dijous, 16 d’agost de 2007

No...

...i em sap greu, o no, però no et pots quedar. I no ho dic per ràbia, per enveja o per mala llet.
Tots ho hem provat. Al fer la vintena potser no, ens feia il·lusió ser grans. Els vint-i-cinc van costar però de festa en festa i "tiro porqué me toca" i qui dia dia passa vintena empeny. Als trenta vam començar a dir la bestiesa dels vint-i-deu i a sentir-nos dir - són vells que volen semblar joves - qui ho deia, ara, ja passa dels trenta.

I tot plegat per arribar als quaranta, i adonar-te'n de que tens més panxa i menys cabells i d'aquests uns quants molts, blancs, una hipoteca fins als seixanta ben passats i en algun cas mainada o mainades. Per adonar-te'n que ja no beus Martini, que t'has passat al gin-tònic que odiaves i al whisky de malta que no podies pagar, que tres cubates et tomben i que les borratxeres de dissabte et foten de ressaca fins dijous. I en Serrat que no ens enganyi, no fa vint anys que tinc vint anys, fa quinze dies que en tinc quaranta i és per això per aquests quinze dies d'experiència que et dic:

No company, no et pots quedar.