TRISTESA

Na Poeva és una prostituta. Diuen que va venir del nord, que la va portar un d’aquells vents freds que l’hivern et poden aclarir l’esperit o convertir-te en el més salvatge dels monstres.
Poeva havia estat jove, com totes les prostitutes... com tothom i durant molts anys la seva millor ofrena era el seu cos. Un cos jove, bonic, perfecte. Un cos amb unes corbes ben definides i amb racons feréstecs i poc explorats.
Poeva no havia estat mai amable, no li calia, els seus clients s’adaptaven a la irritabilitat constant que respirava i a les maneres de fer tosques i desagradables que exhibia. Però aquell cos els atreia. No els hi va importar mai que no demostrés cap gratitud, cap simpatia, cap tendresa...
Poeva, però, s’ha fet gran, com en tots els contes tristos on hi apareix alguna prostituta. Els seu cos no és prou vell per deixar-ho estar, ni prou jove per atreure els clients com abans. Ella no ha après mai a ser acollidora i ara ja li sembla massa tard. El seu cos està massa potinejat, manejat... ja no queden racons inexplorats i els clients ja no se senten atrets per tanta deixadesa.
Poeva, ara, seu en el mateix racó de sempre i observa, cansada, trista... però massa orgullosa per plorar, per trencar amb tot i tornar a començar de nou. Massa gran, segons ella, per aprendre paraules noves, altres maneres de fer...
Per a Poeva, però, no és tard, els seus clients ho sabem, només li cal deixar l’orgull que l’ha mantingut fins ara. Si, encara hi és a temps!!