, per dins deuen pensar: quan jo tenia la seva edat ja tenia les idees clares i un futur prometedor per endavant, osti... 39 porcs hauríem criat!!!. La tieta potser no trucarà perquè sempre has estat el nebot simpàtic, la resta eren els guapos i, entre tants nebots, sempre se li pot passar un aniversari.
Missatges d’amics pocs, alguns s’obliden que és el teu aniversari, d’altres se’n van oblidar fa temps de que ereu amics. A la feina, un cop has dit que fas anys, no noten gaire moviment en el mòbil i comencen a plantejar-se si realment és el teu aniversari, i sinó ho has dit, només, per cridar l’atenció. Poc a poc tot plegat es va diluïnt en mig de les necessitats de la feina diària.
Quan arribes a casa tens uns dels pocs regals que et poden quedar: tornar a casa i trobar a les persones que estimes, fins i tot encara que a la guarderia no hagin fet cap regalet.
El sopar si que és especial però després... clar, ja tens 39 anys i... el cansament de la feina, els mals a tots els ossos, la son... tot plegat i una mica la por a començar a fer el ridícul i avançar la crisi un any, fan que et posis a dormir tranquilament. I així haurà passat el primer dia de l’últim any. Malgrat tot agraeixes profundament les felicitacions dels que, realment són amics i, l’endemà, quan encetes el segon dia de l’últim any, penses que la vida, ni que sigui per aquestes petites coses, val realment la pena.
Et lleves al matí, això no canvia, i et vas a rentar les dents. Quan et mires al mirall penses que, realment, encara no ets un jove de 40 i ja fas aspecte d’un vell de 39. Agafes el cotxe per anar a treballar i des d’una emissora de ràdio qualsevol et pregunten: la teva dècada van ser els 80? I arribes a la conclusió de que ja has entrat definitivament a la maduresa i encara t’estàs plantejant què faràs a la vida, com si en tinguessis 18.
Esperes la trucada dels papis, això si, no fallen... pobres, per dins deuen pensar: quan jo tenia la seva edat ja tenia les idees clares i un futur prometedor per endavant, osti... 39 porcs hauríem criat!!!. La tieta potser no trucarà perquè sempre has estat el nebot simpàtic, la resta eren els guapos i, entre tants nebots, sempre se li pot passar un aniversari.
Missatges d’amics pocs, alguns s’obliden que és el teu aniversari, d’altres se’n van oblidar fa temps de que ereu amics. A la feina, un cop has dit que fas anys, no noten gaire moviment en el mòbil i comencen a plantejar-se si realment és el teu aniversari, i sinó ho has dit, només, per cridar l’atenció. Poc a poc tot plegat es va diluïnt en mig de les necessitats de la feina diària.
Quan arribes a casa tens uns dels pocs regals que et poden quedar: tornar a casa i trobar a les persones que estimes, fins i tot encara que a la guarderia no hagin fet cap regalet.
El sopar si que és especial però després... clar, ja tens 39 anys i... el cansament de la feina, els mals a tots els ossos, la son... tot plegat i una mica la por a començar a fer el ridícul i avançar la crisi un any, fan que et posis a dormir tranquilament. I així haurà passat el primer dia de l’últim any. Malgrat tot agraeixes profundament les felicitacions dels que, realment són amics i, l’endemà, quan encetes el segon dia de l’últim any, penses que la vida, ni que sigui per aquestes petites coses, val realment la pena.
PD: gràcies a en Quino per la millor frase d'aquest "pegat".
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada