Qui s’enganxa a la planxa

Arribava l’hora del patí. Cadascú sortia amb la pressa que la mestra permetia al baixar les escales i recórrer el tros de riera per anar cap al camp. Allà amb l’esmorzar a les mans o llençant les restes de dinar amagades a la butxaca de la bata ens disposàvem a jugar, però jugar a què?

De molt petits quan, entre un parell o tres, decidíem un joc ens agafàvem per les espatlles donant voltes al patí i cantant:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a pilla-pilla – això s’anava repetint, augmentant el volum a cada volta fins que hi havia la quantitat de gent necessària per jugar-hi.

Aquests últims dies sentint els polítics espanyols, Bono & Acebes & Ferran i companyia se m’ha acudit que, ja que no podem i tampoc no ens deixen marxar, jo em dono de baixa. No vull pertànyer a un país que té aquests impresentables. Vull ser apàtrida. Potser si al final som molts ho acabaran entenent i podrem jugar solets i tranquils. Per tant començo:

- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -
- Qui s’enganxa a la planxa de jugar a donar-se de baixa d’Espanya -