dilluns, 25 de febrer de 2008

Dinar

El dinar… aquella estona que hi havia entre pati i pati. Ineludible. Fèiem cua a la porta i ja senties l’olor de cuina massiva, de cuina per centenars. Entràvem i a mà esquerra hi havia les guixetes dels tovallons, després la safata i a passar per la finestra de la cuina on començava el suplici. De bones a primeres, després dels coberts i el got, agafàvem les postres per no desmoralitzar per començar, fruita generalment i de tant en tant donut o mig phoskitos. Després el primer, el segon i a taula. Algú agafava el megàfon i... Déuipareomnipotentambsadivinaparaulabeneeixiaquestataulaiatotsnosaltresamén.
Començava llavors una llarga hora de negociacions i amenaces.

- Vaaa menja!
- És que no m’agrada.
- Vols fer el favor de menjar.
- Jordi no facis el ronso i menja.
- Lluís, la taronja amb forquilla i ganivet o te la menges amb pell...
I el lluís per tocar el collons es menjava la taronja amb pell.

Eren dies d’amagar el peix al tovalló i deixar-lo a la guixeta fins a final de curs, de posar la carn a la butxaca i abandonar-la de camí al camp, de menjar per terra, de bon rollo el dia d’ou al niu, de repetir el dia de macarrons, d’intercanvis de la carn d’avui pel peix de divendres i d’escampar les llenties pel plat per fer veure que no n’havies deixat massa i a l’hora de tornar la safata no et fessin tornar per acabar-les.

7 comentaris:

XeXu ha dit...

I no fèieu guerres de menjar? Bé, t'he de dir que tot el que expliques (menys la paraulota aquesta religiosa) em sona moltíssim, i m'has fet reviure aquells moments. Vist ara, m'encantaven els intercanvis. Ai, quins temps. Jo no em menjava mai les bledes, ja t'ho dic ara.

rosa ha dit...

jo amagava el pà a la butxaca...però quan sorties al pati et regiraven les butxaques.
per mi els macarrons ratllats eren un martiri...sort que només va ser un any de menjador....però eren els anys del franquisme.....

Núria ha dit...

Quins records! I quin menjar més horrible que ens havíem d'empassar algunes vegades!

Jesús M. Tibau ha dit...

De petit no anava a menjadors escolars. De més gran sí, quan estudiava secundària i estava en una residència d'estudiants. L'hora del dinar i el sopar era divertida, i sovint hi havia aquesta mena de discussions i disputes, totes elles entranyables, vistes des de la distància.

Abi ha dit...

jo havia amagat les llenties dins un panet i havia tirat el que no hi cabia per la finestra, molt educatiu!!!

Telefone VoIP ha dit...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Telefone VoIP, I hope you enjoy. The address is http://telefone-voip.blogspot.com. A hug.

AINA ha dit...

jajajja, quina epoca aquella oi¿? si, jo també me´n recordo d´haver amagat menjar.. d´haver´-me de quedar per no voler menjar llenties i llegums... jej pero recordo amb molt bon rotllo l´epoca dels menjadors ja que sempre despres teniem una bona estona per disfrutar amb els amics.. repeteixo. vaya epoca akella

aina