dilluns, 17 de desembre de 2007

DIGUES...

Una de les situacions que recordo amb més nostàlgia (és sinònim de ràbia?) és aquella de quan era molt petit, o potser no tan, devia tenir uns 3 o 4 anys.
Aviam, poseu-vos en situació:
Dues mares s'acosten, en sentit contrari, pel carrer. Les dues porten un nen/a agafadet/a del/a manet/a (deixaré el políticament correcte perquè m 'emprenya). Quan estan a la mateixa alçada una diu, dirigint-se al seu fill:
- Mira, en... (aquí hi va el nom del fill de l'altra mare, MAI el de la mare). Digues... que veniu de treballar?
- (L'altra mare dirigint-se al seu propi fill) Digues... no, hem anat a comprar roba.
- Digues... doncs avui és dia de treballar.
- Digues... si, però hem agafat festa.
- Digues... després rondinarem perquè no tenim diners.
- Digues... això vosaltres que sempre esteu rondinant.
- Digues... no som nosaltres els que anem justos a final de mes.
A partir d'aquí la conversa anava per uns "derroters" inexcrutables i podia acabar, quasi, com el rosari de l'aurora.
Les mares, com si fossin ventri... ventroli... ventrilo... com si parlessin amb el ventre, feien servir els fills per dir-se totes les burrades no es dirien sense els seus ninots agafats de la mà.
Sempre em quedava la sensació d'haver participat en una gran discussió. Des d'aleshores quan veig una mare amb un nen li dic:
- Digues... si vades boca t'arrencaré la llengua amb unes alicates.
I funciona!!!