RELACIÓ CAUSAL (I)

- El tren va ple, no molt, però ple, costa bellugar-se. Algú va i tornar, de punta a punta del vagó i fa bellugar a tothom cada cop que passa. Em fa sentir ràbia.
- Parla per telèfon: - Al final m’han “despedit”. No sé què li responen a l’altra banda però ha de penjar, té un nus al coll, mira a banda i banda com buscant una solució d’emergència. Finalment es queda mirant a l’infinit, cap al futur... Em fa sentir llàstima.
- Una noia amb la faldilla i la intel·ligència curtes avança a tothom a corre-cuita, donant cops de colze quan cal, enfila les escales molestant a una dona gran que se la mira amb odi. Finalment la noia rellisca i cau asseguda a les escales. Ens deixa veure unes calcetes negres amb blonda. Em fa riu... em posa calent.
- Un home seu en un racó amb el braç i la mà estirats. Demana, pidola... Passa una mare amb un nen petit que menja un entrepà. El nen es queda mirant l’escena i li diu alguna cosa a la mare. La mare s’ajup i li parla a cau d’orella. Continuen caminant i al passar pel costat de l’home el nen fa el gest de donar-li l’entrepà a l’home. Imagino què li havia dit la mare al nen. M’entendreix.

TELEVISIÓ

Possiblement en Jordi, el company d’aquest blog, farà aviat un repàs de temes publicitaris, televisió... no sé si ho farà en el seu blog (cròniques de sota del mugró) o ho farà en aquest mateix (té una vida molt agitada...). El cas és que, mentrestant, deixo uns apunts d’observacions que he fet a la televisió.

1. Anuncis: Fa uns dies comentàvem que s’han deixat de fer aquells anuncis que tenien gràcia (“guiropa” i similars). És una llàstima perquè et feien més agradable l’estona de publicitat. Ja sé que moltes vegades ni tant sols recordaves la marca que pagava l’anunci però és que ara, encara que la recordis, continues comprant els que et surt dels ous (kinder, clar). O al revés, perquè puc assegurar que mai, mai compro aquells productes de neteja que han de fer servir el masclisme per anunciar-se, és el cas, per exemple, cillit bang i productes similars que, sembla ser, només poden fer servir les dones.

2. Suggeriment: Les televisions fan pocs programes bons, és cert. La majoria no valen la pena, però n’hi ha alguns que fan de bon veure (que bonic ha quedat això). Seria el cas, per exemple, de Polònia, House, Bones, El Mentalista, Se lo que... La majoria són al vespre i alguns coincideixen en dia i hora. Les televisions programen i contraprogramen sense manies però m’atreveixo a fer un suggeriment: no es podrien posar d’acord i fer cada dia, cada cadena un programa o sèrie bo? Ho dic perquè el dia que una televisió emet, per exemple, una sèrie genial la resta ja ho tenen perdut, per tant, perdut per perdut, coi, deixa de contraprogramar i guanya’t el vespre següent!! Arribarà el moment en què faran la mateixa nit House, Polònia, Bones, El Mentalista, CSI? Si això els engegaré a la merda, ho juro!!

3. Ahir (dimarts 24.11) va jugar el barça contra l’Inter. Ho vaig veure i escoltar per la 1 perquè no tinc cap ràdio a prop de la tele. Ho vaig escoltar en castellà perquè no em funcionava el dual. Fins aquí el resum. A partir d’ara la queixa... és que els hi molesta a les cadenes espanyoles que jugui el barça a Europa? Els comentaris dels locutors i convidats eren penosos. Això passa a la 1, a antena 3, a tele 5... Quan el barça juga la champions els comentaris són despectius, avorrits, repetitius... Després d’una gran jugada de tot l’equip en Xavi va fer una rematada de cap genial... doncs van passar dos minuts parlant de l’aturada del porter de l’Inter... El Milà no jugava bé perquè no havia vingut preparat i perquè estava tenint una mala nit, què collons!!! Si el barça se’l va menjar amb patates, si no els va deixar passar del mig camp!! A la segona part els locutors encara deien: l’Inter es recupera encara farà un bon partit... no era un comentari, era un desig!!

ESTIMATS INÚTILS...

No acostumo a demanar mai que un metge vingui a casa. Sovint necessito veure el metge, per al·lèrgies, refredats o, simplement, per hipocondria. Malgrat tot mai demano que el metge vingui a casa. Només ho he fet dues vegades i ha estat perquè, realment, no em podia moure. Les dues vegades el metge s’ha fet el “suec”, del CAP m’han dit:

- el metge vindrà d’aquí a una hora.

Al cap d’una hora ha trucat el metge i m’ha dit:

- Com et trobes?
- Doncs molt malament, no puc respirar i tinc molta febre, per descomptat no puc caminar i no em puc acostar cap a aquí on sou.
- Doncs mira... pren “ibuprofè” i “paracetamol” i si en un moment donat, d’aquí a dos o tres dies estàs pitjor, demanes hora que aleshores si que et voldré veure.

Doncs bé, cap de les dues vegades n’he fet cas. No podia més, quan vaig demanar el metge a casa ja no podia respirar i em costava, fins i tot, anar fins al lavabo.
Les dues vegades he acabat anant a l’hospital d’urgències. La primera vegada es va saldar amb un pneumònia que vaig poder guarir a casa, amb medicació. Aquesta segona vegada s’ha complicat més i he estat 4 dies complerts ingressat en un hospital, amb una mascareta d’oxigen i amb la medicació administrada, directament, a la vena.
Ara ja estic bé, gràcies, i “ells” encara no han bellugat el seu cul del seient calentó, d’aquell raconet que els proporciona el seu despatx de la seva consulta: - si d’aquí a uns dies estàs pitjor si que et voldré veure... si d’aquí a uns dies estic pitjor m’hauràs de veure en foto, idiota!!!!
En fi... que moltes gràcies a alguns inútils per la seva col·laboració, espero que mai necessitin un advocat de forma urgent:

- Estic a comissaria perquè m’han atrapat conduint amb una tassa d’alcohol superior a la permesa.
- Doncs pren un got d’aigua que et rebaixarà la tassa d’alcohol en sang i si d’aquí a uns dies et trobes pitjor ja em trucaràs que potser aleshores si que et voldré atendre.

A banda: moltes gràcies a tot el personal dels dos hospitals on em van atendre (metges, infermeres, personal sanitari, personal de l’ambulància), realment tots van estar molt professionals i em van fer l’estada molt més agradable. Ells si que són persones que estimen la seva professió!!!. Una abraçada a tots.

RECULLO EL TESTIMONI

Avui em toca defensar dues coses que són difícils d’explicar.

Començo per recollir el testimoni del post que hi ha just a sota d’aquest. Els delictes que, previsiblement, poden haver comès les dues persones imputades en el cas del Palau de la Música cobren una especial importància quan es parla de la quantitat, mentrestant podríem dir que “només” estan acusats de falsedat documental i apropiació indeguda. Serà la investigació que ara s’està duent a terme la que decidirà si se’ls pot, o no, acusar d’altres delictes i en quin grau s’han comès els que ja es coneixen (continuat, diversos...) i decidirà, sobretot, si s’han comès o no. No vull avorrir deixant aquí gran quantitat d’articles de codis o jurisprudència però si que cal recordar que la presó provisional és una eina que, com he dit més d’una vegada, s’ha d’utilitzar amb molta cura. Bàsicament perquè es tracta d’empresonar una persona que encara no ha estat jutjada, que no té una condemna concreta, que no sabem, perquè així ho diu la llei, si és o no és culpable (ningú ho és fins que es demostra en un judici, fins que hi ha condemna). L’alarma social es pot prendre com a base per a decretar una presó provisional, però, repeteixo, l’alarma social, no la indignació social. La llei no es pot dictar en base a la ràbia que sentim cadascú de nosaltres, les sentències tampoc. Pot ser que en aquesta ocasió s’hagi comès un error (no he llegit la interlocutòria del jutge que el va deixar en llibertat), malgrat tot la previsió i la certesa és que el judici per aquest cas no serà ni la setmana que ve, ni el mes que ve, ni, segurament, l’any que ve. No es pot tenir a la presó a una persona de forma preventiva durant tant de temps i aquí si que em permeto demanar celeritat a les autoritats judicials perquè la dilació en el procés no sabria com defensar-la.

El segon tema són els casos de “corrupció” que han sortit a la llum els darrers dies. No me’n podia estar de fer-hi algun comentar-hi, tot i que reconec que són temes difícils de tocar i voldria fer algunes apreciacions:

1. No tots els polítics són iguals, ja he “confessat” algun cop que he estat polític en un poble i us puc assegurar que la majoria de persones que s’hi dediquen no tenen la intenció de lucrar-se de forma ràpida i a costa de molts. Aquest cas, com l’anterior, cobren força quan surten als mitjans de comunicació i quan sabem que aquell o aquell altre s’han embutxacat tants diners... En realitat, però, no crec que la corrupció política en els ajuntaments arribi ni a l’1 per cent del total d’alcaldes i regidors que hi ha a al nostre país (estem a la vora dels 1.000 ens locals).

2. Ara alguns s’han apuntat a demanar la “presumpció d’inocència”. Aquest és un terme jurídic que es pot tenir a la punta de la llengua segons el vent que bufi perquè s’acaba prostituint. La presumpció d’inocència té molt a veure amb el que explicava en el punt anterior i s’ha de respectar sempre, no només quan la part passiva és militant d’un partit polític concret. No m’ha agradat el que ha passat però encara m’ha agradat menys la reacció d’alguns partits. Em permeto recordar-los que a les televisions públiques que depenen directament o indirectament d’ells es vulnera aquest dret a diari i no surten a fer-ne una defensa aferrissada com estan fent ara.

Recuperem la calma si us plau, tinguem una mínima fe en la justícia, sabent que també comet grans errors i esperem al desenllaç de tot plegat. Els judicis paral·lels no són bons.

Llei

Un pot anar de bona fe quan té sis anys i després de robar un sobret de cromos quan l'enganxen demana perdó i promet no fer-ho mai més. Però quan se'n tenen setanta-tres i el que t'has endut són vint milions d'euros...

Digueu-me burro si voleu, però hi ha coses que no entenc per molt que s'ajustin a llei i em fan pensar que no tots som iguals davant d'aquesta llei. Hi ha d'haver actuacions que han de ser estètiques i exemplificadores i aquests dos senyors haurien d'haver passat algun dia a la presó, ni que fos per fer-nos veure que passar-te trenta anys robant, enganyant i mentint mereix algun càstig més que una breu visita a la nova ciutat de la justícia.

TRISTESA

Na Poeva és una prostituta. Diuen que va venir del nord, que la va portar un d’aquells vents freds que l’hivern et poden aclarir l’esperit o convertir-te en el més salvatge dels monstres.
Poeva havia estat jove, com totes les prostitutes... com tothom i durant molts anys la seva millor ofrena era el seu cos. Un cos jove, bonic, perfecte. Un cos amb unes corbes ben definides i amb racons feréstecs i poc explorats.
Poeva no havia estat mai amable, no li calia, els seus clients s’adaptaven a la irritabilitat constant que respirava i a les maneres de fer tosques i desagradables que exhibia. Però aquell cos els atreia. No els hi va importar mai que no demostrés cap gratitud, cap simpatia, cap tendresa...
Poeva, però, s’ha fet gran, com en tots els contes tristos on hi apareix alguna prostituta. Els seu cos no és prou vell per deixar-ho estar, ni prou jove per atreure els clients com abans. Ella no ha après mai a ser acollidora i ara ja li sembla massa tard. El seu cos està massa potinejat, manejat... ja no queden racons inexplorats i els clients ja no se senten atrets per tanta deixadesa.
Poeva, ara, seu en el mateix racó de sempre i observa, cansada, trista... però massa orgullosa per plorar, per trencar amb tot i tornar a començar de nou. Massa gran, segons ella, per aprendre paraules noves, altres maneres de fer...
Per a Poeva, però, no és tard, els seus clients ho sabem, només li cal deixar l’orgull que l’ha mantingut fins ara. Si, encara hi és a temps!!

Torracollons

A veure, U2 ve a Barcelona a engegar la seva gira mundial, fent-hi dos concerts que han d’haver reportat a la ciutat uns ingressos considerables a part d’una publicitat a nivell mundial brutal. Segur que a més la gent que va anar als concerts, els periodistes que el van seguir, els policies que el controlaven van fer consum i despesa als comerços i bars del barri. Tenir un gran equipament al costat de casa dóna molts avantatges, prestigi i vida a un barri. Aquests beneficis, molt de tant en tant, comporten algun inconvenient.

Hi ha vegades que les autoritats haurien de poder engegar a pastar als veïns que truquen per queixar-se i aquesta hauria de ser una d’aquestes vegades. Per què una part de la bona imatge que havia donat la ciutat se n’ha anat en orris per culpa de quatre, i molt probablement el següent concert que hagi de programar Dr. Music s'hagi d'anar a veure a València o Saragossa. Llavors el mateix que ha trucat per queixar-se del soroll també trucarà per queixar-se que ja no es fan concerts i que el seu veí ha hagut de tancar el bar.

I això em recorda al veí torracollons que, havent llogat una bonica casa al costat del local dels diables, el dia del correfoc de la festa major trucava a la policia local per queixar-se que fèiem soroll.

I ja em perdonareu, però és que s’ha de ser burro de queixar-se i molt més de fer-ne cas. I no dic que els veïns no tinguin dret a dormir o a veure la televisió tranquils. Però hi ha vegades que un ha de saber aguantar-se.