divendres, 25 de gener del 2008

DONES I TELEVISIÓ

Després d’uns quants dies sense aparèixer per aquí avui torno a ser persona i aquí em teniu, amb forces renovades!!! Sort que tots aquests dies m’ha substituït, brillantment, en Jordi. En fi, que he acabat uns quants exàmens i ja puc tornar a dedicar estones a escriure i passejar pels blocs.
Durant tots aquests dies he estat observant un fet que ja em va sorprendre fa temps, però que he acabat de constatar en els últims dies. Nosaltres, la nostra generació, vam descobrir el sexe femení d’una manera, més o menys, tendre. Primer la mare, la germana, l’àvia i, més endavant, ja posats, la primera nuvieta, algunes amigues... Les generacions actuals, però, descobreixen el sexe femení d’una manera absolutament bèstia. M’explico.
Mirant la televisió, en concret els anuncis, he trobat una part del món íntim femení que, la veritat, em crea “desassossec” i un punt de mal rotllo.
Per una banda tenim el tema del “període” (llegeixi’s regla, menstruació...) que, més o menys, ja teníem clar des de fa molts anys, quan les companyes del col·legi van tenir la seva primera “mala setmana”. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Ara sabem molt, molt, molt més. Resulta que si tenen una certa edat i són “guapes” quan riuen es pixen a sobre i necessiten un tipus de protector especial, això, naturalment, si han aconseguit aguantar al seu lloc la dentadura postissa. Però és que, a més a més, ara sabem que s’han de posar una crema especial perquè tenen unes picors increïbles a les parts íntimes que els hi fan canviar el caràcter, o serà per culpa de la crema que s’han posat una estona abans perquè se’ls hi ressecava?. Tot això, està clar, si han pogut superar els remordiments d’haver menjat una mica de torró per Nadal i no han d’acabar visitant una clínica d’estètica. Almenys els hi queden els tampons amb els que poden muntar a cavall, anar en bici, banyar-se, però clar, amb el cabreig que deuen portar per culpa de les picors...
En resum, que quan una dona arriba de mala llet o riu descaradament penso que, en qualsevol moment, succeirà una desgràcia, sinó està succeint ja... és a dir, que no em puc mirar les dones de la mateixa manera que abans. Almenys, els homes, ho hem solucionat amb sol anunci: a partir de certa edat o en segons quines circumstàncies no se’ns aixeca, però en Pelé, ja ens va donar la solució en el seu moment.

dimarts, 8 de gener del 2008

Dues hòsties i un quart

Tocava missa multitudinària, a l’escola de tant en tant en feien alguna.
Al meu costat, a penúltima fila, hi seia en Jaume, a casa seva l’obligaven a anar a missa i se la sabia de memòria. L’anava recitant al mateix temps que el capellà.
A l’ultima, de fila, hi havia el professorat, just darrere nostre. Arribava l’hora de combregar, vam aixecar-nos, vam fer cua, elcosdecrist, treure la llengua i tornar al banc.

Com moltes altres vegades, aquell dia, havien fet curt d’hòsties, solució, partir les que hi havia en quarts i ja em teniu tornant al banc amb el meu quart d’hòstia a la boca. Representava que llavors havies de resar o donar les gràcies o... jo què sé. La qüestió és que allà de genolls en Jaume em mira, treu la llengua amb el seu quart i molt fluixet em diu:

- Tio, m’ha tocat la cama dreta

Jo em moria de riure, però no podia amb els mestres darrere. Vaig tapar-me la cara amb les mans, vaig acotar el cap`i vaig fer veure que resava molt... concentrant-me... no riguis... no el miris... respira fons...
Vaig aixecar el cap, centrat, controlat, tranquil. Ell reblà:

- Sort que li han tret la sandàlia

La riallada la va sentir tothom, el “Casanovas fuera!” també i les dues bufetades que em va fotre la mestra les vaig sentir especialment jo.

dissabte, 29 de desembre del 2007

Cagundeu

De petit vaig tenir una educació religiosa, però ja fa molt temps vaig decidir que no volia tenir res a veure amb la l'església catòlica, no me'ls crec. Després vaig tenir una època on un bon capellà va explicar-me que no tots eren iguals i m'hi vaig mig reconciliar, sense tornar-hi a entrar però almenys van recuperar una part de la credibilitat que havien perdut.

Avui he llegit això a diferents mitjans. Ahir això altre.

Però de què van aquesta colla d'imbècils? I entenguis imbècils per certa jerarquia de l'església catòlica.

1- Estem en un país laic
2- La pederàstia és un delicte. Com es pot permetre a un cafre dir que la culpa és dels nens i nenes que els provoquen.
3- Com, a sobre, la conferència episcopal diu que no vol fer-ne comentaris i per altra banda es permet de fer-los sobre un programa de televisió o d'una llei del govern.

Tot plegat em recorda dues pel·lícules.
Air bag on el Santiago Segura que (crec recordar) feia de ministre, argumentava al ser acusat de pederàstia:
- como iba yo a saber que tenia 15 años, si es que las visten como putas.
El nom de la Rosa on alguns monjos castigaven les rialles dels altres.

I per acabar, com ho sap el Bisbe Álvarez que els nens i nenes provoquen? que ho ha vist? que s'hi ha trobat? i en cas afirmatiu què va fer?

Cada cop són més llocs d'on m'haig de donar de baixa.

divendres, 21 de desembre del 2007

EL BLOGAIRE INVISIBLE


Doncs si, tal i com ha dit l'Alepsi, ja ha arribat el dia!!!! I mira... m'ha agradat aquesta iniciativa, bona idea, m'ha obligat a pensar (quasi em fereixo) i al final crec que m'ha sortit una cosa prou digne, sobretot tenint en compte el meu nivellet intel·lectual (no sé què vol dir la paraula, però m'ha agradat), social, cultural... en fi.

Així les coses, el meu regalet de blogaite invisible és per........


EN MON


Si he de ser sincer no conec gens en Mon, però per fer el regalet he donat unes quantes voltes pel seu blog i he confesar que m'ha agradat, de fet, hi he passat unes quantes hores.

Doncs bé Mon, expressions nadalenques!!! Espero que t'agradi i que no t'enfadis.


Ah!! I expressions nadalenques per tothom.


PD. Em sap greu haver entrat un pegat just després d'en Jordi, o sigui que recordeu que s'ha de llegir el pegat de sota, val la pena.

dijous, 20 de desembre del 2007

Fer tard

Vet'ho aquí el tercer lliurament de la sèrie "Jo sóc burro per què el món m'ha fet així". Avui entrem en el concepte "Fer tard".
N'hi ha que hem fet tard sempre i amb tot, ja ho adelantava una mica quan parlava dels Manley o Dacs en alguna de les opcions.
A l'escola es funcionava per modes. Iniciaves el curs i la penya començava a dur baldufes i tu en volies una oi? però no en tenies i feies comptes, l'aniversari ja havia passat, pel sant quedava massa lluny, el tió! era el moment adequat. I veies els companys com portaven les seves baldufes pintades que al girar resultaven colors diferents... el tunning de les baldufes, amb claus més llargs, el capuchino tallat i una moneda foradada per subjectar la corda entre els dits. I t'esperaves fins al tió i quan passat festes arribaves amb la teva baldufa... ells ja portaven cromos.
I tu demanaves cromos prestats per començar a jugar a piques i separaves el mamon del Satrustegui (11 lletres) que sempre queia de la banda equivocada, i la teva pica era petita i la dels altres sempre gran, molt gran. Jugaves a un per no perdre massa. I la teva pica començava a crèixer, i la mare te'n comprava i llavors, un dia, ells duien caniques (ara bales).
I començaves a fer comptes un altre cop, i pel sant era un bon moment, les demanaves a la iaia i la iaia te les regalava però, per un cop que arribaves a temps, les teves no eren xines (ara xineses) i eres l'únic que no en tenia.
I s'acabava el curs i com que s'acostava el teu aniversari començaves a mirar que demanaries, per no fer tard el curs vinent i veies a l'estanc que ja hi havia escubidus, i els demanaves i ja et feies el primer braçalet de nus quadrat per arribar al setembre preparat. I quan tornaves llest per triomfar ells ja eren massa grans per dur braçalets d'escubidus de colors. Ells duien el cub de Rubik.

dilluns, 17 de desembre del 2007

DIGUES...

Una de les situacions que recordo amb més nostàlgia (és sinònim de ràbia?) és aquella de quan era molt petit, o potser no tan, devia tenir uns 3 o 4 anys.
Aviam, poseu-vos en situació:
Dues mares s'acosten, en sentit contrari, pel carrer. Les dues porten un nen/a agafadet/a del/a manet/a (deixaré el políticament correcte perquè m 'emprenya). Quan estan a la mateixa alçada una diu, dirigint-se al seu fill:
- Mira, en... (aquí hi va el nom del fill de l'altra mare, MAI el de la mare). Digues... que veniu de treballar?
- (L'altra mare dirigint-se al seu propi fill) Digues... no, hem anat a comprar roba.
- Digues... doncs avui és dia de treballar.
- Digues... si, però hem agafat festa.
- Digues... després rondinarem perquè no tenim diners.
- Digues... això vosaltres que sempre esteu rondinant.
- Digues... no som nosaltres els que anem justos a final de mes.
A partir d'aquí la conversa anava per uns "derroters" inexcrutables i podia acabar, quasi, com el rosari de l'aurora.
Les mares, com si fossin ventri... ventroli... ventrilo... com si parlessin amb el ventre, feien servir els fills per dir-se totes les burrades no es dirien sense els seus ninots agafats de la mà.
Sempre em quedava la sensació d'haver participat en una gran discussió. Des d'aleshores quan veig una mare amb un nen li dic:
- Digues... si vades boca t'arrencaré la llengua amb unes alicates.
I funciona!!!

divendres, 14 de desembre del 2007

Qui s’enganxa a la planxa

Arribava l’hora del patí. Cadascú sortia amb la pressa que la mestra permetia al baixar les escales i recórrer el tros de riera per anar cap al camp. Allà amb l’esmorzar a les mans o llençant les restes de dinar amagades a la butxaca de la bata ens disposàvem a jugar, però jugar a què?

De molt petits quan, entre un parell o tres, decidíem un joc ens agafàvem per les espatlles donant voltes al patí i cantant:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a pilla-pilla – això s’anava repetint, augmentant el volum a cada volta fins que hi havia la quantitat de gent necessària per jugar-hi.

Aquests últims dies sentint els polítics espanyols, Bono & Acebes & Ferran i companyia se m’ha acudit que, ja que no podem i tampoc no ens deixen marxar, jo em dono de baixa. No vull pertànyer a un país que té aquests impresentables. Vull ser apàtrida. Potser si al final som molts ho acabaran entenent i podrem jugar solets i tranquils. Per tant començo:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -
- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -