Ja no recordo en quin moment de la meva vida vaig decidir que jo no tenia res a veure amb España. El que si recordo és que vaig arribar a la conclusió de que ella no m’aportava res i jo no tenia res a donar-li. De fet, ni tant sols vaig fer el servei militar. No m’he emocionat mai veient la "selección española" jugant els mundials o qualsevol altre competició, fins i tot, només he cantat el “a por ellos oé...” en el moment en què ha quedat eliminada (sempre, per ara).
Sé, també, que amb el temps aquest sentiment no ha experimentat variacions. Ara és, si hi cap, molt més punyent que fa 10 o 20 anys, però això si, molt més serè. Ara tinc clar que la independència de Catalunya, el meu país, no és una qüestió política sinó sexual: que no em surt de la punta de la fava compartir les meves misèries amb ells.
Quan una parella o una banda de la parella, decideix que ja no hi ha res més a dir-se, que ja no pot donar res i que l’altre no li pot aportar res a la vida, sonen campanes de separació. És el moment de fer les maletes i, serenament, sortir per la porta i guardar-se els bons moments viscuts, que segur que n’hi ha. Però què passa si una de les parts s’entesta en què l’altre l’estimi? En tenim molts exemples actualment en forma de violència de gènere.
El millor per a la parella és que la separació sigui tranquila, sense crits ni soroll, un “adeu” ben dit pot convertir-se en un “fins aviat”, un cop de porta només fa malbé el marc. El cas contrari és una separació contenciosa i, com sempre, el problema més gran ve donat pel tema calés. Quan ja no queda res entre tots dos només cal decidir qui ha posat més diners en la relació i fer el millor repartiment possible, però, posats a marxar, moltes vegades val més que s’ho quedi tot l’altre, si s’ha pogut sobreviure fins aquell moment es podrà tirar endavant com sigui i, finalment, lliure.
Doncs aquest és el sentiment que ara em dóna voltes pel cap: Espanya, ja no t’estimo, no sé si algun cop et vaig estimar, però si que sé que ara no em fas ni fred ni calor, vull marxar... Si ho fem bé podem ser amics sinó, tu mateixa... Pel que fa als diners, queda-t’ho tot, jo amb el meu trocet de país ja en tinc prou. Puc marxar sense que ens haguem d’enfadar?.
Així, doncs, això és una carta de despedida, em sap greu fer-ho per carta, però ja ho provat de totes les maneres possibles i tu t’entestes en obligar-me a estimar-te, per tant he pensat que potser així, tranquilament, entendràs el que penso i com hem sento. Mai col·laborat amb la teva cultura perquè, poc a poc, m’he anat fent la meva; no estimo la teva bandera malgrat que s’assembla molt a la meva, que si que aprecio, en el punt just; no em fa ni fred ni calor la idea de “nación española”, en canvi, em posa profundament calent la de nació catalana; la teva llengua no m’és propera i t’ho dic en la meva que m’ha acompanyat des de petit, en fi... que no penso en tu, ni tant sols quan em faig palles. Ja ho va dir, algú que ara no ve al cas, adeu Espanya!
Sé, també, que amb el temps aquest sentiment no ha experimentat variacions. Ara és, si hi cap, molt més punyent que fa 10 o 20 anys, però això si, molt més serè. Ara tinc clar que la independència de Catalunya, el meu país, no és una qüestió política sinó sexual: que no em surt de la punta de la fava compartir les meves misèries amb ells.
Quan una parella o una banda de la parella, decideix que ja no hi ha res més a dir-se, que ja no pot donar res i que l’altre no li pot aportar res a la vida, sonen campanes de separació. És el moment de fer les maletes i, serenament, sortir per la porta i guardar-se els bons moments viscuts, que segur que n’hi ha. Però què passa si una de les parts s’entesta en què l’altre l’estimi? En tenim molts exemples actualment en forma de violència de gènere.
El millor per a la parella és que la separació sigui tranquila, sense crits ni soroll, un “adeu” ben dit pot convertir-se en un “fins aviat”, un cop de porta només fa malbé el marc. El cas contrari és una separació contenciosa i, com sempre, el problema més gran ve donat pel tema calés. Quan ja no queda res entre tots dos només cal decidir qui ha posat més diners en la relació i fer el millor repartiment possible, però, posats a marxar, moltes vegades val més que s’ho quedi tot l’altre, si s’ha pogut sobreviure fins aquell moment es podrà tirar endavant com sigui i, finalment, lliure.
Doncs aquest és el sentiment que ara em dóna voltes pel cap: Espanya, ja no t’estimo, no sé si algun cop et vaig estimar, però si que sé que ara no em fas ni fred ni calor, vull marxar... Si ho fem bé podem ser amics sinó, tu mateixa... Pel que fa als diners, queda-t’ho tot, jo amb el meu trocet de país ja en tinc prou. Puc marxar sense que ens haguem d’enfadar?.
Així, doncs, això és una carta de despedida, em sap greu fer-ho per carta, però ja ho provat de totes les maneres possibles i tu t’entestes en obligar-me a estimar-te, per tant he pensat que potser així, tranquilament, entendràs el que penso i com hem sento. Mai col·laborat amb la teva cultura perquè, poc a poc, m’he anat fent la meva; no estimo la teva bandera malgrat que s’assembla molt a la meva, que si que aprecio, en el punt just; no em fa ni fred ni calor la idea de “nación española”, en canvi, em posa profundament calent la de nació catalana; la teva llengua no m’és propera i t’ho dic en la meva que m’ha acompanyat des de petit, en fi... que no penso en tu, ni tant sols quan em faig palles. Ja ho va dir, algú que ara no ve al cas, adeu Espanya!
Entrades
1 comentari:
M'acavo de llegir TOT el bloc perque l'acavo de descobrir i... sensacional!!!!! m'ho he passat pipa :P
Publica un comentari a l'entrada