Dinar

El dinar… aquella estona que hi havia entre pati i pati. Ineludible. Fèiem cua a la porta i ja senties l’olor de cuina massiva, de cuina per centenars. Entràvem i a mà esquerra hi havia les guixetes dels tovallons, després la safata i a passar per la finestra de la cuina on començava el suplici. De bones a primeres, després dels coberts i el got, agafàvem les postres per no desmoralitzar per començar, fruita generalment i de tant en tant donut o mig phoskitos. Després el primer, el segon i a taula. Algú agafava el megàfon i... Déuipareomnipotentambsadivinaparaulabeneeixiaquestataulaiatotsnosaltresamén.
Començava llavors una llarga hora de negociacions i amenaces.

- Vaaa menja!
- És que no m’agrada.
- Vols fer el favor de menjar.
- Jordi no facis el ronso i menja.
- Lluís, la taronja amb forquilla i ganivet o te la menges amb pell...
I el lluís per tocar el collons es menjava la taronja amb pell.

Eren dies d’amagar el peix al tovalló i deixar-lo a la guixeta fins a final de curs, de posar la carn a la butxaca i abandonar-la de camí al camp, de menjar per terra, de bon rollo el dia d’ou al niu, de repetir el dia de macarrons, d’intercanvis de la carn d’avui pel peix de divendres i d’escampar les llenties pel plat per fer veure que no n’havies deixat massa i a l’hora de tornar la safata no et fessin tornar per acabar-les.

RELATS CONJUNTS

Tot va començar quan en Joan va trobar feina en aquella oficina de Barcelona. L'edifici estava just al centre, allà on els turistes japonesos aconsegueixen una fotografia perfecta, excepcional, única... idèntica a la que han fet milers de compatriotes seus en dies anteriors.

Pel tipus de feina que feia en Joan es passava el dia amunt i avall, pels carrers de ciutat vella i, fins i tot, de l'eixample. Quan tenia ganes d'anar al lavabo entrava al primer bar que trobava, demanava un tallat, entrava al wc, s'asseia a la tassa i es posava a llegir el diari que sempre portava sota el braç.

Ineludiblement un cop havia acabat el que estava fent (no cal especificar) se n'adonava que no hi havia paper higiènic. Aleshores, amb el cabreig normal que comporten aquestes situacions, feia servir un tros de paper de diari.

Al cap d'un temps, a en Joan, va plegar de la feina i va deixar aquesta pràctica. El mal, però, ja estava fet. Un dia mentre es dutxava va veure la seva esquena reflexada en el mirall i el que va veure el va deixar petrificat.

SEQUERA

No recordo en tota la meva vida una sequera tan persistent com la que estem vivint. La Generalitat ja s'ha preocupat de dictar un Decret (el 84/2007), per a mirar de paliar els efectes que pot produïr. Naturalment es tracta d'un d'aquells decrets en què es prohibeix a totes les persones regar els jardins i omplir les piscines. Però, i de la resta de despesa estúpida d'aigua que es fa cada dia? Sectors com la indústria, l'oci, l'agricultura... segueixen gastant grans quantitats d'aigua que es podrien reduir notablement si s'obligués a prendre unes mínimes mesures. Clar que... "con la iglesia hemos topado", és més fàcil que ens apretem nosaltres el cinturó (la despesa a les llars només representa un 10 per cent de tota la quantitat d'aigua que es gasta) que no pas fer front a les queixes de sectors importants com la indústria o la construcció.

Doncs bé, tota aquesta introducció per dir que jo també pateixo una sequera important. Us heu trobat mai d'obrir el bloc i no saber què dir, què escriure. Us ha passat mai que tot el que se us acudeix us sembla estúpid i sense sentit.

Si a algú més li ha passat que m'ho digui si us plau... em farà sentir una mica millor.

Per cert, la fotografia de Sau és de fa molts mesos, actualment la situació és molt pitjor.

L'hora del patí

Un, dos, tres piedra, papel, estijeras...

Així començaven tots els partits de futbol al camp del costat de l’escola.
S’anava triant els equips, un jugador cada un, el que havia guanyat iniciava la tria. Els noms anaven caient, els bons s’escollien primer, al final de tot quedàvem els dolents i se’ns repartien per força. Llavors, com a mínim, podies córrer darrere la pilota. La tocaves poc i gols poquets i si en feies algun eres un oportunista, que d’altra banda era la única possibilitat de tocar bola.

Amb el temps deixaves de jugar a futbol, havies rebut massa coces i ja en tenies prou de córrer per no res i anaves amb el grup que jugava a basquet, però quan eres el més baix de la classe, les opcions no eren gaire millors que amb el futbol. I també ho deixaves.

Et passaves al pichi, versió escolar del beisbol , i almenys tenies les mateixes oportunitats que els altres de jugar, però a la mínima t’havies obert el cap d’un cop de bat i tres punts de sutura no ajudaven gaire a tornar-hi.

Es posava de moda saltar a corda, però tampoc te’n sorties massa i a gomes era massa de nenes, i a fer mes gran la cova que hi havia a la paret del camp els mestres i les excavadores ho van tallar per la via ràpida.

I t’afegies al grup que jugava a guerres, buscaves un pal que feia d’escopeta o espasa i un es feia mal i acabaves castigat sense patí i sense pal.

I quan, al cap d’una setmana, el càstig s’acabava i tornaves al patí tornaves amb el grup del futbol, perquè tot i ser dels dolents, podies esquivar les puntades si anaves en compte i, oportunista o no, de vegades feies algun gol.

DONES I TELEVISIÓ

Després d’uns quants dies sense aparèixer per aquí avui torno a ser persona i aquí em teniu, amb forces renovades!!! Sort que tots aquests dies m’ha substituït, brillantment, en Jordi. En fi, que he acabat uns quants exàmens i ja puc tornar a dedicar estones a escriure i passejar pels blocs.
Durant tots aquests dies he estat observant un fet que ja em va sorprendre fa temps, però que he acabat de constatar en els últims dies. Nosaltres, la nostra generació, vam descobrir el sexe femení d’una manera, més o menys, tendre. Primer la mare, la germana, l’àvia i, més endavant, ja posats, la primera nuvieta, algunes amigues... Les generacions actuals, però, descobreixen el sexe femení d’una manera absolutament bèstia. M’explico.
Mirant la televisió, en concret els anuncis, he trobat una part del món íntim femení que, la veritat, em crea “desassossec” i un punt de mal rotllo.
Per una banda tenim el tema del “període” (llegeixi’s regla, menstruació...) que, més o menys, ja teníem clar des de fa molts anys, quan les companyes del col·legi van tenir la seva primera “mala setmana”. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Ara sabem molt, molt, molt més. Resulta que si tenen una certa edat i són “guapes” quan riuen es pixen a sobre i necessiten un tipus de protector especial, això, naturalment, si han aconseguit aguantar al seu lloc la dentadura postissa. Però és que, a més a més, ara sabem que s’han de posar una crema especial perquè tenen unes picors increïbles a les parts íntimes que els hi fan canviar el caràcter, o serà per culpa de la crema que s’han posat una estona abans perquè se’ls hi ressecava?. Tot això, està clar, si han pogut superar els remordiments d’haver menjat una mica de torró per Nadal i no han d’acabar visitant una clínica d’estètica. Almenys els hi queden els tampons amb els que poden muntar a cavall, anar en bici, banyar-se, però clar, amb el cabreig que deuen portar per culpa de les picors...
En resum, que quan una dona arriba de mala llet o riu descaradament penso que, en qualsevol moment, succeirà una desgràcia, sinó està succeint ja... és a dir, que no em puc mirar les dones de la mateixa manera que abans. Almenys, els homes, ho hem solucionat amb sol anunci: a partir de certa edat o en segons quines circumstàncies no se’ns aixeca, però en Pelé, ja ens va donar la solució en el seu moment.

Dues hòsties i un quart

Tocava missa multitudinària, a l’escola de tant en tant en feien alguna.
Al meu costat, a penúltima fila, hi seia en Jaume, a casa seva l’obligaven a anar a missa i se la sabia de memòria. L’anava recitant al mateix temps que el capellà.
A l’ultima, de fila, hi havia el professorat, just darrere nostre. Arribava l’hora de combregar, vam aixecar-nos, vam fer cua, elcosdecrist, treure la llengua i tornar al banc.

Com moltes altres vegades, aquell dia, havien fet curt d’hòsties, solució, partir les que hi havia en quarts i ja em teniu tornant al banc amb el meu quart d’hòstia a la boca. Representava que llavors havies de resar o donar les gràcies o... jo què sé. La qüestió és que allà de genolls en Jaume em mira, treu la llengua amb el seu quart i molt fluixet em diu:

- Tio, m’ha tocat la cama dreta

Jo em moria de riure, però no podia amb els mestres darrere. Vaig tapar-me la cara amb les mans, vaig acotar el cap`i vaig fer veure que resava molt... concentrant-me... no riguis... no el miris... respira fons...
Vaig aixecar el cap, centrat, controlat, tranquil. Ell reblà:

- Sort que li han tret la sandàlia

La riallada la va sentir tothom, el “Casanovas fuera!” també i les dues bufetades que em va fotre la mestra les vaig sentir especialment jo.

Cagundeu

De petit vaig tenir una educació religiosa, però ja fa molt temps vaig decidir que no volia tenir res a veure amb la l'església catòlica, no me'ls crec. Després vaig tenir una època on un bon capellà va explicar-me que no tots eren iguals i m'hi vaig mig reconciliar, sense tornar-hi a entrar però almenys van recuperar una part de la credibilitat que havien perdut.

Avui he llegit això a diferents mitjans. Ahir això altre.

Però de què van aquesta colla d'imbècils? I entenguis imbècils per certa jerarquia de l'església catòlica.

1- Estem en un país laic
2- La pederàstia és un delicte. Com es pot permetre a un cafre dir que la culpa és dels nens i nenes que els provoquen.
3- Com, a sobre, la conferència episcopal diu que no vol fer-ne comentaris i per altra banda es permet de fer-los sobre un programa de televisió o d'una llei del govern.

Tot plegat em recorda dues pel·lícules.
Air bag on el Santiago Segura que (crec recordar) feia de ministre, argumentava al ser acusat de pederàstia:
- como iba yo a saber que tenia 15 años, si es que las visten como putas.
El nom de la Rosa on alguns monjos castigaven les rialles dels altres.

I per acabar, com ho sap el Bisbe Álvarez que els nens i nenes provoquen? que ho ha vist? que s'hi ha trobat? i en cas afirmatiu què va fer?

Cada cop són més llocs d'on m'haig de donar de baixa.